(Pàdua, Itàlia, 22 novembre 1916 – Sàsser, Sardenya, 14 juliol 1971)
Filòleg. Es llicencià en arquitectura, on assolí èxits professionals. Poliglot, s’especialitzà en l’alguerès i en els dialectes sards.
Publicà proses i poemes en català i fou president del Centre d’Estudis Algueresos.
(Alacant, 16 maig 1942 – )
Escriptor i filòleg. Es llicencià en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona el 1966. Fou col·laborador de diverses revistes. El 1968 publicà el llibre Alacant: 30.000 pieds noirs. L’any 1976 es doctorà en filologia clàssica amb un treball titulat Estudi sobre la traducció textual de Sèneca tràgic.
Autor de diversos treballs sobre teoria de la traducció, treballà en la Fundació Bernat Metge en la confecció de traduccions de clàssics llatins i grecs al català i en l’elaboració d’un diccionari llatí-català. Realitzà diversos estudis sobre l’obra de Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés. L’any 1982 publicà el recull d’assaigs Quadern d’ocis.
(Petra, Mallorca, 10 gener 1935 – Tàrbena, Marina Baixa, 21 novembre 2021)
Pedagog, filòleg, pastoralista i liturgista. Llicenciat en pedagogia (1965), filologia clàssica (1967), teologia (1973) i filologia catalana (1977). Blauet de Lluc (1945), fou ordenat de prevere. En 1967-69 promogué activament el català a l’escola a Mallorca. Des del 1971 residí a València.
Fou professor de grec al Col·legi Universitari de Castelló de la Plana i a la facultat de Filologia de València; el 1979 fou professor de català al Col·legi Universitari de Castelló i en 1984-86 a l’Escola de Mestres de València, dedicat a la didàctica del valencià. Titular de filologia catalana a la Universitat de València des del 1986.
Ha publicat (1975-77), amb col·laboracions diverses, nombrosos texts per a l’ensenyament del català al País Valencià i a les Illes Balears. També ha treballat en la confecció de texts litúrgics valencians en català i ha presidit la comissió que féu oficialment l’adaptació dels llibres litúrgics del concili II del Vaticà.
(València, gener 1951 – )
Publicació de l’Institut de Literatura i Estudis de la Institució Provincial de València. Volgué abraçar tota mena de treballs d’investigació en català o en castellà, d’autors valencians o no valencians, amb la condició que tractessin temes relacionats amb el País Valencià, sobretot els seus aspectes lingüístics.
Projectada per a sortir trimestralment, tingué sempre, per diversos motius, un caràcter molt irregular. Fou dirigit per Artur Zabala, director, també, de l’Institut de Literatura i Estudis.
Entre d’altres autors, la revista conegué la col·laboració de Dámaso Alonso, Manuel Sanchis i Guarner, Joan Fuster, Martí de Riquer, Rafael Ferreres, Francesc Almela i Vives, etc.
Enllaç web: Revista Valenciana de Filologia
Pseudònim del filòleg valencià Josep Giner i Marco (1912-96).
(Vila-real, Plana Baixa, 5 novembre 1942 – )
Lingüista i escriptor. Llicenciat en filologia romànica, l’any 1969 treballà a Onda i després a Castelló de la Plana.
Centrat en l’estudi de la filologia i la lingüística catalanes, ha publicat: Defensa de l’idioma (1972), Curs de llengua catalana (1977), el manual de llengua i cultura del País Valencià Penyagolosa (juntament amb J. Palomero i V. Pascual) i Poesia eròtica y burlesca dels segles XV i XVI (1982) (amb Ll. Gimeno); El català al País Valencià: retracció i resistència (1984), Fets i ficcions. Llenguatge i desiquilibris socials (1984) i Parlar i (con)viure al País Valencià (1994).
Col·laborà en el programa radiofònic Nosaltres els valencians, que havia creat el 1969. Membre del Grup Català de Sociolingüística, de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Institut de Filologia Valenciana.
(Carlet, Ribera Alta, 1802 – Lingayen, Filipines, 1844)
Missioner i filòleg. Dominicà (1819), el 1825 anà com a missioner a les Filipines.
Evangelitzà la província de Pangasinan i estudià a fons la seva llengua; així, pogué refer l’antiga gramàtica (escrita el 1690 pel dominicà Andreu López) i publicar-ne una titulada Arte de la lengua pangasinana o caboloam (1840, 1862). És autor també d’algunes obres piadoses en aquest idioma.
(Estagell, Rosselló, 24 octubre 1865 – Le Grand Pressigny, França, 22 abril 1952)
Filòleg. Deixeble de Morel-Fatio, es dedicà a l’estudi de la literatura catalana, que alternà amb la seva tasca de professor de filosofia en diversos liceus i acadèmies a París, La Rochelle i Tours. El 1912 es doctorà a la Sorbona amb una tesi en català sobre l’edició crítica de les obres d’Ausiàs Marc. Col·laborà a la “Revue des Langues-Romaines”, “Romania” i “Revue des Bibliothèques”.
Entre les seves obres més importants cal esmentar Documents inédits relatifs à Ausias March (1888), Études critiques sur les manuscrits d’Ausias March (1912-13), Les obres d’Ausias March (Barcelona 1912-14), Essai sur la poésie amoureuse et philosophique en Catalogne aux XIVe et Xve siècles (1912).
Dins la mateixa línia de la literatura catalana medieval publicà altres obres com Commentaire des poésies d’ausias March (1925), Les cobles de Jacme, Pere i Arnau March (1934) i la seva obra més important, La poésie française en Catalogne du XIIIe siècle à la fin du XVe (1936).
Els estudis crítics sobre la crònica de Pere III el Cerimoniós aparegueren en un començament el 1888 i foren publicats definitivament el 1942.
(València, 1762 – vers 1825)
Filòleg. Doctorat en teologia i dret a la Universitat de València. Especialista en hebreu i grec, també estudià arameu, siríac i àrab. El 1788 fou nomenat catedràtic d’aquesta universitat i, posteriorment, el 1799, dels Estudios Reales de San Isidro de Madrid.
És considerat el creador de la teoria del triangle vocàlic o orchellià, segons la qual la vibració de l’aire s’efectua a la gorja, al paladar i als llavis. Fou divulgada pel seu deixeble, Antonio M. García Blanco en Análisis filosófico de la escritura y lengua hebrea (1846-51).
(Sóller, Mallorca, 5 abril 1746 – Palma de Mallorca, 12 desembre 1818)
Prelat i filòleg. Catedràtic lul·lista a Palma de Mallorca, el 1794 fou consagrat bisbe de la seu mallorquina.
Fou diputat a corts per Mallorca i es distingí en les corts de 1812 amb el discurs contra els senyorius territorials.
Dades dels Països Catalans 