(Manzanal del Puerto, Lleó, Castella, 31 agost 1866 – Madrid, 22 desembre 1918)
Eclesiàstic. Arquebisbe de Tarragona (1913-18). Del 1907 al 1918 fou senador del regne.
Col·laborador en diversos diaris, deixà, a més, gran quantitat d’obres sobre temes històrics, polítics, eclesiàstics, apologètics i científics.
Fou membre de les acadèmies de la Llengua, de la Història, de les Ciències Morals i Polítiques, de les Belles Arts, de les Bones Lletres, etc.
(Saragossa, Aragó, segle XVI – segle XVII)
Eclesiàstic. Fou doctor en ambdós drets.
Fou secretari d’Antoni Agustí i Albanell, arquebisbe de Tarragona -sobre la biblioteca del qual publicà una Noticia (1586)-, canonge de la catedral de Tarragona i, el 1605, canonge electe de la de Saragossa.
(Galeriana, Aragó, segle XIV – Tarragona, 22 agost 1357)
(o López de Ayerbe) Eclesiàstic. Besnét de Jaume I el Conqueridor i de Teresa Gil de Vidaure.
Fou mestre i conseller d’Alfons III el Benigne. Pere III l’envià d’ambaixador al papa Benet X d’Avinyó.
Arquebisbe de Tarragona (1346-57), celebrà quatre concilis provincials (1349-51, 1354 i 1357), dels quals restà una relació global escrita.
Hi donà normes sobre la dotació pels anys de la nativitat i pel numeral dels dies del mes, en comptes de l’antic sistema de les calendes.
Veure> Ignasi de Loiola (eclesiàstic i sant basc, 1491-1556).
Veure> Ferran de Lloaces i Peres (eclesiàstic valencià, 1498-1568).
(Barcelona, segle XVII – 1713)
Eclesiàstic i poeta. Fill del general Manuel de Llupià i de Ballaró, i germà de Joan.
Fou canonge de la seu d’Urgell. Membre de l’Acadèmia Desconfiada (1700), més tard ho fou de la de Bones Lletres.
Participà amb una composició poètica en una sessió d’aquesta darrera en honor de Felip V de Borbó i la seva muller (1701).
(Catalunya, segle XIV – València, 1427)
Eclesiàstic. Bisbe de Tortosa. Germà de Ramon.
Poc després de la mort de Joan I el Caçador (1396) formà part de l’ambaixada que es traslladà a Sicília per visitar-hi Martí I l’Humà i urgir-li la vinguda com a successor del monarca difunt.
Posteriorment fou bisbe de València. En 1415 aprovà el matrimoni secret de Margarida de Prades, la vídua del rei Martí.
El succeí a la seu de València Alfons de Borja, el futur papa Calixt III.
(Manresa, Bages, 22 febrer 1816 – Umbrete, Andalusia, 28 setembre 1882)
Cardenal. Carmelità (1830) fins a l’exclaustració, tornà a Barcelona després d’estar a Itàlia (1847) i s’encarregà de la càtedra de teologia moral.
Bisbe de Canàries (1858-68), de Salamanca (1868-74), de Barcelona (1874-77) i de Sevilla (1877-82), on fou promogut al cardenalat, però morí abans de rebre el capell cardenalici.
Essent a Barcelona confià a Elies Rogent la construcció del nou seminari, per al qual comprà els terrenys.
Fou protector del ordes religiosos.
(Clairà, Rosselló, 1555 – Lleida, 1607)
Eclesiàstic. Frare dominicà. Fou prior del convent de Perpinyà (1585), catedràtic de teologia i rector (1586) de l’Estudi de Perpinyà.
Procurador pel procés de canonització de sant Ramon de Penyafort, en va escriure el De laudabili vita (1595).
També escriví: Llibre… Del Gloriós Sant Joan Baptista (1590), Llibre de la translació… dels màrtirs… Abdon i Senén (1591) i un Epítome teològic (1595); en el primer demanava la impermeabilització militar i religiosa del Rosselló enfront de França.
Morí essent prior del convent de Lleida.
(Tarragona, 15 abril 1886 – Labastida, Llenguadoc, 11 maig 1967)
Eclesiàstic. S’ordenà de sacerdot el 1911. Residí a Osca, on fundà l’Orfeón Oscense.
Beneficiat i mestre de capella de la catedral de Lleida, el 1934 publicà una Teoria de la música.
Per la seva adhesió a la Generalitat i el seu prestigi entre les classes populars, durant la guerra civil fou respectat i fou director de l’Escola de Música de Lleida.
S’exilià el 1939, i patí camps de concentració i estretors econòmiques. Exercí el ministeri pastoral a la diòcesi de Montalban, del seminari de la qual fou professor.
Publicà el polèmic L’Església contra la República Espanyola (sd), signat Joan Comas, i La meva Tarragona (1971).
Dades dels Països Catalans 