Santuari (Mare de Déu del Socors) al cim de la serra del Corredor, a 632 m alt.
Al començament del segle XVI hi fou construïda una petita església, ampliada aviat; l’actual edifici, consagrat el 1583, és gòtic, bastit en granit; el campanar és de planta quadrada, i la nau, de creu llatina. L’altar major és renaixentista.
Depèn de la parròquia de Sant Andreu del Far.
(Catalunya, segle XVII – )
Títol concedit el 1690 a Manuel de Sentmenat-Oms de Santapau i de Lanuza, senyor de Dosrius, Maresme (des del 1701, amb grandesa d’Espanya).
El seu nét i quart titular, Manuel de Sentmenat-Oms de Santapau i de Cartellà, fou lloctinent de Mallorca, i el fill d’aquest i cinquè titular, Francesc Xavier de Sentmenat-Oms de Santapau i de Vera, fou capità general d’Andalusia i de Catalunya (1822-23).
(Canyamars, Dosrius, Maresme, segle XV – Barcelona, 12 desembre 1492)
Regicida. Pagès.
El 7 desembre 1492 intentà assassinar d’una ganivetada Ferran II de Catalunya davant el Palau Reial de Barcelona. Declarat boig, fou esquarterat viu cinc dies després.
El fet provocà un moviment d’adhesió popular al rei.
Partidari de solucions radicals enfront del problema dels remences, sembla que la seva acció no responia, tanmateix, a una conjura organitzada.
Poble (230 m alt), al fons d’una vall, entre les serres del Corredor, de Montalt i de Can Bruguera, a la dreta de la riera de Canyamars (que neix al vessant meridional de la serra del Corredor i que forma, juntament amb la riera del Far, la riera d’Argentona).
La seva església parroquial (Sant Esteve) és gòtica (segle XIV). El 1485 esdevingué carrer de Barcelona.
És un centre d’estiueig.
Municipi del Maresme (Catalunya): 40,73 km², 147 m alt, 5.154 hab (2016)
Situat als vessants de la serralada de Marina, a la capçalera de la riera d’Argentona, a la confluència amb la riera de Dosrius, que formaren una zona d’aiguamolls anomenada l’estany de Dosrius desecades el 1872, al límit amb el Vallès Oriental. El relleu, accidentat per la Serralada Litoral, és boscat.
L’agricultura hi és en regressió, en benefici de la indústria (molt diversificada i subsidiària de la de Mataró), l’estiueig (tradicional al municipi) i el turisme. Àrea comercial de Mataró.
El poble és a la confluència de les dues rieres; dominat per les ruïnes de l’antic castell de Dosrius, bastit a l’indret d’un antic poblat ibèric; hi destaca també l’església parroquial de Sant Iscle, gòtica. Fou el centre de la baronia de Dosrius, que el 1690 fou del marquesat de Castelldosrius.
Dins el terme hi ha, també, els pobles de Canyamars (centre d’estiueig) i de Sant Andreu del Far, el veïnat de Rimbles i el santuari del Corredor.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques
(Dosrius, Maresme, 4 febrer 1914 – Andorra la Vella, 10 octubre 1995)
Poeta i autor teatral. Tenia estudis eclesiàstics inacabats. Durant la guerra civil, fundà el Comitè de la Salut Pública, i després, participà activament en la resistència catalanista, motiu pel qual hagué d’exiliar-se a Andorra el 1956.
Promotor d’espectacles. Poeta en Única amor (1945) i Petita vall (1946); va publicar breus monografies històriques sobre temes andorrans La vella Andorra vista per mossèn Cinto (1959) i del Maresme. Muntà el Pessebre vivent d’Engordany, el Retaule de Sant Ermengol i el Misteri de Sant Pere Urseal, en què van participar sovint actors improvisats, autènticament populars.
Altres obres: L’obra social i política de l’abat Oliba (1966), La Seu d’Urgell, portaveu, reducte i bressol d’una Gòtia frustrada (1967) i L’Empordà al temps visigòtic i l’Alta Edat Mitjana (1970). També publicà la monografia històrica Procés i projecció de l’obra de Josep-Sebastià Pons (1983; premi Vila de Perpinyà).
Dades dels Països Catalans 