Arxiu d'etiquetes: escriptors/es

Eiximeno i Pujades, Antoni

Deixa un comentari

(València, 1729 – Roma, Itàlia, 1808)

Musicòleg i escriptor. Ingressà a la Companyia de Jesús el 1745 i amb l’expulsió dels jesuïtes (1767) es traslladà a Roma, on residí fins a la mort, llevat del període 1798-1801, en què visqué a València.

Es dedicà a les matemàtiques, a la filosofia i a la música. Escriví Dell’origene della musica (1774), obra que suscità una forta polèmica amb G.B. Martini.

Fou el portaveu de les doctrines estètiques de Rousseau a Itàlia i influí en l’evolució del romanticisme musical.

Efak, Guillem d’ *

Deixa un comentari

Pseudònim del cantant i escriptor mallorquí Guillem Fullana i Hada d’Efak  (1929-95).

Duran i Tortajada, Miquel

4 Respostes

(València, 20 agost 1883 – 28 novembre 1947)

Escriptor i periodista. Germà d’Enric. Capdavanter del valencianisme catalanista, promogué els setmanaris “El Crit de la Pàtria” i “Renaixement”.

Dirigí el “Diari de Sabadell” i “La Publicitat”, i, retornat a València, fundà la revista, “La República de les Lletres”.

La seva poesia –Cordes vibrants (1910), Himnes i poemes (1916), Cançons valencianes (1929) i Guerra, victòria, demà (1938)- té un to civil, emotiu i de vegades popular.

Signava molt sovint amb el nom de Miquel Duran de València.

Duran i Tortajada, Enric

2 Respostes

(València, 27 agost 1895 – 28 juny 1967)

Escriptor. Germà de Miquel. Publicà narracions, teatre i, sobretot, poesia.

El seu llibre més important i antològic és Semprevives (1963), que recull la tradició floralesca de Teodor Llorente i alhora la valencianitat popular.

Duran, Simeó ben Zemakh

Deixa un comentari

(Mallorca, 1361 – Alger, Algèria, 1444)

Escriptor d’origen jueu. Gran rabí d’Alger, on emigrà a causa de la matança de jueus del 1391.

Va escriure L’escut dels avantpassats. Va prosseguir el desenvolupament de la filosofia en el comentari al Llibre de Job.

Dore i Galèsio, Carmen

1 Resposta

(l’Alguer, 1869 – 1954)

(it: Cármine Dore)  Escriptor. Fou arxiver municipal i secretari del Centre Catalanista La Palmavera (1906).

La seva poesia, en la seva major part inèdita, és centrada en la Barceloneta (l’Alguer), Catalunya i la seva muller, Barbarina Cossu. La poesia Varemes tristes fou premiada als Jocs Florals de Mataró el 1921.

Emprà els pseudònims Manuel Herrero de Sant Julià i Julià de l’Arc.

Domínguez i Barberà, Martí

1 Resposta

(Algemesí, Ribera Alta, 21 juny 1908 – València, 10 agost 1984)

Periodista i escriptor. Ha estat director de “Las Provincias”.

A part d’uns assaigs, en castellà, sobre les arrels de la història valenciana i sobre Blasco i Ibáñez, ha escrit teatre (El milacre dels Milacres, 1969; El cigne fora de l’aigua, 1977) i la novel·la sobre el món rural Els horts (1972).

Domingo i Ramoín, Maties

Deixa un comentari

(Alpont, Serrans, segle XVII – País Valencià, 1730)

Doctor en medicina i escriptor. Fou catedràtic de medicina teòrica i de grec a la Universitat de València.

Amb el pseudònim de Mateo Cabrera, médico catalán, publicà Breve defensorio de una receta, en defensa d’un metge de Vinaròs acusat pel justícia i els jurats de la vila (1684), Disputatio de variolis et morbillis, cum quaestione appendice de peste (1685) i Quaestiumcula in qua examinatur pulvis de quarango, vulgo “cascarilla”, in curatione tertianae et quartanae (1682).

Domenge i Mir, Miquel

Deixa un comentari

(Palma de Mallorca, 26 agost 1870 – 16 novembre 1936)

Enginyer i escriptor. Seguí la carrera militar; destinat a Filipines (1895-99), intervingué en diverses accions (Analco, Rosario, Santa Cruz).

Fou governador civil de Saragossa (1919) i de Granada (1921).

Traduí al castellà obres de Goethe, Macaulay, William James i Víctor Català.

Dolç i Dolç, Miquel

5 Respostes

(Santa Maria del Camí, Mallorca, 4 desembre 1912 – Madrid, 27 desembre 1994)

Escriptor. Professor d’institut i catedràtic d’universitat. Vinculat a l’escola mallorquina, s’inicià com a poeta seguint els esquemes tradicionals i classicitzants: El somni encetat (1943), Ofrena de sonets (1946), Elegies de guerra (1948), Petites elegies (1958) i Flama (1962), on evolucionà cap a una poesia més compromesa.

Assagista, crític, investigador i traductor al català de Virgili (Bucòliques, 1956; Eneida, 1958), Marcial (Epigrames, 5 volums, 1949-59), Persi (Sàtires, 1955), Estaci (Silves, 1957-60), Tàcit (Històries), Camöes (Els Lusíades, 1964, amb Guillem Colom), Ovidi, Lucreci (De la natura, premi Llengües Clàssiques de Traducció, 1987) i Sant Agustí (Confessions, 1989). Va pertànyer a l’equip de direcció de la Fundació Bernat Metge.

Entre la seva producció cal destacar: El color en la poesia de Costa i Llobera (1953) i Retorno a la Roma clásica (1972).

Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l’Institut d’Estudis Catalans.