Arxiu d'etiquetes: escultors/es

Puntí i Terra, Pere

(l’Esperança, Gurb, Osona, 1880 – Vic, Osona, 1962)

Escultor. Deixeble d’Agustí Potellas i d’Eudald Brunet, completà la seva formació a la Llotja de Barcelona, ciutat on concorregué a l’Exposició del Retrat (1910) i a la VI Internacional de Belles Arts (1911).

Fou auxiliar (1922) i més tard professor i director (des del 1928) de l’Escola Municipal de Dibuix de Vic, i dirigí una acadèmia privada, on tingué com a deixeble Josep Gudiol i Ricart.

Conreà l’escultura religiosa per a esglésies i obres per a particulars (Sant Antoni, Vic, col·l. Orriols) i féu interessants assaigs i esbossos de concepció molt lliure.

Fou el pare de Salvador Puntí i Puntí (Vic, Osona, 1909 – 1970)  Imaginer. Continuà la tradició imaginera del seu pare.

Pujol, Agustí “el Jove”

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1585 – Reus, Baix Camp, 1628)

Escultor. Fill de l’homònim. Es creu que completà la formació a Itàlia. Extremadament dotat, és un dels primers escultors que marquen la revifalla de l’art català.

Entre la seva obra conservada cal fer especial esment dels dos retaules del Roser situats, l’un, a la seu de Barcelona (1619), i l’altre -encara que bastant mutilat- a l’església de Sant Vicenç de Sarrià (Barcelona). S’hi pot admirar, en tots dos, la composició i l’ornamentació italiana barroca de l’època.

Va fer tot de treballs en diversos indrets de Catalunya, alguns dels quals amb la col·laboració del seu pare (retaule major de Martorell, 1610).

Altres obres atribuïdes a ell són el retaule de la Puríssima de Verdú (1623-26), els retaules del Roser d’Arenys de Mar (1625-27) i de l’església de l’Esperit Sant de Terrassa.

Pujol, Agustí “el Vell”

(Tortosa, Baix Ebre, 1554 – vers 1620)

Escultor barroc. És important per haver col·laborat amb el seu fill homònim, l’obra del qual es considera de més vàlua tot i que en molts casos l’atribució a l’un o altre no és segura.

La notícia més antiga sobre els Pujol és del 1583, i fins al 1610 els documents no mencionen la dualitat de persones, motiu pel qual les obres anteriors al 1610 s’atribueixen al pare.

Entre aquestes hi ha un Sant Crist per al cor de la catedral de Tarragona (1587) i el pas de l’Oració a l’Hort (1598) per a la Confraria de la Sang de Barcelona.

També sembla que era del pare el retaule major de Sant Vicenç de Llavaneres (1617-18).

Lluís Puiggener i Fernández

Puiggener i Fernández, Lluís

(Barcelona, 23 agost 1847 – 12 octubre 1918)

Escultor. Format al taller de Venanci Vallmitjana. És autor de l’estàtua eqüestre del general Prim, al parc de la Ciutadella, inaugurada l’any 1887 i premiada l’any següent en ocasió de l’Exposició Universal de Barcelona. Destruïda l’any 1936, l’actual bronze és obra de Frederic Marès, reproducció de la maqueta original.

També elaborà una altra estàtua eqüestre del mateix personatge, instal·lada l’any 1891 a Reus. Entre altres obres, realitzà una Al·legoria en baix relleu que ornamentà el sòcol del monument a Antonio López. Amb Joan Flotats va fer alguns monuments funeraris notables.

És autor de la imatge de Sant Sever que, en substitució de l’original desaparegut, hi ha a la façana gòtica de l’Ajuntament de Barcelona.

Puig, Pere des

(Barcelona, segle XIV – segle XV)

Mestre fuster tallista.

Realitzà la part de fusta de molts retaules pintats per famosos artistes, com Lluís Borrassà, Pere Serra i Jaume Cirera.

El 1393, juntament amb altres artesans, féu el tabernacle o sagrari de l’altar major de Santa Maria d’Alba de Manresa.

Puig, Francesc -escultor-

(Cervera, Segarra, segle XVII)

Arquitecte i escultor. Documentat a Cervera des del 1639 al 1688.

Acabà el retaule de Sant Isidre de l’església parroquial de Cervera i, des del 1679, dirigí la construcció de la Paeria de la mateixa ciutat; esculpí l’escut que presideix el portal d’aquest edifici.

També obrà el retaule major de Sant Martí de Maldà.

Fou el pare de Francesc Puig  (Cervera, Segarra, segle XVII)  Escultor i arquitecte. Almenys des del 1683 treballà a les ordres de la Paeria de Cervera, iniciades pel seu pare; se li atribueixen algunes mènsules del balcó d’aquest edifici. També col·laborà amb el seu pare en la construcció del retaule major de Sant Martí de Maldà.

Profeta, El

(Catalunya, 1933)

Escultura de Pau Gargallo, de 2,35 m d’altura. Treballada en guix, per manca de recursos econòmics no fou fosa en bronze fins molt temps després de la mort de l’artista.

És la seva obra principal, en què treballà tota la vida: en resten dibuixos previs molt primerencs (1904), i el 1926 féu l’important Cap de profeta, que ve a ésser l’immediat precedent de la gran peça.

Ha estat exposada en guix i després en bronze diverses vegades des del 1934 (Nova York, Barcelona, Madrid, París, Amsterdam, Venècia, Duisburg, etc).

Els exemplars més coneguts són el del Musée d’Art Moderne de París i el del Museo Español de Arte Contemporáneo de Madrid.

Priu i Mariné, Tomàs

(Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 1890 – Barcelona, segle XX)

Escultor. Estudià a l’Acadèmia Baixas i a l’Escola de Belles Arts.

Ha destacat com a tallista d’imatges religioses.

És autor de restauracions i reproduccions de models antics.

Preses, Gaspar

(Catalunya, segle XVI – 1610)

Escultor.

Tallà un Sant Crist per a l’església de Martorell (1590) i una Mare de Déu del Roser per a Sant Martí d’Arenys (1605).

Fou el pare de Francesc Preses  (Catalunya, segle XVI – segle XVII)  Escultor. Juntament amb Francesc Ferrer, contractà la construcció de dos retaules per a la parròquia de Sant Pere de Premià (1630).

Prats, Miquel

(Catalunya, segle XV)

Mestre tallista.

Entre el 1464 i el 1465 féu, conjuntament amb Pere Duran, la part de fusta del retaule que pintà Jaume Huguet per encàrrec del conestable Pere de Portugal, dedicat a l’Epifania, per a la capella de Santa Àgata de Barcelona.