(Benassal, Alt Maestrat, 1612 – País Valencià, 1654)
Frare dominicà. Prengué l’hàbit a València el 1627. Es doctorà en teologia el 1640.
És autor de l’obra De primatu divinae libertatis ad sciendum (1654) i de diversos escrits teològics que restaren inèdits.
(Xàtiva, Costera, 12 setembre 1765 – Londres, Anglaterra, 14 novembre 1824)
Historiador i dominic. Germà de Joaquim Llorenç. Va estudiar humanitats, paleografia i teologia.
Fou l’autor del Viaje Literario a las iglesias de España, els cinc primers volums de la qual van ésser publicats a nom del seu germà (22 volums, 1803-52). Obra fonamental per al coneixement de la història eclesiàstica espanyola, s’hi integren documents catalans d’importància, com un Leccionari de la seu barcelonina.
(Albaida, Vall d’Albaida, segle XVIII – País Valencià, segle XIX)
Frare dominicà. Tenia el grau de mestre en arts i doctor en teologia. Prengué hàbit el 1784. Era catedràtic de teologia des del 1825.
És autor de les obres: Espíritu irreligioso de las reflexiones sociales de D.J.C.A. (1811), Laca ortodoxa de la divina institución del estado religioso (1823), Theologia pastoralis Francisci Giftschutz castigata (1826) i Origen de los errores revolucionarios de Europa, y su remedio (1827).
(Vall d’Albaida, vers 1515 – València, 1596)
Religiós dominicà i predicador. Entrà al convent dominicà de València, d’on era prior el seu oncle, el memorable Joan Micó. Fou mestre seu de novicis Lluís Bertran. Habità gairebé sempre al convent de València, d’on fou prior tres vegades, i era conseller dels arquebisbes, en especial de Joan de Ribera.
Com a qualificador de la inquisició examinà els suposats èxtasis de la nena Vicenta Maipel i s’hi pronuncià en contra. Féu construir la façana de l’oratori o cel·la de Sant Vicent Ferrer i ajudà a la fundació de la confraria de la Cel·la Santa.
Fou durant 30 anys predicador quaresmal de la ciutat de València, i en morir l’enterraren a la tomba dels religiosos il·lustres. Venerat un quant temps com a beat, cessà el culte que se li donava a causa del decret d’Urbà VIII sobre el culte dels sants.
(Vilafranca, Ports, segle XV – València, 1454)
Frare dominicà. Fou provincial (1435), inquisidor de València (1443) i prior del convent valencià de Sant Domènec (1448).
Deixà escrits diversos sermons i alguns treballs apologètics en llatí.
(el Grau de València, 1694 – València, 1775)
Erudit. Prengué l’hàbit dominicà el 1710 al convent de predicadors de València. Acabats els estudis, fou destinat al convent d’Alacant com a professor de filosofia, però aviat fou traslladat al convent valencià, on es dedicà a l’arxiu, en el qual treballà fins a la seva mort. El 1730 fou nomenat historiador de l’orde a la província de València i el 1765 fou ampliat a l’àmbit de la província d’Aragó.
Escriví diversos volums sobre la història d’alguns convents de l’orde, en especial sobre el de la ciutat de València i els seus membres il·lustres (Necrologio), sobre la història i antiguitats de València, el seu estudi general (amb un catàleg de provisió de càtedres del 1500 al 1616), un episcopologi fins el 1773, anotacions a les Trobes de Jaume Febrer, que considerà autèntiques, correccions i addicions als Escritores del Reino de Valencia, de V. Ximeno.
Mantingué correspondència erudita amb Lluís Galiana i amb els germans Maians i Siscar.
(Lloret de Vistalegre, Mallorca Pla)
Antic monestir de monges dominicanes, al nord-oest de la vila, al límit amb el terme de Sineu.
La comunitat hi és testimoniada des dels primers anys del segle XVIII.
(Bèlgida, Vall d’Albaida, 1672 – País Valencià, segle XVIII)
Frare dominicà. Prengué hàbit a València el 1687. Es doctorà en teologia el 1705. Ensenyà i ocupà càrrecs diversos a convents de l’orde i a la Inquisició. Fou examinador sinodal de l’arquebisbat de València i del bisbat de Sogorb.
Sobresortí com a orador sagrat. Publicà algunes de les seves oracions fúnebres.
(el Puig de Santa Maria, Horta, segle XVII – Llombai, Ribera Alta, 1718)
Frare dominicà. Fou auxiliar de l’arquebisbe de València i de l’inquisidor general Joan Tomàs de Rocabertí.
Deixà manuscrit un Arte de fabricar reloxes de sol.
(Muro, Mallorca, segle XVII – Palma de Mallorca, 1715)
Teòleg i escriptor. Dominicà (1664), tingué càrrecs dins l’orde. Intervingué virulentament contra el bisbe de Mallorca Pere d’Alagó amb motiu de l’interdicte posat per aquest al convent dominicà de la ciutat de Mallorca, a causa dels escàndols antilul·lians esdevinguts el 1699; fou exiliat de Mallorca.
Escriví en castellà, català i llatí en defensa de la doctrina de Tomàs d’Aquino, i contra la doctrina lul·lista i contra els errors atribuïts a Ramon Llull i la facultat de donar-li culte públic, entre d’altres.
Escriví també contra els botiflers (Montalván para todos) i és autor d’una Summa commentariorum sancti Thomae, en set volums (1630-47). Tots els seus nombrosos escrits, que han romàs inèdits, tenen un to polèmic i satíric.
Dades dels Països Catalans 