(Sant Joan les Fonts, Garrotxa)
Antiga casa forta, romànica.
És un dels exemples més típics de casa rural construïda als segles XI-XII que es conserven a Catalunya.
El 1972 fou declarada monument històric-artístic.
Arxiu d'etiquetes: edificis militars
Hostoles, castell d’
4 Respostes
(les Planes d’Hostoles, Garrotxa)
Antic castell (599 m alt), les ruïnes del qual són a l’esquerra del riu Brugent, aigua avall de Sant Feliu de Pallerols, a la vall d’Hostoles.
Esmentat ja el 1021, pertangué als comtes de Besalú. Passà a la família Montcada, als Hostoles, als Serrallonga i als Rocabertí. Durant la guerra contra Joan II, fou fortificat pels remences que l’ocupaven el 1463; el 1471 fou incorporat a la corona.
Joan II concedí el 1474 el vescomtat d’Hostoles, amb la possessió del castell, però el 1488 aquest tornà a la corona.
La senyoria del castell era des de mitjan segle XVI al XVIII dels Sarriera, barons i després comtes de Solterra, però la vall d’Hostoles formava el segle XVII una batllia reial que comprenia els llocs i les parròquies de Sant Feliu de Pallerols, Sant Iscle de Colltort, Sant Miquel de Pineda, Sant Cristòfol de Cogolls, Santa Maria de les Encies, Sant Cristòfol de les Planes i Sant Pere Sacosta.
Cervelló, hospital de
(Olesa de Bonesvalls, Alt Penedès)
(o d’Oleseta, o de Bonesvalls, o de Santa Maria de Bonesvalls) Antic hospital, per a l’acolliment de vianants i pelegrins, a l’antic camí de Barcelona a Vilafranca del Penedès per Sant Boi.
Fou fundat el 1262 per Guillem (II) de Cervelló, que li cedí el lloc d’Olesa i altres donacions (en depengueren les quadres d’Ordal i de Vallirana). Fou administrat pel prior de Sant Pau del Camp de Barcelona; el 1328, però, ja ho era per la mitra barcelonina (representada, a partir del segle XVII; pel rector d’Olesa). El 1381 l’hospital adquirí la plena jurisdicció del terme.
L’obertura del nou camí ral pel coll d’Ordal, a la fi del segle XVIII, i la pèrdua d’una gran part de les rendes a causa de les polítiques dels governs liberals motivaren la fi de la seva funció a mitjan segle XIX, l’administració fou confiscada a la mitra i adquirida de nou per Manuel Girona, que la hi retornà.
L’edifici, dins un recinte fortificat amb torre de l’homenatge, és una obra de transició del romànic al gòtic, molt reformada als segles XVI i XVII; la capella de Santa Maria de l’Anunciació, obra del segle XIV amb notables pintures murals, fou destruïda el 1936; actualment ha estat restaurada.
Al seu costat fou fundada per la mitra la població de la Pobla de Cervelló o de l’Hospital de Cervelló, actualment l’Hospital.
Centelles, castell de
(Sant Martí de Centelles, Osona)
Antic castell (855 m alt), anomenat de Sant Esteve fins al segle XIII (prengué el nom de la vila de Centelles), actualment enrunat, en un turó acinglerat (l’agulla de Sant Martí), damunt el pla de la Garga. És conegut també com a castell de Sant Martí. Fou el centre de la baronia de Centelles. És esmentat ja el 898.
Una comunitat de preveres instal·lada a la seva església, dedicada a sant Esteve, esdevingué priorat canonical (Santa Maria de Centelles) a la fi del segle XIII, fundat pels senyors de Centelles; a partir de la fi del segle XIV anà decaient, fins a restar-ne solament el títol prioral.
Les edificacions actuals corresponen en bona part al 1464, amb motiu de la projectada residència del rei-conestable Pere IV de Catalunya.
El castell fou enderrocat per les forces de Felip V de Borbó; l’església, romànica, amb un absis rectangular, és obra del principi del segle XIV; la imatge romànica, molt mutilada, de Santa Maria de Castell és venerada actualment a la parròquia de Sant Martí de Centelles.
Castillejos, los
Antic campament militar (952 m alt), de la tercera zona de la Instrucción Militar Escala Complementaria (milícies universitàries) de l’exèrcit espanyol, establert des del 1950 a les muntanyes de Prades, entre la Mussara, el mas dels Frares i Gallicant.
L’any 2001 fou abandonat.
Aguda de Torà, l’
Llogaret. Al capdamunt del coster meridional, acinglat, de la serra de l’Aguda.
Al voltant del castell (enrunat) i de l’església de Santa Maria (romànica) es formà el nucli del poble, reduït actualment a tres cases.
L’església, traspassada el 1438 la categoria parroquial a Sant Gil de Torà, esdevingué santuari de la Mare de Déu de l’Aguda.
La situació del llogaret damunt mateix de Torà i de la carretera d’Igualada a Ponts ha fet que hagi esdevingut posició fortificada en totes les crisis bèl·liques.
Vilademàger
(la Llacuna, Anoia)
Antic castell (700 m alt), situat en un cim, al sud-est de la vall de la Llacuna.
Rebé el nom d’un magnat anomenat Màger, que hi bastí el castell abans del 987; passà als Gurb-Queralt, successors seus, que el tenien en feu pels comtes de Barcelona, i abans del 1079 el seu domini passà als Cervelló i als seus descendents, que amb el títol de baronia de la Llacuna el posseïren fins el segle XIX. El castell era el centre de l’extens terme de la Llacuna.
L’església de Sant Pere, conservada encara dins el que fou recinte murat del castell, fou l’única parròquia del terme, que a partir del segle XIV es repartí amb la Llacuna. Aquesta església, dita sovint Sant Pere de Màger, fou reedificada i ampliada el segle XV, aprofitant una part de la primitiva, coneguda des del 1160. Té encara el caràcter de parròquia rural. Fins el 1936 s’hi venerà un famós santcrist.
Modernament ha estat restaurada.
Vallparadís
(Terrassa, Vallès Occidental)
Antic castell de la ciutat, situat prop de l’església de Sant Pere de Terrassa, al costat del torrent de Vallparadís.
Fou bastit el 1110 per Berenguer Sal·la, i els seus successors es cognomenaren Terrassa; estenia el seu domini sobre la quadra de Vallparadís, que s’estenia a llevant del torrent, i comprenia al segle XIV diversos masos. Prop del castell hi havia l’església de Sant Jaume de Vallparadís.
El 1344 Blanca de Centelles hi fundà la cartoixa de Vallparadís amb monjos procedents d’Escaladei i de Sant Pol de Mar. El primer prior fou Berenguer de Plana. Hom construí un claustre al pati del castell i una església (iniciada el 1345) entre la torre central i el mur de les parts del nord i de l’est, a més d’una sala capitular a l’est del claustre.
La nova comunitat fou dotada amb rendes i jurisdiccions a Terrassa, i aviat adquirí el castell de Pera, a Sant Llorenç Savall, i altres béns. En 1373-74 fou fortificada. El 1413 el prior Domènec Bonafè, en recerca d’una major tranquil·litat, inicià la construcció de la cartoixa de Montalegre (la comunitat es traslladà interinament a l’antic priorat de canongesses, l’actual Conreria).
L’edifici ha estat restaurat modernament (1947) i convertit en museu municipal d’art.
Tous, castell de
(Sant Martí de Tous, Anoia)
Castell termenat, molt renovat en temps moderns, dalt d’un turó (455 m alt), sota el qual s’ha format la població de Sant Martí de Tous.
Existia el 960, i el comte Borrell I el cedí als bisbes de Vic el 970, juntament amb el castell de Montbui. La repoblació del lloc no es féu fins després del 1023, per encàrrec del bisbe Oliba al noble Guillem d’Oló o de Mediona.
Els bisbes l’infeudaren a molts senyors, fins que el 1318 el cediren al rei Jaume II. A partir d’aquests moments els antics castlans, els cavallers cognomenats Tous, foren els senyors pràctics del terme.
El 1505 el castell fou cedit al monestir de Sant Jeroni de la Murtra, que hi establí una petita comunitat entre el 1539 i el 1835.
Tamarit -Tarragonès-
(Tarragona, Tarragonès)
Poble, situat a la costa, a redós de l’important castell de Tamarit, formant l’un i l’altre un clos murallat. La imponent massa del castell s’aixeca en un petit promontori damunt la mar, entre la desembocadura del Gaià i la punta de la Móra.
La seva estructura medieval s’ha conservat en bona part sota les importants reformes fetes modernament pel ciutadà nord-americà Charles Deering, el qual adquirí el castell i l’abandonada població; en conserven la propietat els seus descendents. L’església del castell, que esdevingué parroquial (Santa Maria), és d’origen romànic.
El castell fou conquerit i aprisiat per Bernat Sendred de Gurb, que el 1049 el vengué a Ramon Berenguer I; aquest l’infeudà a Sunyer (1050-53), amb l’obligació de residir-hi, i el 1055 el cedí a Bernat Amat de Claramunt, juntament amb el títol vescomtal de Tarragona, amb vista a la conquesta i el repoblament de la ciutat de Tarragona (comtat de Tarragona), que no es portà a terme fins quasi un segle més tard. Això donà un relleu especial al castell de Tamarit, que fou a l’època el punt més avançat de la conquesta.
A desgrat de dir-se’n senyors els Claramunt i després els seus successors els Cardona, els comtes de Barcelona continuaren posseint-ne el domini superior. Els Claramunt i els Cardona l’infeudaren a diversos personatges, entre els quals els Banyeres.
La importància creixent del tràfic comercial marítim vers el sud català féu que hom establís la lleuda de Tamarit (1243), que percebien el rei i els Claramunt.
El domini dels Cardona durà fins el 1318 i passà després al baró Francesc de Vallgornera, que el 1339 el vengué a l’arquebisbe de Tarragona Arnau Sescomes (els arquebisbes tenien dominis a Tamarit des del 1244) i la mitra tarragonina conservà la jurisdicció del lloc fins al segle XIX.
Dades dels Països Catalans 