Arxiu d'etiquetes: enginyers/es

Torrens i Ibern, Joaquim

Deixa un comentari

(Torredembarra, Tarragonès, 24 febrer 1909 – Barcelona, 20 març 1975)

Doctor enginyer industrial. Amic de R. Campalans, fou professor a l’Escola de Gèneres de Punt de Canet de Mar; el 1939 s’exilià a França, on treballà en estadística, a París.

El 1950 tornà a Barcelona, on entrà de professor a l’Escola d’Enginyers Industrials. Catedràtic des del 1960, s’especialitzà en estadística i recerca operacional. Publicà diversos llibres i articles especialitzats al país i a l’estranger. Director de la Secció d’Enginyeria de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques, treballà en qüestions de terminologia matemàtica i estadística.

El 1974 rebé el premi Martí d’Ardenya de l’IEC pel treball Tècniques cumulatives de control industria. El 1976 fou creada la Fundació Torrens i Ibern, per a la promoció i l’estímul de l’ús científic i tècnic del català.

Terradas i Illa, Esteve

2 Respostes

(Barcelona, 15 setembre 1883 – Madrid, 9 maig 1950)

Enginyer industrial i de camins i matemàtic. Cursà la carrera d’enginyer industrial, i la llicenciatura de ciències físico-matemàtiques a Barcelona. Ensenyà mecànica racional a la Facultat de Ciències de Saragossa, i després òptica i acústica, i electricitat i magnetisme a la Universitat de Barcelona.

El 1909 ingressà a l’Acadèmia de Ciències i Arts, amb una memòria sobre l’emissió de radiacions per cons fixos o en moviment recollida posteriorment per Greenhill a la seva obra Giroscopic motion. Fundà a la universitat un seminari físico-matemàtic on exercí un valuós mestratge.

Dirigí els serveis telefònics i ferroviaris de la Mancomunitat de Catalunya, així com el traçat de les línies del Metro Transversal.

Nomenat enginyer de la Companyia Telefònica i de la International Telephone and Telegraph Company, es traslladà a Madrid, on guanyà la càtedra d’equacions diferencials a la universitat; en aquesta època la seva erudició en el camp de la física matemàtica fou notable.

El 1932 tornà a Barcelona, on ensenyà mecànica racional a la Universitat Autònoma de Barcelona i equacions diferencials a l’Institut d’Estudis Catalans.

Tornà a Madrid, on fundà l’Institut de Tècnica Aeronàutica i ingressà a l’Academia de la Lengua.

És autor de Raíces de la unidad, Absorción de la luz por cuerpos cristalinos, Corrientes alternas, La constante de Avogrado-Lodschmidt, Viscosidad y plasticidad, Estabilidad geométrica en las estructuras elásticas, etc.

Rubió i Tudurí, Santiago

4 Respostes

(Maó, Menorca, 30 juny 1892 – Barcelona, 1980)

Enginyer industrial. Fill de Marià Rubió i Bellver i germà de Nicolau Maria i de Marià.

Projectà la primera línia del metro de Barcelona des de Lesseps fins a Correus i el Liceu (1919-22), i diversos funiculars de Catalunya, com el de Montjuïc.

Durant la guerra civil fou director de l’Escola d’Enginyers i sots-secretari de Transports. Per encàrrec de la Generalitat, el 1932 publicà, amb el seu germà Nicolau Maria, el Pla de Distribució en Zones del Territori Català (Regional Planning).

Exiliat, en 1938-46 visqué a França, i de 1946 a 1964, any que tornà a Catalunya, a l’Argentina, on projectà un funicular a Tucumán i dues estacions de metro a Buenos Aires, i hi fou delegat del Patronat dels Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili i codirector del Consell de la Col·lectivitat Catalana de l’Argentina.

Publicà, entre altres obres, La Farga catalana (1930, amb A. Gallardo), Rotaciones corpusculares (1952) i Cálculo funicular del hormigón armado (1952). Interessat per la lingüística, estudià la toponímia del Pirineu català des de la perspectiva de la relació amb el basc.

Rubió i Bellver, Marià

3 Respostes

(Tarragona, 24 novembre 1862 – Niça, Provença, 9 febrer 1938)

Militar i enginyer. Pare de Nicolau Maria, Santiago i Marià Rubió i Tudurí. Estudià a l’acadèmia d’enginyers de Guadalajara, i el 1883 fou destinat a Maó per a projectar la reforma de la fortalesa militar, que interrompé en 1887-89 per a participar en la preparació de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888.

Retornat i establert a Barcelona, el 1904 inicià la seva col·laboració amb la Companyia Anònima del Tibidabo per a la renovació del funicular i la urbanització de la muntanya. El 1914 fou nomenat director general dels serveis d’enginyeria de l’Exposició Internacional del 1929.

Com a analista militar publicà nombrosos articles a “La Vanguardia”, recollits en el llibre La filosofía de la guerra (1917), on comentava algunes de les operacions militars desenvolupades durant la Primera Guerra Mundial. Publicà també La constitución interior de la Tierra (1885), El Prontuario del Zapador (1891), Manual de guerra (1895), La guerra moderna (1900) i El trabajo humano (1925).

Ricart i Medina, Guifré Pelagi

Deixa un comentari

(Barcelona, 15 maig 1897 – 19 agost 1974)

Enginyer industrial. Estudià a Barcelona. Associat amb Francesc Pérez d’Olaguer, fundà (1921) l’empresa Ricart i Pérez, on fou preparat un automòbil de competició que obtingué bons èxits el 1923. Projectà els motors Rex, emprats en maquinària agrícola i industrial durant més de quaranta anys. En retirar-se Pérez (1923), fundà l’empresa Ricart i, posteriorment (1928), es fusionà amb l’empresa España.

El 1936 passà a la Società Alfa-Romeo, a Milà, on, com a cap d’estudis especials, portà la direcció de nombrosos projectes (motors dièsel, camions, vehicles esportius i motors d’aviació).

En tornar a Catalunya, l’Instituto Nacional de Industria li encarregà que formés el Centre d’Estudis Tècnics d’Automoció (CETA), que projectà la fàbrica de Barajas (Madrid) de l’Empresa Nacional de Autocamiones, SA i els vehicles i motors Pegaso, que foren presentats amb èxit als Salons Internacionals i en proves esportives d’aquells anys; una altra tasca molt important que es realitzà sota la seva iniciativa fou la introducció de normes de racionalització per a les indústries mecàniques (Normes CETA) que han estat aplicades en extensos sectors industrials.

El 1959 fou nomenat president director general de l’empresa francesa Société Lockheed de París; durant el seu mandat fou inaugurada la fàbrica de Beauvais. En fusionar-se aquesta empresa amb Bendix i Ducellier formà el grup DBA, del qual fou conseller.

Fou un dels fundadors de la FISITA (Fédération Internationale des Sociétés d’Ingénieurs des Techniques de l’Automobile), a París (1948), i el seu president durant el bienni 1957-58. Fou membre d’un gran nombre de societats científiques estrangeres.

Ras i Oliva, Enric

Deixa un comentari

(Tarragona, 23 febrer 1915 – Benicarló, Baix Maestrat, 19 abril 2007)

Enginyer. Llicenciat en Enginyeria Industrial a Barcelona (1936) on es doctorà el 1960. Continuà la seva formació estudiant Ciències Exactes i un postgrau d’Especialització en Metal·lografia. Treballà com a enginyer cap de l’oficina tècnica de Fibras Artificiales, SA (1940-42) i de la firma AEG Ibérica de Electricidad, SA, de la qual fou gerent i director tècnic nacional.

Formà part de l’Associació d’Electrotècnia Espanyola des del 1956, i fou vocal de la junta directiva d’aquest organisme des del 1979; també pertanyé a l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya, de la qual fou vicepresident segon (1986) i vicepresident primer (1989). Fou un dels fundadors del Centre de Perfeccionament de l’Enginyer (1969) i de la revista “Novatècnia” (1970) i es convertí en un dels professors de referència de l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona. Impartí classes de topografia i geodèsia, ocupà la càtedra d’electricitat (1958) i fou catedràtic emèrit del 1985 al 1992.

Guardonat amb la Medalla d’Or al Mèrit Electrotècnic (1975), la Gran Creu de l’Ordre Civil d’Alfons X el Savi (1985), la Medalla Narcís Monturiol al Mèrit Científic i Tecnològic (1986) i la Creu de Sant Jordi (1990), el 1993 fou nomenat, a més, president d’honor de l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya.

Puig i Valls, Rafael

Deixa un comentari

(Tarragona, 31 maig 1845 – 11 gener 1920)

Publicista i enginyer forestal. Fou enginyer en cap del districte forestal de Barcelona. Instituí l’anomenada Festa de l’Arbre per tal d’estimular la repoblació forestal i el respecte als boscs. Fou secretari de la Societat Econòmica d’Amics del País i del consell de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. Juntament amb Victorià Felip, projectà la línia fèrria Manresa-Cardona.

És autor de nombrosos obres de tema forestal, l’estudi La Phyllosera Vastatrix en el partido de las afueras de Barcelona (1888) i diverses descripcions de l’Exposició Universal de Chicago (1892), on fou delegat de la Cambra de Comerç barcelonina. També fou col·laborador de “La Vanguardia”.

Pearson, Frederick Stark

5 Respostes

(Lovell, EUA, 3 juliol 1861 – Lusitania, oceà Atlàntic, 7 maig 1915)

Enginyer i financer. Inventà un fàcil mètode d’enllumenat elèctric i fundà a Amèrica diverses companyies. L’any 1908 fomentà l’estudi i el projecte d’electrificacions de la indústria catalana a partir de l’explotació de la força hidràulica de l’Ebre i dels seus afluents (Segre, Noguera Pallaresa); amb aquesta finalitat el 1911 promogué les creacions de dues grans empreses multinacionals, la Barcelona Traction, Light and Power Company, Limited (La Canadenca) i l’Ebro Irrigation and Power Company, Limited (Regs i Forces de l’Ebre), amb seu al Canadà.

Aquesta electrificació de la indústria evità l’enfonsament per manca de combustible de la indústria catalana durant la Primera Guerra Mundial. El mateix 1911, des de Barcelona, ideà l’ordenació futura de l’àrea de Barcelona en tres zones: la ciutat comercial, a la Barceloneta actual entre els rius Besòs i Llobregat, la ciutat residencial, al Tibidabo i els seus vessants, i la ciutat industrial amb les fàbriques i ciutats obreres, al Vallès, darrere el Tibidabo.

Aquest projecte creà la necessitat d’una ràpida via de comunicació entre Barcelona i el Vallès; el 1912 la Barcelona Traction, principal accionista del Ferrocarril de Sarrià a Barcelona SA, promogué la creació dels Ferrocarrils de Catalunya SA.

El seu projecte d’ordenació territorial influí en el disseny de la Barcelona futura de Nicolau M. Rubió i Tudurí (1929).

Manjarrés i de Bofarull, Ramon de

Deixa un comentari

(Barcelona, 7 abril 1827 – Sevilla, Andalusia, 9 març 1918)

Enginyer industrial, germà de Josep. Va fer els estudis a les classes de la Junta de Comerç de Barcelona, i després la carrera d’enginyer industrial, en l’especialitat química, que acabà el 1869.

Fou pensionat per la diputació perquè estudiés a París i Londres els tints i els estampats, les indústries químiques i les arts agrícoles.

L’any 1865 guanyà per oposició la càtedra de química general i aplicada de l’Escuela Industrial de Sevilla; el 1869 ocupà la de química inorgànica i anàlisi química d’aquesta mateixa escola.

Anà a Barcelona per dirigir l’Escola Industrial, on formà un museu mineralògic, així com diverses càtedres nocturnes per a ensenyament d’obrers. També fou director de l’Escola d’Arts i Oficis. El 1891 fou nomenat catedràtic de la Universidad de Sevilla.

Autor de remarcables estudis sobre oleïcultura i enologia. Dirigí a Barcelona (1870) el periòdic “Guía de la Industria”. Entre les seves publicacions cal destacar: Lecciones de química industrial inorgànica, Fabricación de los vinos por medio de la fucsina (1877) i Influencia de la calidad de las aguas en la marcha de los generadores de vapor.

Macias i Arau, Pere

Deixa un comentari

(Olot, Garrotxa, 14 juny 1956 – )

Polític. Enginyer de camins, canals i ports, fou col·laborador dels serveis d’estudis de Banca Catalana, i treballà a la direcció general d’urbanisme. Exercí la docència com a professor associat a la càtedra d’urbanisme i ordenació del territori (1989-92) i com a professor titular de legislació urbanística (1992-95) de l’Escola d’Enginyers de Camins, Canals i Ports.

Militant de CDC des del 1977, fou escollit alcalde d’Olot el 1984, càrrec que ocupà fins el 1996 i que compatibilitzà amb els de vicepresident (1987-94), i president de la diputació de Girona (1994-96) i president del Consorci de la Costa Brava (1994-96) i de l’Associació Catalana de Municipis i Consells Comarcals (1995-96). Al jun/1996 fou nomenat conseller de medi ambient de la Generalitat de Catalunya, i el 1997 conseller de política territorial i obres públiques.

L’any 2001 abandonà el càrrec, i des d’aleshores assumí diverses funcions en el si de CDC, en ple procés del relleu de Jordi Pujol al capdavant del partit. Entre el 2002 i el 2004 fou secretari general adjunt de CDC i també de la federació CiU. Després del pas de la federació a l’oposició, en les eleccions generals del 2004 es presentà com a senador, i fou designat portaveu de la federació a la cambra alta.