(Huéneja, Andalusia, 13 abril 1905 – València, 12 agost 1974)
Escriptor. De família valenciana i establert a València, participà en el valencianisme d’esquerra.
Col·laborà a “Germania” i a d’altres publicacions.
Exiliat a París, ha publicat el recull poètic Miratge (1954).
(Carlet, Ribera Alta, 7 octubre 1915 – València, 11 novembre 2004)
Escriptor i editor. Germà de Vicent. Representant i primer capdavanter del grup d’escriptors valencians de la generació de postguerra. Publicà les seves primeres poesies a la revista “El Vers Valencià”, de Josep M. Bayarri, de qui fou deixeble.
La seva poesia es manté en la continuïtat de la poesia dels anys 1930, influenciada pel post simbolisme francès. Els seus llibres de poemes publicats són: Volar… (1943), A l’aire del cor i del seny (1944), La inquietud en calma (1945), Jo sense tu (1948), On vaig, Senyor? (1949), Aires de cançó (1950), Goig (1953), Esparses (1953), Home (1957), Jo, cap de casa (1962), D’amar-te, Amor (1963), Silenci (1970) i Schumann, el piano y yo (1996, pòstuma). Dins el gènere narratiu, és autor del recull de contes Proses en carn (1953).
L’any 1943 va fundar l’editorial Torre de València, amb Miquel Adlert i Noguerol. Fou un dels fundadors de la revista literària no autoritzada “Esclat”. El 1950 obtingué la flor natural als Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Perpinyà.
Representà, en els anys posteriors immediats a la guerra civil, la continuïtat de la cultura catalana al País Valencià a través de les tertúlies literàries organitzades per ell a València, però durant la transició, canvià d’actitud i ingressà al partit Unió Valenciana. Fou elegit diputat a les Corts Valencianes el 1982.
Fou un dels principals defensors del secessionisme lingüístic i representà aquest sector com a membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, creada el 2001, càrrec que dimití l’any següent.
(Catalunya, segle XIX – 1901)
Eclesiàstic. Fou ardiaca de Vic.
Escriví alguns treballs de caràcter religiós i històric.
(País Valencià, segle XV – 1509)
Escriptor. Fill de Joan Carròs de Vilaragut i de Brianda de Bellvís. El 1473 lluità al Rosselló contra els francesos, on es reuní, junt amb altres nobles, amb l’infant Ferran, el futur rei Catòlic, i avançà sobre Perpinyà, on era assetjat Joan II el Sense Fe, i obligà els francesos a retirar-se.
És autor d’una breu obra al·legòrica en prosa, Regoneixença e moral consideració contra les persuacions, vicis e formes d’amor, escrita en la seva maduresa i impresa vers el 1496. Malgrat l’aparença i els trets renaixentistes, la problemàtica de l’obra és típicament medieval.
Alguns aspectes d’aquesta obra reapareixen, en un estil molt diferent, en una altra obra seva publicada al Cancionero General (1511) d’Hernando del Castillo, on també són incloses unes altres quatre poesies castellanes seves. Sembla que fou el primer baró de Toga.
(València, 16 juny 1916 – 17 maig 1989)
Escriptor i erudit. Col·laborà en la revista “Acció Valenciana” (1930-31) i publicà fins al 1936 algunes narracions en català, entre les quals la novel·la El cavaller del dubte (1933).
Posteriorment s’ha dedicat a l’erudició literària: Las fiestas valencianas y su expresión poética (1949), reedicions de Gaspar Aguilar i Jorge Montemayor, i ha traduït al castellà obres de T.S. Eliot.
(Castelló de la Plana, 29 novembre 1866 – 9 febrer 1929)
Escriptor. D’una família de propietaris rurals, estudià a Barcelona i a Madrid. Instal·lat a Castelló de la Plana, intervingué en la política local amb significació conservadora.
Fundà els setmanaris “Don Cristóbal” (1887) i “Ayer y Hoy” (1902), i dirigí els diaris “El Heraldo de Castellón” i “La Tribuna”. Fou un dels principals promotors de la Societat Castellonenca de Cultura (1920).
De les seves obres, totes en castellà, destaquen la novel·la Doña Abdulia (1904) i la monografia històrica Catí (1929).
(Alacant, 1915 – ? )
Escriptor. Es llicencià en filosofia i lletres, i es dedicà a l’ensenyament. Practicà intensament el periodisme a la premsa alacantina.
És autor de les obres titulades El Movimiento y la acción formativa y educativa del pueblo (1954), Situación social y económica de Alicante desde el año 1800 hasta Fernando VII (1954) i La Festa de Santa Maria d’Agost en Elche (1954).
(València, 1623 – Madrid, 16 març 1694)
Escriptor. Fill d’Alfons de Cardona-Borja i Milà d’Aragó. Segon marquès de Castellnou i de Ponts. Fou gentilhome de cambra de Joan Josep d’Àustria i majordom de Carles II. Membre del Consell d’Aragó, participà activament en les corts de Saragossa del 1677.
Vidu de Teresa del Milà, que li aportà la baronia de Massalavés, fou ordenat sacerdot.
Escriví diverses comèdies, algunes de les quals foren representades i editades: Lo mejor es lo mejor, Más es servir que reinar i El más heroico silencio.
(Vila d’Eivissa, Eivissa, 26 febrer 1838 – Madrid, 4 gener 1923)
Prelat. Adquirí gran fama d’orador sagrat. Predicà per moltes poblacions de la península. El 1892 fou nomenat bisbe de Sió i patriarca de les Índies Occidentals.
Els seus escrits són nombrosos. A part dels seus sermons, molts dels opuscles tracten de l’aplicació de l’esperit cristià a diverses activitats humanes, tals com l’ensenyament, l’assistència social, les relacions entre patrons i obrers, i d’altres.
Veure> Vicent Miguel i Carceller (escriptor i editor valencià, 1890-1940).
Dades dels Països Catalans 