Arxiu d'etiquetes: escriptors/es

Vinardell i Roig, Artur

Deixa un comentari

(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 13 desembre 1852 – Girona, 17 gener 1937)

Periodista i escriptor. Republicà, participà des de molt jove en nombroses activitats periodístiques: “El Faro Bisbalense”, “El Independiente” de Girona -del qual fou director i fundador-, “Revista de Gerona” i “El Demócrata”, on publicà un article que l’obligà a exiliar-se a París (1887-1925).

S’especialitzà en la traducció d’obres mèdiques franceses al castellà; traduí també dues obres de Guimerà al francès. Dirigí la revista “Catalunya-París” (1903-04), portaveu del Centre Català de París, i “París Quichotte” (1905). En 1888-90 redactà el full autògraf “El Corresponsal de París”.

De nou a Girona, hom creà la Biblioteca Municipal amb la donació dels seus llibres, que després de la guerra civil de 1936-39 passaren a la Biblioteca Provincial. Col·laborà també a “La Publicidad”, “El Diluvio” i “El Autonomista”.

Publicà El partido republicano en España (1895), España en París (1902) i Hores tràgiques i anecdòtiques de la guerra (1930). Deixà també inèdits dos llibres sobre la Primera Guerra Mundial.

Villatoro i Lamolla, Vicenç

Deixa un comentari

(Terrassa, Vallès Occidental, 22 gener 1957 – )

Escriptor i periodista. Col·laborador habitualment de diaris i revistes i director del diari “Avui” (1993-96) i de la secció de cultura d'”El Correo Catalán”. Ha estat presentador i director dels programes de TV3 Trossos, Crònica Tres i Millenium.

S’inicià com a narrador amb Evangeli gris (1982, premi Sant Jordi), i continuà amb País d’Itàlia (1983), Les illes grogues (1987), Titànic (1990), Del call a la sinagoga (1992), La claror del juliol (1997), entre d’altres.

Membre del col·lectiu Ofèlia Dracs, és autor de llibres juvenils, entre els quals sobresurten Papers robats que cremen (1981), i de diversos reculls d’articles i impressions: A l’inrevés (1989) i Apologies (1990).

El 1997 fou nomenat director general de Promoció Cultural de la Generalitat de Catalunya.

Enllaç web: Vicenç Villatoro

Vilar i Costa, Joan

Deixa un comentari

(Manresa, Bages, 1 agost 1889 – Tolosa de Llenguadoc, França, 2 setembre 1962)

Eclesiàstic i escriptor. Ingressà a la Companyia de Jesús i fou bibliotecari de l’Institut Bíblic Pontifici de Roma. Deixà la companyia, i durant la guerra civil fou funcionari destacat del Comissariat de Propaganda.

Publicà, només amb inicials, Montserrat (1938), rèplica, amb bons fonaments bíblics i patriòtics, a la carta col·lectiva de l’episcopat espanyol. A l’exili exercí un apostolat popular, i publicà Als catalans (1944), antecedent breu de Lletres catalanes (1946), vast programa de reorganització de Catalunya i de l’Església catalana.

Vilanova i Roset, Joan

Deixa un comentari

(Manresa, Bages, 1908 – 21 agost 1990)

Dibuixant, il·lustrador i escriptor. Féu estudis de belles arts a Manresa i es donà a conèixer abans de la guerra civil amb treballs en revistes com “El be negre”, “L’om”, “El dia”, “Ave Maria” i altres.

Amb posterioritat al 1939 la seva activitat esdevingué més esporàdica, i es concentrà sobretot en treballs de temàtica específicament manresana. Són coneguts els seus dibuixos d’escenes històriques i de costums de la ciutat, en un estil no gaire distant del de Junceda (cartells i programes de la festa major).

La seva obra cabdal és una llarga sèrie de dibuixos per a una edició il·lustrada del Cançoner Català (en tres volums, publicats des del 1980). Féu també ex-libris, caplletres i durant els anys 1950 escriví algunes obres literàries en català i castellà: L’auca de la séquia, L’àngel de Nadal, El corso fiero i altres.

L’any 1980 hom organitzà a Manresa una exposició antològica de la seva obra. El 1985 publicà Dibuixos d’una època, on aplegava l’obra realitzada per al bisbat de Solsona entre el 1949 i el 1951.

Vilanova i March, Emili

8 Respostes

(Barcelona, 15 octubre 1840 – 4 agost 1905)

Escriptor. Primer humorista de la Renaixença. De jove va treballar a l’obrador del seu pare com a adornista. Va freqüentar els centres de la bohèmia barcelonina de la fi del segle, el Cafè de les Delícies i la Llibreria Verdaguer, des d’on va trobar un lloc en el món literari català.

Albert Llanas i Frederic Soler el van introduir en setmanaris humorístics, com “Un tros de paper”, en els quals va col·laborar. Gràcies a Conrad Roure i a Feliu i Codina va publicar els primers articles a “La Barretina” i a “La Rambla”.

Fa una obra costumista que arriba al pur realisme. Admira Balzac i altres escriptors del s XIX, que l’influeixen, i, com ells, retrata la societat on viu, amb la seva vida quotidiana i els seus tipus populars. Empra un llenguatge clar i popular que l’acosta a la realitat, amb descripcions que forneixen un matís diferenciat als personatges.

Les narracions, contes i articles van ésser reunits en aplecs titulats Del meu tros (1879), Quadros populars (1881), Entre família (1885), Pobrets i alegrets (1887), Gent de casa (1889), Plorant i rient (1891), Últims quadros (1906) i altres. Amb la novel·la Tristeta intentà de presentar una novel·la naturalista amb tècniques pròpies del modernisme.

Les peces de costums, les va redactar també en versió escènica, amb sainets costumistes, dins una línia disimbolta i jocosa, com ara Les bodes d’en Ciril·lo (1892), L’ase de l’hortelà (1893), Qui compra maduixes (1893) i A casa d’Arcalde (1894).

Vilalta i Soteras, Maruxa

1 Resposta

(Barcelona, 23 setembre 1932 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 19 agost 2014)

Escriptora en castellà. Filla d’Antoni Vilalta i Vidal, residí a Mèxic. Es llicencià en lletres. Ha conreat el periodisme, camp en el qual ha col·laborat al diari “Excelsior”. També ha treballat a la televisió mexicana.

S’hi inicià com a novel·lista, però el seu èxit ha estat el teatre, com a directora d’escena i autora d’obres amb diàlegs vius on analitza els problemes de l’home contemporani. Dins d’aquest gènere, cal destacar l’aplec de nou obres publicat el 1972.

Part de la seva obra ha estat traduïda a l’anglès, el francès, l’italià, el txec i el català. Pel que fa a aquesta darrera llengua, l’escriptor Vicenç Riera i Llorca féu la traducció d’Un día loco (El meu dia foll, 1958). Ha estat traduïda també Soliloquios del tiempo (1968) i Josep M. Poblet féu la traducció de Cuestión de narices (1974), que fou Premi ciutat de Manresa.

Ha dictat conferències a l’Institut del Teatre de Barcelona.

Viladot i Puig, Guillem

3 Respostes

(Agramunt, Urgell, 26 abril 1922 – Barcelona, 19 novembre 1999)

Escriptor. Es va dedicar a l’assaig de temes de pagesia i art: Màrius Torres (1954) i Leandre Cristòfol (1960). Com a poeta, dins la poesia visual, va escriure Sopes amb pa torrat (1969), Poemes de la incomunicació (1970), Entre Opus i Opus (1972), Contrapoemes (1972), Cantates, fugues i colls de la baralla (1973), Tercer poema de l’home (1974), Les miniverbalitzacions (1977), Lais-77 (1977), Amor físic (1983), Urc del cos (1987) i Res comú (1997).

També va publicar novel·la -entre les quals sobresurten La cendra (1972), Tingues memòria de mi (1975), Ricard (1976), L’amo (1980), Discurs horitzontal (1982), Simetria (1986), Joana (1991), Carles (1994)-, contes infantils –Professor Fluss (1982)-, i reculls de narració: Temps d’estrena (1959), Els infants de Riella (1963), La gent del vent (1967), Memòria de Riella (1974) i La llei de la pedra i altres contes (1980).

Vila i Ventura, Samuel

Deixa un comentari

(Rubí, Vallès Occidental, 28 maig 1902 – Terrassa, Vallès Occidental, 1 març 1992)

Pastor protestant, escriptor i editor. El 1925 fundà una església baptista a Terrassa, la qual ha originat altres comunitats a la mateixa ciutat, i el 1933 organitzà una nova església a Manresa.

Durant la Guerra Civil gestionà i assolí la tramesa de queviures des d’Anglaterra. Acabada la lluita, es dedicà a ajudar els republicans internats als camps de concentració francesos. Havent retornat a Terrassa, no féu cas de les disposicions oficials en matèria religiosa i continuà celebrant el culte fins que el temple li fou clausurat oficialment.

Treballà activament en l’alliberament d’empresonats protestants jutjats per llur filiació republicana o per llurs creences religioses. Els anys de la clandestinitat i els primers d’una tolerància relativa, mantingué correspondència amb les principals autoritats civils, religioses i militars reivindicant constantment el dret a la llibertat religiosa.

El 1960 pronuncià una conferència als membres del Parlament britànic, explicant la situació religiosa real de l’estat espanyol. Emparant-se en el Fuero de los Españoles (1945), fundà la Misión Cristiana Española (1952), la qual expandí la presència protestant a diverses ciutats i pobles de Catalunya i de l’estat espanyol, i que, posteriorment, esdevingué la Federación de Iglesias Evangélicas Independientes de España.

Fundà l’Editorial CLIE (1933), per a la difusió de literatura religiosa.

Vila-Matas, Enric

Deixa un comentari

(Barcelona, 31 març 1948 – )

Escriptor en castellà.

La seva narrativa, generalment curta, és caracteritza per la imaginació, l’experimentació amb els gèneres i un sentit de l’humor marcat per la melanconia: Mujer en el espejo contemplando el paisaje (1977), Nunca voy al cine (1982), Una casa para siempre (1984), Suicidios ejemplares (1993), Hijos sin hijos (1993), Recuerdos inventados (1994), Lejos de Veracruz (1995) i Extraña forma de vida (1997).

Cal esmentar també la seva tasca com a crític i assagista a Para acabar con los números redondos (1994), El traje de los domingos (1995) i Historia abreviada de la literatura portatil (1996).

Vila i Casas, Joan

1 Resposta

(Sabadell, Vallès Occidental, 3 juny 1920 – Barcelona, 17 gener 2007)

Pintor, gravador, ceramista i escriptor. Conegut com a Joan Vilacasas. Després d’una preparació acadèmica, anà a residir a París, on romangué durant la dècada de 1950.

La seva obra plàstica evolucionà vers una abstracció molt personal, que designà amb el nom de Planimetries; s’ha mantingut dins l’informalisme.

Simultàniament, s’ha dedicat, també, a escriure, a part d’articles professionals, ha publicat llibres de narracions i novel·les: Doble blanc (1960), Matèria definitiva (1961), Operació viaducte (1960), Nuoba fygurassió (1965) i Aiguafort del XII (1966); ha publicat així mateix algunes obres de teatre.