Arxiu d'etiquetes: eclesiàstics

Montpalau i de Solanell, Francesc de

(Argelaguer, Garrotxa, segle XVII)

Eclesiàstic i diplomàtic. Quart fill de Gaspar de Montpalau-Alemany, senyor d’Argelaguer, i d’Helena de Solanell.

Monjo de Ripoll, fou recompensat per la seva participació profrancesa durant la guerra dels Segadors pel govern del lloctinent francès, marquès de Brézé (1642), amb l’abadiat de Banyoles i Camprodon.

El 1644, després de la caiguda de Lleida i d’un setge i d’un assalt infructuós de Tarragona, fou enviat pels consellers i per la generalitat com a ambaixador a París, a la reina regent Anna d’Àustria, i aconseguí el nomenament del comte d’Harcourt com a lloctinent del Principat, la tramesa d’un potent exèrcit i de sumes quantioses i l’ordre de posar fi als abusos de les tropes franceses, i fou de nou enviat a París a causa dels altercats entre soldats i paisans.

Després de la rendició de Barcelona, el 1652, a Joan d’Àustria i de la retirada de les tropes franceses del Principat, hagué d’emigrar per afrancesat.

El 1654 el rei de França pretengué, sense èxit, que fos nomenat bisbe de Girona.

Montiu i Solé, Cristòfol

(Cervera, Segarra, segle XVIII – Catalunya, segle XIX)

Científic i eclesiàstic. Fou beneficiat a Cervera i mestre de capella de l’església de Sant Joan Baptista de Valls.

Pertanyia a l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona. Hi trameté nombroses memòries sobre temes agronòmics. Una d’elles tractava d’un tipus d’arada ideat per ell.

Algunes de les seves memòries foren publicades.

Montgrí, Guillem de

(Torroella de Montgrí, Baix Empordà, vers 1200 – Girona, 21 juny 1273)

Eclesiàstic i conqueridor d’Eivissa. Fill de Pere de Torroella, i germà de Ponç Guillem de Torroella, de Bernat de Santaeugènia i potser del bisbe de Mallorca Ramon de Torroella.

Essent canonge sagristà de Girona, el 1228 assistí a l’assemblea preparatòria de la conquesta de Mallorca, en la qual es comprometé a participar amb deu cavallers i diversos peons. En recompensa a la seva actuació rebé 79 cavalleries de terra en el repartiment de l’illa.

El 1233 fou designat per arquebisbe de Tarragona, però no acceptà el càrrec i en fou administrador apostòlic fins el 1238.

El 1235, amb l’aprovació de Jaume I i la col·laboració del seu germà Bernat de Santaeugènia i altres magnats, emprengué la conquesta d’Eivissa, amb èxit total. Això li donà prestigi i en féu un dels amics i consellers del rei. Intervingué en afers importants del país.

El 1265 adquirí als monjos de Sant Honorat de Lerins el monestir de Sant Pol de Mar i hi fundà una cartoixa.

Montfort, Ramon de

(Tolosa de Llenguadoc, segle XIII – Barcelona, 19 gener 1339)

Cardenal mercedari. Conegut també com a fra Ramon de Tolosa.

Descendent de Simó de Montfort, entrà a l’orde de la Mercè a Barcelona, igual que el seu cosí germà Jordi de Lloria. Ambdós eren parents de l’almirall Roger de Lloria.

Jordi fou cavaller mercedari, i Ramon, sacerdot. Aquest anà dues vegades a l’Àfrica, on redimí molts captius.

El papa Benet XII, tolosà, el nomenà cardenal prevere del títol de Sant Esteve al Celi el dia 18 de desembre de 1338. Però, en arribar la notícia a Barcelona, Ramon acabava de morir-hi.

Montferrer, Guillem Arnau de

(Catalunya, segle XI)

Bisbe d’Urgell (1092-95). Ja vell, succeí en el bisbat al prelat Bernat Guillem.

Ja en perill de mort dimití del càrrec i promogué una elecció popular per a la seva successió, que havia de recaure en Ot, el futur sant.

Tingué un bisbe oponent, Folc de Cardona, que fou també vescomte i que, pel que sembla, no l’inquietà gaire ni es mogué de Cardona.

Montero i d’Alòs, Josep Gregori de

(Barcelona, 9 maig 1731 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 26 març 1815)

Erudit i eclesiàstic. Fill del comissari general de guerra del Principat Baltasar de Montero y González de Soria i de Maria Anna d’Alòs i de Rius.

Ingressà a l’orde benedictí a Besalú (1744). Fou catedràtic de filosofia i teologia i, el 1767, ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Més tard fou secretari general de l’orde i abat de Sant Esteve de Banyoles.

El 1765 publicà Enchiridion theologicum polemicum i el 1766 la seva oració fúnebre per a Isabel Farnese.

El 1788 fou nomenat abat de Sant Cugat del Vallès.

Montcada i de Vilaragut, Guillem Ramon de

(Xiva, Foia de Bunyol, vers 1440 – Tarassona, Aragó, 1521)

Polític i eclesiàstic. Fill de Joan de Montcada i de Luna, baró de Xiva.

Era prior major de Tortosa i fou president de la generalitat de Catalunya (1470).

El 1474 fou nomenat bisbe de Vic, però no hi residí, i actuaren en nom seu bisbes titulars. Féu reunir sínodes a Vic (1474) i a Manresa (1481).

Estigué molt de temps a les corts de Joan II i de Ferran II de Catalunya-Aragó.

El 1493 fou nomenat bisbe de Mallorca, i el 1496, de Tarassona, on emprengué la reforma de la clerecia i acabà les obres del claustre de la catedral.

Montcada i de Pinós, Gastó de

(Catalunya, segle XIII – Girona, 1334)

Eclesiàstic. Fill de Pere de Montcada, el novè senescal, i d’Elisenda de Pinós. A la mort del seu pare (1303), era encara molt jove.

Fou ardiaca de la seu de Barcelona. En 1320 fou novament familiar del papa Joan XXII. Visqué llavors a Avinyó, a la cort papal.

Quatre anys més tard era consagrat bisbe d’Osca. En aquest càrrec feu alguns serveis especials al seu cunyat Jaume II el Just, del qual seria també canceller. Li serví d’ambaixador davant la cort papal d’Avinyó i també a Sicília i Nàpols (1326).

Assistí a la inauguració del monestir de Pedralbes (1327). També era present, a Barcelona, a la cerimònia de reconeixement de vassallatge per part de Jaume III de Mallorca.

En 1329 fou nomenat bisbe de Girona. Dos anys després era proposat per a la mitra siciliana de Monreale, però preferí restar a Catalunya i conservar el bisbat gironí.

Morí en un estat de veritable pobresa originat pel seu esperit molt caritatiu.

Montcada i de Luna, Ot de

(Seròs, Segrià, 1390 – Tortosa, Baix Ebre, 20 febrer 1473)

Cardenal. Fill d’Ot (III) de Montcada i Maça de Liçana, baró d’Aitona, i germà de Guillem Ramon (III), de Joan i de Pere.

Fou bisbe de Tortosa (1415-47). Tingué un paper molt destacat en la darrera etapa del Cisma d’Occident. El 1423 fou autoritzat per a aixecar les censures als seguidors del papa Benet XIII.

El 1420 rebé, a Sant Mateu del Maestrat, la renúncia al papat de Gil Munyós, successor de Benet XIII, i celebrà a Tortosa un concili provincial presidit pel cardenal Pere de Foix, legat de Martí V (1430). Assistí al concili de Basilea (1438), on residí quatre anys i on tingué una actuació molt destacada.

Fou nomenat cardenal per l’antipapa Fèlix V (1440) i fou confirmat més tard per Eugeni IV. Celebrà sínodes a Ulldecona (1432) i a Tortosa (1433).

Fou germà seu Joan de Montcada i de Luna  (País Valencià, segle XV – 1461)  Fou l’iniciador de la subbranca dels barons de Xiva, la qual heretà del seu pare, juntament amb la de Castellnou. Participà (1409) en l’expedició catalana a Sardenya. Fou pare del bisbe Guillem Ramon i de Pere III de Montcada i de Vilaragut.

Montcada i d’Aragó, Guillem de

(Lleida, segle XIII – 1282)

(o Guillem Ramon) Bisbe de Lleida (1257-82). Fill del senescal i baró d’Aitona Guillem Ramon (I).

Era degà de Lleida quan fou elegit bisbe, i fins el 1261 fou electe.

Donà normes per estabilitzar el nombre de canonges i beneficiats (1261) i féu un conveni amb el capítol i el prior de Roda sobre les rendes i obligacions envers el bisbe de Lleida (1272). Al seu temps fou acabada la catedral, que consagrà el 1278.

Des del 1268 actuava a Lleida un altre degà anomenat Guillem de Montcada, que ha estat sovint confós amb ell.