(Barcelona, 28 març 1925 – New Haven, EUA, 17 abril 2020)
Escriptor. Es llicencià en lletres i dret a Mèxic i es doctorà en romàniques a Princeton. Fou catedràtica a Yale (EUA).
Ha estudiat la literatura castellana clàssica i moderna, i alguns aspectes de la catalana.
Obres seves són Ciutat i figures (Mèxic, 1952) i els llibres de poesia Puente (1946), El lugar del hombre (1965), La piedra en la mano (1970), Cámara oscura (1973) i El tres es siempre mágico (1981).
(Barcelona, 11 setembre 1863 – 9 juliol 1906)
Escriptor i dibuixant. Professor auxiliar de l’Escola de Belles Arts de Barcelona, director artístic de l’Enciclopedia Universal Ilustrada i autor del Resumen Gráfico de la Historia del Arte.
El 1905 guanyà un premi als Jocs Florals de Barcelona amb la novel·la El Ton de la Muga. Col·laborà a la “Il·lustració Catalana” i en altres revistes i diaris catalans.
Fou el pare d’Eudald, Estanislau, Raimon i Francesc Duran i Reynals.
(Barcelona, 16 desembre 1949 – )
Escriptora. Ha estudiat disseny gràfic i pedagogia, i compaginà ambdues formacions en la vida professional amb la seva activitat com a escriptora.
Ha escrit guions per a la TV i la ràdio. Ha publicat contes i novel·les per a lectors infantils i juvenils, i ha guanyat diversos premis.
Col·laboradora en diferents mitjans de comunicació, especialment en publicacions pedagògiques i sobre temes de literatura infantil i juvenil.
(Terrassa, Vallès Occidental, 1891 – 8 agost 1968)
Escriptor i periodista. Amb una tècnica emparentada amb el naturalisme, la seva obra manifesta una marcada intenció social.
Es destacà com a novel·lista: Els quatre amics (1930), Homes i màquines (1933), anàlisi de problemes socials, Vida triomfal (1935) i Auli, fill de Pilat (1954).
Es dedicà també a la pintura.
(Arenys de Mar, Maresme, 1889 – Barcelona, 12 gener 1970)
Escriptor i periodista. Fundà i dirigí la revista “L’Avenir” (Arenys de Mar, 1907), dirigí “Bella Terra” (1923-27) i fou redactor de “La Veu de Catalunya”.
Publicà poesies (Aires de llevant, 1915), narracions (Dietari d’un nedador, 1924; Claror d’Assís, 1962), i obres teatrals (El rei filharmònic, 1908; L’amor sempre triomfa, 1915).
Se serví dels pseudònims Blai i Kronorrim.
(Catalunya, 1902 – 1907)
Obres narratives de Caterina Albert “Víctor Català”. Compreses en els volums Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904) i Caires vius (1907).
Amb un estil viu i rigorós i amb una gran minuciositat descriptiva, presenten una visió volgudament parcial de la realitat, l’aspecte més ombrívol de la vida rural, en la qual els personatges són éssers tarats físicament o moralment i on les motivacions constants són el dolor, la misèria i l’egoisme.
Els Drames rurals influïren en gran manera damunt la narrativa del començament del segle XX.
(Barcelona, 1819 – Mònaco, 1874)
Escriptor i eclesiàstic. Estudià a les universitats de Cervera i de Bolonya.
Professà com a monjo de Montserrat i fou nomenat vicari general i administrador apostòlic de diòcesis estrangeres.
Traduí diversos tractats sobre el protestanisme i la Preparació per a tenir una bona mort (1859), de sant Alfons Maria de Liguori.
(Barcelona, 24 maig 1862 – 22 juliol 1921)
Escriptor, decorador i industrial.
Publicà poemes tradicionals i faules: Música vella (1896), De sol a sol (1899), Branques mortes (1902) i Moneda curta (1908). També un assaig sobre el catalanisme: Lo nostre plet (1900).
Com a industrial, destacà en la construcció de materials per a la decoració.
(Sevilla, Andalusia, 10 novembre 1835 – Barcelona, 29 abril 1909)
Poetessa i escriptora. Òrfena a disset anys, es traslladà a Madrid, on visqué difícilment fins que el vescomte de Torres-Solanot la cridà a Barcelona perquè l’ajudés en la preparació de les seves idees espiritistes.
Durant vint anys, mentre residia a Gràcia, des del 1879, publicà la revista mensual “La Luz del Porvenir”, ensems amb diversos llibres de poesies, uns altres de controvèrsia, com El espiritismo refutando los errores del catolicismo romano (1880) i, especialment, els llibres que anà dictant mentre estava adormida en estat mediúmic (Memorias del padre Germán i Te perdono!, en 8 volums), que han estat reeditats recentment a l’Argentina.
(Tortosa, Baix Ebre, 24 juny 1929 – Barcelona, 12 maig 1996)
Periodista i escriptor. Entre el 1956 i el 1967 treballà a l’agència France-Press a París i fou corresponsal de “Cambio 16”, revista a la qual s’incorporà en retornar a Espanya.
El 1987 promogué el suplement en català de la revista, “Setze”, així com el setmanari “Set Dies”, convertit posteriorment en suplement del diari “El Observador”. Passà posteriorment a “El Mundo” i fou conseller editorial d'”El Mundo de Catalunya”.
Expert en gastronomia, impulsà diverses revistes sobre el tema i publicà, entre d’altres, Cuando sólo nos queda la comida (1980), Jabalí (1983) i la novel·la El desnudo seductor (1989).
Dades dels Països Catalans 