(València, segle XIV – 1377)
Ric mercader jueu al servei dels sobirans, almenys des del 1353. Des del 1363 fou domèstic ad honorem de la reina Elionor de Sicília i, des del 1364, membre de la casa reial de Pere III el Cerimoniós.
Actiu com a comprador de la reina i financer (especialment des del 1370). Autòcrata de l’aljama jueva de València i delegat dels jueus del Regne de València en l’establiment de les taqqanot (ordinacions) del 1354.
(País Valencià, segle XII)
Secretari dels dos primers amirís de València, Abd al-Azïz ibn Abï-Amïr (1021-61) i ‘Abd al-Mälik.
Durant el govern d’aquest lliurà (1065) València a al-Ma’mün de Toledo a canvi del càrrec de governador, però a la mort d’al-Ma’mün (1075) el poble el destituí i l’empresonà, a favor d’Abü Bakr ibn Abd al-Azïz, germà del destronat ‘Abd al-Mälik.
(Illes Balears ?, segle XI)
Governador d’afers civils i col·lector d’imposts a Mallorca durant el regnat de Mugähid de Dénia.
Notable mecenes, la seva època marca el gran desenvolupament literari de l’islam balear, que es convertí en refugi d’intel·lectuals peninsulars i orientals (Ibn al-Labbana, el sicilià Ibn Hamdïs i, especialment, Ibn Hazm).
(València, vers 1150 – Egipte, vers 1235)
Poeta, filòleg i tradicionista andalusí, conegut també per Ibn Gumayyil. Fou dues vegades cadí de Dénia, d’on fou destituït per la seva conducta escandalosa.
Exiliat, ensenyà a Tunísia (1198) i pel nord d’Àfrica. Fou un dels difusors més considerables de la cultura andalusina a les escoles orientals.
(València, 1145 – Alexandria, Egipte, 1217)
Viatger andalusí. Fill d’un funcionari de Xàtiva. Fou secretari del governador Abü Sa’id ‘Utmän ibn ‘Abd al-Mu’min de Granada.
Féu tres viatges a Orient (1183-85, 1189-91 i 1217), la descripció (al-Rihla al-Kinani) del primer dels quals constitueix un amè anecdotari i alhora un valuós tractat de geografia i història, font important per a la història de les croades i especialment per a la penetració musulmana a Sicília.
Visità Sardenya, Sicília, Ceuta, la Meca, Medina, Kufa, Bagdad, Alep, Damasc i Sant Joan d’Acre.
(València, 926 – Còrdova, Andalusia, segle X)
Escriptor àrab. Fou valí de València sota el califat de Muhammad II.
Lluità al costat d’aquest i dels seus aliats catalans contra el partir bereber, durant la guerra civil que determinà la famosa expedició de Ramon Borrell I de Barcelona a Còrdova (1010). Quan els berebers recuperaren la ciutat, el mataren.
És autor d’unes biografies de sarraïns il·lustres.
(Aragó, vers 1474 – segle XVI)
Noble. Governador general de Mallorca des del 1512, s’enemistà amb la noblesa de l’illa i es veié llavors incapaç de sufocar la revolta de la Germania, que aconseguí destituir-lo esgrimint un antic privilegi reial que impedia que Mallorca tingués governador aragonès.
Expulsat a Eivissa, col·laborà en l’organització d’una flota per tal de lluitar contra els agermanats. Desembarcà a Alcúdia (1523) i vencé els revoltats diversos cops fins a entrar a Palma de Mallorca.
Inicià aleshores una dura repressió, fins que el 1525 cessà definitivament en el càrrec.
(Oriola, Baix Segura, 1845 – Madrid, 1882)
Escriptor. Abandonà estudis sacerdotals. Féu la carrera de dret a Madrid, on s’establí com a funcionari del ministeri d’Hisenda. Havia estat secretari d’Eleuteri Maisonnave.
És autor dels reculls poètics Dulces melodías (1867) i Mis ocios (1882) i d’algunes comèdies i sarsueles, algunes d’elles escrites en col·laboració.
(Dénia, Marina Alta, segle XVII – País Valencià, segle XVIII)
Procurador i agermanat. Dirigent principal de la Segona Germania, la revolta pagesa que tingué lloc al País Valencià (1693) provocada per les condicions exorbitants que els senyors exigien als seus repobladors.
Procurador del Ràfol d’Almúnia, al Marquesat, representà legalment els pagesos en les al·legacions que presentaren al virrei de València i al rei Carles II atacant els senyors. El fracàs de la seva gestió i l’empresonament de quaranta-dos persones provocà la formació d’un exèrcit agermanat i el seu nomenament com a síndic (juliol 1693), per tal d’alliberar els presos.
L’exèrcit fou vençut per les forces del lloctinent a Setla de Nunyes, i Garcia condemnat a mort el 16 de gener de 1694. Tanmateix aconseguí fugir, i el 1698 envià encara, infructuosament, tres memorials al rei demanant el perdó, un dels quals constitueix una interessant exposició dels fets per part del protagonista principal.
Sembla que fou el mateix que, amb el nom de Francesc Garcia d’Àvila, desembarcà amb l’esquadra aliada a Altea el 1705 per fer aixecar els llauradors a favor de Carles III prometent-los de nou la supressió de les imposicions senyorials.
Al capdavant d’aquesta força ajudà el comandant general Joan Baptista Basset a prendre Dénia, i el 1708 intervingué, amb èxit, en el setge d’Alacant, defensada per les tropes del bisbe de Cartagena Luis Belluga.
(València, segle XVII)
Cavaller. Fou agutzil reial.
És autor de l’obra Conjunción magnífica de Saturno y Júpiter, celebrada el 9 de marzo del presente año 1643 en 28 grados y 17 minutos del Piscis, según el cómputo del rey don Alfonso y juicio conjetural de sus influxos.
