(Catalunya, segle XII – segle XIII)
Prelat. Fou nomenat bisbe d’Urgell el 1204, succeint a Bernat de Vilamur.
El 1230, desitjós de retirar-se, anà a prendre l’hàbit del Císter a Santes Creus, d’on era abat el futur sant Bernat Calbó.
Fou succeït per Ponç de Vilamur.
(Rosselló, segle XVI – Bellpuig d’Urgell, Urgell, 25 desembre 1634)
Eclesiàstic. Frare benedictí. Ocupà diversos càrrecs dins l’orde.
En 1631 era nomenat bisbe de Solsona, substituint Miquel dels Sants de Sant Pere, ja absent i promogut a arquebisbe de Granada.
Celebrà sínodes diocesans en 1631 i 1634. Publicà un ritual el 1633.
Fou succeït a la diòcesi per Diego Serrano de Sotomayor.
(Tona, Osona, 26 agost 1804 – Roma, Itàlia, 3 febrer 1870)
Prelat. Estudià al seminari de Vic, on el 1831 passà a fer de professor i el 1850 rector.
Fou consagrat bisbe de Lleida el 25 d’octubre de 1862, com a successor del bisbe Uriz.
Va morir mentre assistia al Concili Vaticà I. Fou succeït a la diòcesi per Tomàs Costa.
(Barcelona, 1719 – 1793)
Erudit. Eclesiàstic, fou catedràtic de retòrica del seminari episcopal de Barcelona (1743-58) i capellà de Palau (1760).
Ingressà el 1748 a l’Acadèmia de Bones Lletres, on desplegà una gran activitat: hi llegí poemes en català (1754 i 1756) i treballs com Disertación sobre la elocuencia latina desde el siglo VII al XII i sobre la història eclesiàstica de Catalunya; traduí al castellà les Geòrgiques de Virgili i s’encarregà també d’organitzar els materials bibliogràfics per extreure el vocabulari d’un projectat diccionari català.
Publicà, a doble columna, castellana i catalana, i per disposició del bisbe Climent, uns Rudimentos de gramática castellana (1770), que tingueren una gran difusió.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 31 gener 1866 – Barcelona, 27 gener 1931)
Eclesiàstic i historiador. Estudià al seminari de Barcelona i a les universitats de Barcelona i Madrid, on es doctorà el 1889 en filosofia i lletres.
Fou professor d’història al seminari, canonge de la catedral i director del “Boletín Oficial Eclesiástico” de la diòcesi de Barcelona. Exercí la secretaria de cambra i de govern del bisbe Català.
És autor d’obres piadoses, sobretot de traduccions, com Tractat de la vertadera devoció a la Santa Verge (1920); cal destacar les obres històriques El episcopologio de la sede barcelonense (1916) i Pedro de Luna, último papa de Aviñón (1920).
(Mataró, Maresme, 1812 – Barcelona, 1885)
Eclesiàstic i doctor en drets. Destacà com a teòleg.
El 1837 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual fou catedràtic de gramàtica i on llegí el treball Clásicos y románticos.
Moderat i canonge de la seu de Barcelona, fou nomenat predicador de la reina Isabel II d’Espanya.
Publicà, en col·laboració amb Balmes, Manual para la tentación (1842), i entre altres obres, és autor de Leyenda de Oro (1844), mena de compendi hagiogràfic.
Fou cofundador del periòdic “La Corona” (1843).
(Catalunya, segle XVIII)
Eclesiàstic. Menoret, qualificador de la inquisició i examinador general del bisbat de Barcelona.
Gaudí de molta fama com a orador.
És autor d’una dècima caricaturesca de Caresmar i d’altres poemes, en castellà i català, inèdits, dintre la tradició vallfogonesca i d’escassa qualitat.
(Barcelona ?, vers 1700 – Madrid, 14 juliol 1763)
Eclesiàstic i literat. Era beneficiat del Pi de Barcelona des d’abans del 1730.
Anà a Madrid cap al 1736, on fundà i dirigí amb Martínez Salafranca el “Diario de los Literatos de España”, que, a desgrat de la protecció del rei Felip V i del ministre José de Campillo, fou molt combatut a causa de la seva posició crítica i polèmica; sols sortí dos anys (1737-39).
Continuà a Madrid, on escriví sobre temes de crítica literària. El 1756 fou nomenat membre de l’Academia Española.
(Tortosa, Baix Ebre, 1577 – vers 1642)
Eclesiàstic i canonge de la catedral de Tortosa.
Es remarcà en el període comprès entre el 1638 i el 1640 com a ambaixador de la Generalitat a Madrid.
Per bé que les seves gestions no aconseguiren de suavitzar les tensions deixà un Dietari manuscrit, on es reflecteixen la tensió del temps i les seves observacions polítiques sobre el moment.
(Pirineus, segle IX – Troyes, França, 861)
Historiador i bisbe de Troyes (845-61). D’origen pirinenc, català o aragonès, sembla emparentat amb els comtes d’Aragó, Pallars-Ribagorça i Urgell-Cerdanya.
Havia estat conseller de Lluís el Piadós i de Carles el Calb, que el posà de bisbe de Troyes.
És autor dels importants Annals reials dits de Saint-Bertin, on explica diversos fets ocorreguts als comtats septimanis i catalans d’ambdues bandes del Pirineu.
A més de l’interès personal per aquestes regions, certes notícies les podia saber a través d’Aleran, comte de Troyes, i també de Narbona, Barcelona, Rosselló i Empúries (848-852).
Dades dels Països Catalans 