(Catalunya, segle XII)
Prelat. Fou bisbe d’Osona.
El 1160 actuà de jutge en una causa entre Ramon Berenguer IV i el vicari o veguer de Barcelona.
Col·laborà a la seva governació el canonge Pere, que probablement era l’homònim que seria successor seu al bisbat, no gaire després de la data esmentada.
(Catalunya, segle XII – Girona ?, segle XII)
Prelat. Era bisbe de Girona.
Intervingué en la preparació de l’expedició de Ramon Berenguer III a les Balears, el 1114. És possible que ell mateix hi anés.
(Empúries, Alt Empordà, segle XI – Elna, Rosselló, 1087)
Bisbe d’Elna (1064-87). Sembla que era fill del comte Hug I d’Empúries.
Fou nomenat bisbe per Guifré de Cerdanya, arquebisbe de Narbona, el 1062. Reestructurà la canònica d’Elna, composta de vint-i-quatre membres, reféu la casa canonical i recuperà els béns usurpats pels vescomtes de Castellnou i per altres senyors.
Assistí a les treves de Toluges (1065) i al concili reformador de Girona (1077).
Consagrà un altar major nou a la catedral d’Elna (1069) i l’església de Santa Maria del Riquer (1073), on establí un petit priorat dependent de Cuixà.
(Puente la Reina, Navarra, 18 agost 1738 – Girona, 21 desembre 1810)
Bisbe de Girona (1798-1810). Durant l’ocupació napoleònica cooperà amb el nou govern i féu diverses pastorals recomanant als seus feligresos l’acceptació d’aquest.
(Alcanyís, Aragó, segle XIV – Roma, Itàlia, 25 abril 1445)
Eclesiàstic i polític. Bisbe d’Osca.
Compromissari a Casp. Representant del Parlament aragonès, cubiculari i agent de Benet XIII, al començament fou partidari de Frederic de Luna, però després votà per Ferran d’Antequera en la sentència de Casp dictada el 28 de juny de 1412.
El 13 de novembre de 1415 fou nomenat bisbe de Lleida, i el 22 d’agost de 1434 arquebisbe de Tarragona.
Del 1428 al 1431 fou el 18è. president de la Generalitat de Catalunya
(Catalunya, vers 885 – 940)
Bisbe d’Urgell. Era fill de Guifré I i de Guinedilda, comtes de Barcelona.
Els seus pares el lliuraren d’infant com a monjo a Ripoll, al moment de la consagració de l’església (888), per tal que després en fos abat, tal com feren amb la filla Emma, després abadessa de Sant Joan.
Radulf en sortí, però, cap al 900 i reclamà les possessions que li havien estat cedides com a dot.
Casat, actuava com a prevere cap al 908 i fou fet bisbe d’Urgell el 914.
Es coneix la seva activitat en l’erecció de parròquies i consagració d’esglésies. No perdé el contacte amb el seu monestir de Ripoll, a la segona consagració del qual assistí (935).
El vilar Radulf, entre Vic i Folgueroles, porta probablement el seu nom.
Algunes de les seves propietats retornaren després a Ripoll; d’altres passaren a mans dels seus fills i néts.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1862 – Barcelona, maig 1924)
Eclesiàstic, llatinista i literat. Estudià als seminaris de Barcelona i València, on es llicencià en teologia (1887). Fou catedràtic de llatí (1898) i de preceptiva literària (1913) al seminari de Barcelona.
Viatjà molt i estigué en contacte amb els principals erudits del seu temps.
És autor de diverses obres de gramàtica i filologia llatina i sobretot d’un Diccionari de la rima de la llengua catalana (1921), molt estimat en el seu temps.
És també autor d’obres poètiques com Verger devot (1914), Flors místiques (1918), Flors de tardor (1918) i Flors i poncelles (1922), escrites a imitació de Verdaguer.
(Tarragona, vers 1360 – Constança, Alemanya, 1417)
Eclesiàstic i diplomàtic. Mercenari, prior del convent de Barcelona (1405) i general de l’orde (1406).
Fou conseller i ambaixador de Ferran I de Catalunya-Aragó prop dels reis de Castella i de Fes i del papa Benet XIII.
Representant de la corona catalano-aragonesa al concili de Constança (1416), advocà a favor de la unitat de l’Església.
Li és atribuït el tractat De unione ecclesiae.
(Manlleu, Osona, 31 octubre 1886 – 12 juny 1962)
Eclesiàstic i escriptor.
El 1918 guanyà la Viola als Jocs Florals de Barcelona amb Missa rassa. És autor de Cofret de versos (1918), Faules i moralitats (1932), Maria Teresa Montalvo (1933), Manera de parlar en públic (1935) i Manual i vocabulari de litúrgia (1958).
Col·laborà a “La Veu de l’Àngel de la Guarda” i “D’Ací i d’Allà”. Fou un dels col·laboradors del Foment de la Pietat Catalana.
(Morella, Ports, 12 juny 1540 – Tortosa, Baix Ebre, 13 maig 1600)
Eclesiàstic. Fill del notari Gaspar Punter. Es doctorà en lleis a Lleida.
Canonge de Tortosa (1569), vicari general de la diòcesi (1574) i bisbe de Tortosa (1590-1600), succeint a Joan Baptista de Cardona.
El 1588 fou nomenat visitador del monestir de Montserrat, on dos antecessors seus havien trobat la mort. En 1591-92 estigué reclòs al seu palau episcopal per la seva intervenció en el plet de la castellania d’Amposta.
Consagrà el 1597 el temple de la catedral de Tortosa i instituí un mont de pietat i organitzà serveis cooperatius per facilitar les feines dels pagesos.
Escriví De recta subditorum administratione i publicà un Ritual (1592), un Processional (1591) i un tractat, De la explicació dels misteris i doctrines de la nostra fe cristiana (1595), encaminats a la reforma de la diòcsi segons les directrius tridentines. L’humanista Pere Joan Nunyes li dedicà la reedició de les seves Institutiones grammaticae linguae graecae (1590).
Després de la seva mort, la seu de Tortosa estigué vacant durant quatre anys, en que fou succeït per Pedro Manrique.
Dades dels Països Catalans 