(Vic, Osona, 30 maig 1997 – )
(UVIC) Institució d’ensenyament superior, de caire privat, però inscrita en l’oferta universitària pública.
Integra tots aquells centres dependents d’altres universitats catalanes que el 1977 havien constituït els Estudis Universitaris de Vic.
Enllaç web: Universitat de Vic
(Tortosa, Baix Ebre, 1645 – 1717)
Institució d’ensenyament superior. Creada per un decret de Felip IV com a continuació del Col·legi de Sant Jordi i Sant Domènec.
Fou dissolta pel decret de Felip V del 1717 i el col·legi continuà funcionant sota el control dels dominicans, fins a esdevenir posteriorment seminari.
El 1997 es creà l’Escola Universitària de Ciències Empresarials Dr. Manyà i després l’Escola Universitària de Infermeria Verge de la Cinta, ambdues adscrites a la Universitat Rovira i Virgili.
(Tarragona, 1572 – 1991)
Antiga institució d’ensenyament superior. Creada a iniciativa de l’arquebisbe de la ciutat Gaspar Cervantes de Gaeta. Fou suprimida el 1717 pel decret de Felip V i convertida en Estudi Literari.
El 1970 la ciutat va tornar a tenir estudis universitaris amb la inauguració d’un col·legi universitari dependent de la Universitat de Barcelona i que posteriorment, el 1991, s’integrà a la Universitat Rovira i Virgili.
(Solsona, Solsonès, 1620 – 1717)
Institució d’ensenyament superior. Creada per una butlla del papa Pau V i que convertia el Col·legi de Sant Miquel i Sant Gabriel de la ciutat, creat el 1615 pels dominicans, en universitat literària.
Fou regentada pels dominicans, i podien conferir graus que valien al Principat i a Mallorca. S’hi formaven inicialment els futurs capellans de la nova diòcesi de Solsona, car el seminari no es creà fins el 1846.
Tingué una vida pròspera i una notable qualitat acadèmica, fins que fou suprimida pel decret de l’11 de maig de 1717 de Felip V, que l’agregava a Cervera.
Continuà, però, com a col·legi fins a l’exclaustració dels dominicans el 1835.
(Lleida, Segrià, 12 desembre 1991 – )
Institució d’ensenyament superior. Creada pel Parlament de Catalunya per tal d’agrupar l’Estudi General de Lleida, dependent de la Universitat de Barcelona, l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària de la Universitat Politècnica de Catalunya i l’Escola Universitària de Professorat de EGB de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Inicià la seva activitat el curs 1992-93.
Enllaç web: Universitat de Lleida
(Prada, Conflent, 1969 – )
(UCE) Jornades d’estudi, que se celebren cada estiu. Des del 1994 té la seu permanent en Prada.
Alguns dels seus cursos i seminaris poden ser convalidats com a crèdits de lliure elecció a la resta d’universitats dels territoris de parla catalana, les quals formen part del seu patronat.
Ha contribuït decisivament a la difusió de la cultura catalana a la Catalunya Nord.
Enllaç web: Universitat Catalana d’Estiu
(Barcelona, 1675 – 1834)
Col·legi de formació de frares trinitaris. Fundat d’acord amb el llegat del mercader Joan Costafreda i la disposició de Paula Cabanyes.
Es trobava a la cantonada dels carrers del Peu de la Creu i dels Àngels. S’hi començà a ensenyar el 1685, i s’hi cursava filosofia i teologia.
La meitat dels seus alumnes havien d’ésser del convent trinitari de Barcelona i l’altra meitat de la resta de convents de la província, o sigui del Principat de Catalunya i dels regnes de València, Mallorca i Aragó.
Quan hi havia capacitat, admetia també estudiants laics a pupil·latge.
Tenia un cos docent de deu frares i s’extingí el 1834.
(Barcelona, 1843 – després 1910)
Associació. Creada com a subgrup autònom de la Societat Barcelonina d’Amics del País per un grup de pedagogs, entre els quals hi havia Carles Carreras i d’Urrutia, que en fou el primer president.
La Societat promocionà diverses iniciatives tendents a millorar l’ensenyament barceloní, especialment en el període comprès entre la seva fundació i el 1868. El 1876 intentà d’organitzar el primer congrés pedagògic espanyol, el qual va tenir lloc a Madrid el 1882, organitzat pel Fomento de las Artes.
El 1899, l’entitat presentà unes bases per a l’organització del segon ensenyament i el 1909 participà activament, juntament amb altres entitats, en l’organització del Congrés de Primera Ensenyança (Barcelona, 1909-10).
(Sitges, Garraf, fi del segle XIX – inici segle XX)
Grup de pintors paisatgistes. En foren els iniciadors el barceloní, fill de sitgetans, Joan Roig i Soler i Arcadi Mas i Fontdevila, que s’hi establí definitivament l’any 1880.
Tots dos formats a Roma, adoptaren un luminisme intens derivat del darrer Fortuny i el feren arrelar a Sitges en l’obra de pintors autòctons, com Joaquim de Miró, Antoni Almirall i Joan Batlle i Amell.
El paisatgisme del grup -amb el qual es pot relacionar també Felip Masó-, molt proper en alguns aspectes a les inquietuds de l’impresionisme, era el contrapès dins l’art català al realisme melangiós de l’escola d’Olot.
Pràcticament tots els pintors d’aquesta tendència participaren en l’exposició d’art que constituí la primera Festa Modernista de Sitges (1892), promoguda per Santiago Rusiñol, que passà a ésser cap indiscutible de la vida artística sitgetana, on creà un focus modernista que ja ultrapassava, però, l’estètica de l’escola inicial.
(Barcelona, 9 març 1966 – 1968)
(SDEUB) Organització constituïda en l’assemblea celebrada al convent dels caputxins de Sarrià (la Caputxinada), com a culminació de la lluita dels estudiants de Barcelona contra la SEU falangista i les Asociaciones Profesionales de Estudiantes, amb les quals el govern havia volgut substituir-lo.
Hi assistiren quatre-cents delegats dels estudiants i trenta-tres intel·lectuals i professors presidits per Jordi Rubió i Balaguer, i s’hi aprovaren els documents constitutius, entre ells el Manifest per una Universitat Democràtica.
En ésser encerclats per la policia, els assistents romangueren tres dies al convent, enmig d’una àmplia solidaritat ciutadana. El SDEUB visqué dos anys sota una forta repressió governativa, judicial i acadèmica, protagonitzada aquesta pel rector F. García Valdecasas.
Malgrat la coordinació assolida amb els moviments d’estudiants d’altres universitats d’Espanya que també havien romput amb el SEU i les APE, el Sindicat Democràtic desaparegué.
Dades dels Països Catalans 