(Maó, Menorca, 9 desembre 1747 – 1826)
Capità de la marina mercant. Retirat el 1776, inicià la redacció del cronicó Diari de Maó, que abasta fins pocs dies abans de la mort del seu autor i té un gran interès per al coneixement de la història de Menorca durant aquest període.
Fou membre de la Societat Maonesa de Cultura.
(Palma de Mallorca, 1793 – Ciudad Rodrigo, Castella, 1852)
Escriptor. Fill de Guillem Roca i Seguí, fou advocat i funcionari de l’audiència. Poeta satíric, fou especialment popular a Palma, on alguna sàtira seva ha arribat a formar part de la literatura popular.
Home d’idees liberals, tot i que els seus enemics l’acusaren d’haver estat reialista abans de la implantació del règim constitucional, adreçà la seva sàtira contra el sector absolutista del país. Duu la sàtira a un punt de burla, d’acusació i d’insult més extremat que el seu pare i substitueix allò que en aquest era pura grolleria per la més desenfrenada obscenitat, encara que la seva sàtira és de més bona qualitat literària i més eficaç.
Publicà en vida el fullet Al senyor alcalde i senyors retgidors de s’ajuntament de Palma destituïts i encausats en lo any 1846 perque pensaren que devien observar sa Costitució que tots havien jurada.
La seva composició més coneguda i popular és la que les miscel·lànies de l’època recullen sota el títol de Poema satíric contra el vici i mala costum del beure, editada pòstumament a Barcelona (1883) i a Mallorca, a cura del setmanari “La Roqueta” (1887), amb el text mutilat, i a càrrec de J. Martí i Rosselló, amb el text alterat i prolongat de quatre dècimes. El 1973 fou editat de nou a Palma.
Deixà, a més inèdites, unes quantes composicions més, escrites en forma de dècimes, de romanç o de codolada, totes elles extremament punyents i feridores, entre les quals una descripció satírica de la vila d’Algaida i la titulada La Cabronària.
(Alacant, 19 agost 1804 – l’Havana, Cuba, 21 abril 1854)
Escriptor i polític. Fou diputat a corts en diverses legislatures, comissari regi per a inspecció de l’agricultura a Múrcia i Alacant i intendent a Cuba.
Publicà una Memoria sobre el estado de la agricultura en la provincia de Alicante i un Informe sobre el ensayo verificado en la provincia de Murcia con los arados Dombasle y Mallié.
Veure> Josep Maria Roviralta i Alemany (escriptor català, 1880-1960).
(València, 1642 – 1700)
Frare mercedari i escriptor. Ingressà al convent de València (1655), on professà el 1658. Estudià a Salamanca i a la Universitat de València, on es graduà de doctor en teologia i fou professor de metafísica fins a la seva mort.
Tingué càrrecs importants dins l’orde: dues vegades comanador del convent de València, rector i regent d’estudis, definidor i provincial (1687). També fou diputat del Regne de València i examinador sinodal de l’arquebisbat.
És autor d’obres d’espiritualitat, impreses els anys 1684 i 1692, i d’altres escrits pastorals o de circumstàncies, com oracions fúnebres.
(Sant Hipòlit de la Salanca, Rosselló, 1586 – Perpinyà, 24 setembre 1644)
Predicador i escriptor. Hereu d’un burgès honrat de Perpinyà, el 1599 fou ennoblit a les corts de Barcelona amb motiu del procés per l’assassinat del seu oncle Marc Antoni Forner, defensor de Salses.
Entrà a la companyia de Jesús (1605) i predicà per tot el Rosselló (1638-43) amb una clara intenció castellanitzadora. Inquisidor del Sant Ofici per a la província del Rosselló.
És autor de diverses obres ascètiques i manuals de pietat, com Epítome utilíssimo de la contricción, su declaración, motivos y medios para alcanzarla (1636).
(Palma de Mallorca, 29 agost 1913 – Bunyola, Mallorca, 17 octubre 2000)
Escriptor i editor. És autor de nombrosos opuscles de divulgació d’història, etnografia i art de Mallorca i d’articles publicats a la premsa mallorquina. El 1949 es féu càrrec de la impremta Mossèn Alcover.
Com a editor cal destacar la seva col·lecció de fullets “Panorama Balear”, les reproduccions de premsa (“L’Ignorància”, “La Roqueta”) i d’obres d’història de Mallorca del segle XIX (Cronicón Mayoricense d’Àlvar Campaner) i llibres de folklore, cuina i història mallorquina.
(Manacor, Mallorca, 29 abril 1930 – Palma de Mallorca, 20 juliol 1996)
Escriptor. Al marge dels cercles literaris, va configurar lentament una obra narrativa densa i sòbria, marcada per la reflexió i per una inflexible voluntat d’estil.
És destaquen novel·les com ara Fuita i martiri de Sant Andreu Milà (1973), Morir quan cal (1974, premi Sant Jordi 1973), L’endemà de mai (1978, premi Nacional de la Crítica 1979), Panorama amb dona (1984), Els déus inaccessibles (1987, premi Nacional de Literatura Catalana), Illa Flaubert (1990, premi Josep Pla), i els reculls de narracions La rara anatomia dels centaures (1979) i Crònica lasciva d’una decadència (1995).
Com a poeta excel·lí en diversos títols, aplegats el 1985 en el volum Tots els poemes (1957-1981).
El 1988, la Generalitat de Catalunya li atorgà la Creu de Sant Jordi.
(Illes Balears, segle XVI)
Escriptor i eclesiàstic. De 1561 a 1572 convocà un certamen poètic en honor de Sant Josep.
(Elda, Vinalopó Mitjà, 29 agost 1821 – Madrid, 19 novembre 1870)
Escriptor. Es formà i es llicencià en dret a Madrid. Dirigí, entre d’altres, “La Ilustración Española”, “El Noticiero de España” i “Don Quijote”.
Escriptor molt de l’època, publica Poesías serias y satíricas (1842), Historia política y parlamentaria de España (3 vol, 1860-61), El libro de los diputados y senadores (4 vol, 1862-66) i La unidad católica (1869).
Dades dels Països Catalans 