Arxiu d'etiquetes: eclesiàstics

Protasi

(Urgell, segle IX – Catalunya Nord, segle IX)

Fundador i primer abat de Cuixà.

Abat del monestir d’Eixalada. La seva entrada al monestir amb importants donacions, en 854, tragué la piadosa fundació de la vida migrada que duia fins aleshores i li donà un impuls considerable. La comunitat arribà aleshores a tenir cinquanta monjos.

En 878 una revinguda del riu Ter s’endugué l’edifici del monestir i causà víctimes entre els monjos. Aleshores fou establert un nou monestir a Cuixà, en altres terres i edificis pertanyents a Protasi. Aquest, que es trobava malalt en aquest temps, encomanà la nova fundació a la bona cura del comte Miró I el Vell.

L’any 879 era documentalment fundada la casa de Cuixà, que restava subjecta a la regla de sant Benet. Tenia 35 monjos, que aviat esdevindrien 60.

Pròsper

(Tarragona ?, segle VII – Camogli, Ligúria, Itàlia, 718)

Arquebisbe de Tarragona i sant.

Segurament el 713 fugí de Tarragona a causa de la invasió dels sarraïns, amb un grup de clergues i es dirigí a Itàlia passant per Sardenya, emportant-se els cossos de Fructuós, Auguri i Eulogi i altres béns de la seva església.

S’establí amb els seus clergues a la muntanyeta de Capodimonte, prop de Camogli (Gènova), on fundà un monestir.

Morí amb fama de sant i el rei Luitprand li dedicà una església a Reggio, on foren traslladades les seves relíquies.

El 997 li fou dedicat un monestir benedictí als afores de Reggio.

Prim i Gassol, Joan

(Verdú, Urgell, segle XVIII – 15 octubre 1813)

Eclesiàstic. Rector de Fondarella (Pla d’Urgell).

És autor de diverses lletres adreçades als eclesiàstics i contra Napoleó, com Carta sobre el juramento de fidelidad a Napoleón, escrita a los eclesiásticos de Cataluña (1811).

Prieto, Gaspar

(Burgos, Castella, 14 agost 1578 – Perpinyà, 30 octubre 1637)

Eclesiàstic. Mercedari (1594). Fou elegit mestre general de l’orde (1622-26).

Assistí a les corts de Montsó (1626) i fou elegit bisbe de Solsona  el 1630 però no arribà a prendre possessió, car el rei el traslladà el mateix any a l’Alguer (Sardenya), d’on fou lloctinent general (1631-32).

Traslladat a la diòcesi d’Elna (1636), donà una sèrie de decrets el 1637 en pro de la moralitat.

És autor de dos tractats sobre la manera de fer les corts a la corona catalano-aragonesa.

Preixens, Arnau de -bisbe Urgell-

(Catalunya, segle XII – Bellpuig de les Avellanes, Noguera, 1195)

Bisbe d’Urgell (1167-1195).

El 1174 assistí al casament d’Alfons I el Cast amb Sança de Castella, i el 1177 col·laborà amb aquest rei en la fundació de Puigcerdà. Fou nomenat marmessor d’Ermengol VII d’Urgell.

El 1190, aliat amb Ermengol VIII, entrà en conflicte amb el vescomte Arnau de Castellbó i els nobles que el seguien.

El 1195 es retirà al monestir de Bellpuig de les Avellanes.

Prats i Martí, Bonaventura

(Tarragona, 11 març 1749 – Manresa, Bages, 1825)

Eclesiàstic. Jesuïta del 1763 al 1773 i del 1814 al 1825. Orador en llatí i en castellà.

Exiliat a Itàlia el 1767, visqué normalment a Ferrara. Retornat a Tarragona (1798-1801), fou novament exiliat.

Des del 1815 ensenyà les humanitats a València i a Barcelona. Durant el trienni liberal (1820-23) residí al palau dels marquesos de Moja. El 1823 fou nomenat rector del col·legi i del noviciat de Manresa.

A València publicà sis peces oratòries. Deixà inèdit un comentari de la inscripció de Rosetta.

Era una de les figures més prestigioses de la Companyia de Jesús al seu temps.

Pratmans i Llambés, Miquel

(Cardona, Bages, 31 maig 1808 – Tortosa, Baix Ebre, 3 gener 1861)

Prelat. Fou rector del seminari de Solsona.

El 1860 fou nomenat bisbe de Tortosa. Tot i que la seva prelatura resultà curta, deixà un bon record per les seves virtuts.

Fou succeït per Benet Vilamitjana.

Prat i Pujoldevall, Manuel

(Batet, Garrotxa, 6 octubre 1873 – Amoy, Xina, 6 gener 1947)

Religiós dominicà, missioner i bisbe. Entrà al convent d’Ocaña (1888) i acabà els estudis a Àvila (1897).

Essent diaca anà a les Filipines, on fou ordenat de sacerdot el 1897. Fou missioner a Formosa i vicari provincial de l’illa del 1898 al 1916.

Pel seu zel missional fou consagrat bisbe i vicari apostòlic d’Amoy (Xina), on residí, i governà la diòcesi del 1916 a la seva mort. Sofrí persecucions i empresonaments, però donà un impuls a la tasca missionera de la seva vicaria.

És autor d’obres piadoses en xinès i de relacions missionals publicades en revistes evangelitzadores.

Prat i Mas -germans-

Joan Prat i Mas  (Catalunya, segle XIX)  Tècnic agrònom. Ensenyà al seminari de Barcelona. És autor de diversos escrits sobre la seva especialitat.

Miquel Prat i Mas  (Catalunya, segle XIX)  Eclesiàstic. Era catedràtic del seminari de Solsona. Publicà algunes obres piadoses.

Prades i de Foix, Jaume de

(Catalunya, 1340 – València, 30 maig 1396)

Eclesiàstic i cardenal. Era fill del comte Pere I d’Empúries, comte de Ribagorça i després de Prades. Conegut també per Jaume d’Aragó.

El papa Innocenci VI el nomenà bisbe de Tortosa a 21 anys (1362). Donà algunes disposicions sobre el costum de portar la cinta o relíquia de Santa Maria de la Cinta de Tortosa a les parteres (1363), i altres constitucions (1364-68). Regulà també l’ofici del canonge lectoral (1365).

Fou nomenat bisbe de València el 1369. Des del 1388 es veié complicat en la posició ambigua de la cort catalano-aragonesa respecte al cisma d’Avinyó.

Per gestions de Pere III, el papa Urbà VI el féu cardenal de Santa Sabina (1387), però per causa de la posició de l’infant hereu Joan, duc de Girona, partidari de Climent VII d’Avinyó, acceptà tot seguit (1388) l’elecció del papa Climent, cosa que irrità el rei Pere III, que li confiscà les rendes del bisbat. Una intervenció del comte de Foix anul·là la confiscació i retornà el cardenal Jaume a l’obediència del papa de Roma.

En temps de Joan I es distingí, com tots els seus familiars del casal de Prades, per l’enemistat a Carrossa de Vilaragut, la cortesana i amant del rei.

Passà gran part de la seva vida a Roma en ambaixades i estades prop de la cort papal, i mantingué fins a la seva mort el títol cardenalici i el de bisbe de València.

El 1395 regalà als consellers de Barcelona el manuscrit miniat de la versió catalana que havia encomanat a Antoni Canals del Dictorum factorumque memorabilium de Valeri Màxim.