(Falset, Priorat, 5 desembre 1855 – Manresa, Bages, 7 setembre 1920)
Escultor. A Barcelona, fou deixeble de l’Escola de Llotja i dels germans Vallmitjana i Barbany. Estudià, també, a Roma.
Treballà en el monument a Colom, de Barcelona. Les seves obres més apreciades són les estàtues sedents dels naturalistes Félix de Azara i Jaume Salvador (façana del Museu Martorell de Barcelona).
(Tivenys, Baix Ebre, 1835 – Madrid, 9 desembre 1908)
Escultor. Deixeble de Josep Piquer i Duart. Esculpí figuracions religioses, històriques, mitològiques i de gènere.
Entre les seves obres cal citar: les estàtues d’Alfons el Savi i el de Sant Isidor (escalinata de la Biblioteca Nacional, Madrid) i nombrosos bustos-retrats.
(Catalunya, segle XVI)
Escultor. És l’autor de les estàtues d’Aaron i de Melquisedec per a la capella del Santíssim de la catedral de Tarragona, en col·laboració amb Nicolau Larraut.
(Barcelona, 1911 – Cabrera de Mar, Maresme, 15 juliol 1996)
Pintor i escultor. Format inicialment sota la direcció dels pintors Joaquim Mir i Francesc Domingo, rebé, però, el veritable mestratge plàstic de l’escultor Manolo Hugué, amb qui va conviure durant setze anys a Caldes de Montbui.
La seva obra presenta, ultra la lluminositat de Mir, la ferma estructura interna de Manolo Hugué.
Fou un dels fundadors del Cercle Maillol (1945).
(Barcelona, 24 abril 1946 – )
Escultor. Es formà a l’Escola Massana i al Conservatori de les Arts del Llibre. Es dedicà per un temps al disseny de joies (1968-73) i féu també gravats i dibuixos.
Vers l’any 1972 es dedicà a l’escultura, on aplicà conceptes semblants als que aplicava a les joies. Realitzà peces de petit format, la majoria en marbre negre. Posteriorment treballà el ferro i s’interessà per la intersecció de plans.
Des del 1977 fou professor de l’escola Eina. Fou seleccionat amb altres artistes de l’estat espanyol per exposar al museu Guggenheim de Nova York (1979). Ha presentat la seva obra en diversos espais.
Cal destacar l’exposició retrospectiva Sergi Aguilar. Zul, que mostrava papers i cartrons des del 1974 fins al 1994 primer a la sala Rekalde de Bilbao (1994) i després a la Fundació Gulbenkian de Lisboa (1995).
L’any 1998 presentà l’exposició Pas d’ombra a les sales d’exposicions de Can Palauet de Mataró.
Fou president de l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya des del 1995.
(Girona, 20 juliol 1894 – 21 febrer 1917)
Escultor de formació autodidacta, treballà a Barcelona i retornà aviat a Girona, obligat per la seva mala salut.
A partir del 1915 col·laborà amb l’arquitecte Rafael Masó en diversos projectes.
És autor d’estatuetes de fusta, pedra, guix i, sobretot, de terra cuita, a la qual donava una pàtina com de bronze oxidat.
(Lleida, 1956 – )
Artista plàstic. Llicenciat en història de l’art per la Universitat de Barcelona, féu estudis de gravat al Museu de Conca i més tard a l’Acadèmia de Belles Arts de Perugia.
Caracteritza la seva obra -a mig camí entre l’escultura i la instal·lació- la construcció per acumulació modular d’elements repetits, la integració del moviment dins l’obra mateixa (documentat en sèries fotogràfiques) i l’ús de materials industrials (gomaespuma, plaques de ferro galvanitzat, entre d’altres).
Els anys 1986 i 1987 exposà a la Fundació Miró, i entre les exposicions col·lectives destaca la seva participació al Saló de Tardor de Barcelona el 1983.
(Barcelona, 10 octubre 1943 – 8 juny 2013)
Restaurador. Fill de Domènec Xarrié i Mirambell, al costat del qual es formà. Amplià estudis a Madrid, Roma i Suïssa.
Fou tècnic excedent dels Museus Municipals d’Art de Barcelona (1960-74) i professor de restauració a la facultat de belles arts de la Universitat de Barcelona (1969-86) i dels cursos de restauració de pintura mural de Sant Cugat del Vallès (1972-76).
Des del 1978 fou consultor de la UNESCO per als països de l’Amèrica del Sud (Brasil, Mèxic, Costa Rica, República Dominicana) i des del 1981 dirigí el Centre de Conservació i Restauració de Béns Culturals Mobles del Servei de Museus de la Generalitat de Catalunya, a Sant Cugat del Vallès. Igualment, des del 1987 fou cap del Servei de Restauració.
Ha restaurat, entre altres, obres de Bernat Martorell, Picasso, Dalí, Miró i el Crist amb la Creu, d’El Greco (església de Sant Esteve, Olot).
(Sarrià de Ter, Gironès, 22 novembre 1927 – l’Escala, Alt Empordà, 28 desembre 2002)
Pintora i escultora. Cap als anys 1950 abandonà la pintura academicista -iniciada amb Orihuel- per entrar dins la seva pròpia estètica, marcada per la presència geomètrica d’una realitat figurativa base d’un gran expressionisme que, malgrat les moltes innovacions, no abandonà. Amplien el seu camp artístic l’esmalt i l’escultura.
Els nombrosos viatges, i en especial una estada a l’Amèrica del Sud, causaren un gran impacte en la seva obra. Fundadora del grup Indika (1951), formà part del Cercle d’Art d’Avui.
Ha exposat, entre individuals i col·lectives, unes 350 vegades (Girona, Barcelona, Madrid, Lleó, l’Argentina, els EUA, Suïssa, etc). Té unes 30 distincions (Tercera Bienal Hispanoamericana de Arte, premi Ynglada-Guillot, etc), i és representada a diversos museus (Säo Paulo, Perpinyà, Art Modern de Barcelona).
(Barcelona, 15 novembre 1812 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 25 novembre 1860)
Escultor. Adolescent, ingressà a l’Escola de Nobles Arts de Barcelona (Llotja), on fou deixeble de Damià Campeny. El 1833 obtingué la pensió a Roma. Fou deixeble d’Antoni Solà i de Pietro Tenerani, al taller del qual treballà, i rebé consells de Bertel Thorvaldsen.
Acomplí el seu compromís amb la Junta de Comerç barcelonina, que l’havia pensionat, enviant a l’Escola les obres originals corresponents: Jasó -guix de dimensions naturals-, Latona i els llauradors -relleu de guix d’1,90 m d’alçada per 1,15 m d’amplada- i Deianita i el centaure Neso -guix de dimensions naturals-.
El 1845 fou contractat per l’Academia de San Carlos de Mèxic per dirigir-hi les classes d’escultura, i renuncià per això al mateix càrrec a l’Acadèmia barcelonina. Establert a Mèxic, hi desplegà una gran activitat: en el vessant pedagògic, juntament amb Pelegrí Clavé reorganitzà els estudis de l’Academia i promogué un nacionalisme seriós i emotiu, i alhora introduí noves tècniques i materials escultòrics.
Com a creador, sobresortí en el gènere del retrat. Cal esmentar el conjunt format per les escultures Moctezuma, La Malinche, Iturbide, Tlahuicole i Colom, inaugurat el 1892 a la plaça Buenavista de Mèxic. Altres obres seves són: El judici de Daniel a Babilònia, Discòbol, Un infant jugant amb un cigne i Una noia voltada de gossos.
Dades dels Països Catalans 