(Vinaròs, Baix Maestrat, 7 agost 1716 – Solsona, Solsonès, 17 juny 1792)
Eclesiàstic agustinià.
Fou professor de filosofia i de matemàtiques a la universitat i prior i rector de diversos col·legis de València.
El 1767 fou designat bisbe auxiliar i governador de l’arquebisbat de València, i el 1773, bisbe de Solsona, càrrec que ocupà fins a la mort.
És autor d’alguns sermons, un Elogio histórico de san Luis, rey de Francia (1759), catecismes i altres treballs.
(València, 22 abril 1866 – Barcelona, 4 desembre 1913)
Eclesiàstic. Bisbe d’Urgell (1902-07), de Jaén (1907-09) i de Barcelona (1909-13). Es doctorà en dret, civil i canònic, i en teologia a València.
Fou prefecte i professor del seminari a València i fiscal del tribunal eclesiàstic de l’arxidiòcesi, regida pel cardenal Sancha. Acompanyà aquest quan passà a Toledo, on fou nomenat vicari general i bisbe auxiliar el 1899.
Al bisbat d’Urgell es remarcà per les seves fundacions d’obres de caràcter social per als obrers.
Al bisbat de Barcelona promogué la reconstrucció dels temples destruïts durant la Setmana Tràgica, fomentà obres d’assistència social i patrocinà el tercer Congrés Nacional de Música Sacra (1912) i el primer Congrés d’Art Sacre Català.
Fou enterrat a l’església del Carme, que ell reedificà.
(Perpinyà, 25 setembre 1734 – 9 agost 1809)
Eclesiàstic. Canonge de Sant Joan de Perpinyà i vicari general d’Elna, formà part de l’estament eclesiàstic als Estats generals del 1789, on s’oposà a la Constitució Civil del Clergat.
Exiliat a Barcelona (1792), actuà d’intermediari entre el bisbe d’Elna A.-F. Leyris d’Esponchez, resident a Itàlia, i alguns preveres refugiats a Barcelona. Per consell del bisbe, s’adherí al govern de Napoleó i retornà al Rosselló.
El nou bisbe, A.F. de Laporte, el nomenà, el 1803, representant seu a la diòcesi d’Elna.
(Catalunya, segle V – segle VI)
Bisbe d’Urgell (després 517-vers 546). Germà dels bisbes Justinià de València, Nebridi d’Egara i Elpidi d’Osca.
El seu sermó sobre sant Vicenç, trobat íntegre a Roda d’Isàvena, havia estat incorporat fragmentàriament a les lliçons del breviari; el seu comentari, en sentit al·legòric, del Càntic dels Càntics, és elogiat per sant Isidor.
(Vic, Osona, 14 juliol 1930 – 16 gener 1993)
Eclesiàstic i poeta. Format al seminari de Vic i a Roma.
És autor de diversos poemes i treballs de crítica literària. Té composicions publicades a Antologia Estudiants de Vic (1951) i a la Quarta antologia universitària (1955).
Fou soci fundador i director de “Presbyterium” (1969) i edità des del 1972 “Quaderns de Pastoral”.
(Tarragona, 1827)
Nom popular de la junta creada per Ferran VII de Borbó per jutjar els dirigents de la guerra dels Malcontents.
El nom prové del fet que la integraven, entre diversos nobles, els bisbes de Lleida i Girona i l’arquebisbe de Tarragona, sospitosos de protegir els insurrectes.
Confiant en la gràcia reial, la Junta condemnà a mort alguns capitostos (Albert Olives, Rafí i Vidal, Joaquim Laguàrdia, Miguel Bericart, Magí Pallàs, Bosc i Ballester, Narcís Abrés, Jaume Vives i Josep Robusté), però el monarca sortí cap a València per tal de no indultar-los.
(Cornudella de Montsant, Priorat, segle XVII – Ulldemolins, Priorat, 1690)
Pintor i eclesiàstic. Nebot de Joan, es doctorà en teologia, però practicà la pintura al fresc i a l’oli. És considerat com un precursor d’Antoni Viladomat.
Obra seva és la volta de la sala capitular de la seu barcelonina i també algunes pintures del claustre.
Pintà per a la capella de la Concepció de la catedral de Tarragona i per a la cartoixa d’Escaladei.
(Mallorca, vers 1490 – Barcelona, 1571)
Bisbe franciscà, teòleg i humanista.
Fou provincial de Catalunya, i des de la seva consagració com a bisbe titular de Constantina (1542) actuà d’auxiliar dels bisbes de Barcelona (Joan de Cardona, Jaume Caçador, Guillem Caçador).
Present a la segona etapa del concili de Trent (1551-52), intervingué en els debats sobre l’eucaristia i la penitència, posteriorment publicats (Barcelona, 1570), com també altres opuscles.
(Madrona, Solsonès, segle XVI – Vic, Osona, 21 setembre 1575)
Eclesiàstic. Religiós benedictí i doctor en teologia.
Prior de Meià i abat dels monestirs de Breda (1569-73) i de Cuixà (1573-74).
El 1574 fou nomenat bisbe de Vic, però no pogué dur a terme els plans proposats de reorganització.
(Barcelona, vers 1671 – Viena, Àustria, 1721)
Eclesiàstic i erudit. Canonge de la catedral de Barcelona, ardiaca de Santa Maria del Mar (1702) i vicari general de Barcelona.
Fou un dels fundadors de l’Acadèmia Desconfiada (1700), i partidari de l’arxiduc Carles. Per aixó, a la mort del bisbe Benet de Sala, a qui havia acompanyat a Roma a rebre el capel cardenalici (1715), li fou prohibit el retorn.
Dades dels Països Catalans 