(Palma de Mallorca, 1804 – 1871)
Pintor i dibuixant. Considerat un dels millors retratistes mallorquins del segle XIX. S’adaptà als més diversos estils. Deixeble de Guillem Ferrer.
Conreà la pintura mural i, sobretot, el retrat, com els del seu fill i dels bisbes de Mallorca Rafael Manso i Miquel Salvà. És autor d’una gran quantitat de còpies de teles famoses.
Demostrà bones condicions d’escenògraf amb el seu pessebre de figures retallades.
(Manacor, Mallorca, 6 gener 1919 – 29 març 2007)
Pintor. Estudià a Barcelona i a partir del 1947 es dedicà plenament a la pintura.
Conreà la natura morta, la figura i el paisatge. Ha fet diverses exposicions individuals.
Sobresortí també com a dibuixant.
(València, 1933 – )
Pintor i il·lustrador. Estudià a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles.
El 1957 abandonà l’art figuratiu acadèmic per tal d’iniciar un període de recerca experimental. Cerca la dissociació del grafisme i la taca dins les possibilitats intrínseques dels materials.
L’any 1980 va anar a viure als EUA, on ha treballat en agències de publicitat, i per a revistes i diaris.
(Vila-real, Plana Baixa, 8 gener 1908 – Key West, Florida, EUA, 1 octubre 1987)
Dibuixant i pintor. Més conegut per Bosc. Nacionalitzat nord-americà (1960). De formació autodidàctica, fou il·lustrador de l’editorial Molino de Barcelona.
El 1936 anà a París, on treballà com a dissenyador de modes a la revista “Vogue”. Des del 1946 s’establí als EUA, on col·laborà a “Harpers’s Bazar” i es dedicà a la pintura.
Es caracteritza per la capacitat de síntesi, que palesen tant els seus dibuixos antics com la seva pintura, dominada pel moviment i el color, amb ressonàncies fauves.
Nom real del dibuixant i autor d’historietes valencià, conegut pel pseudònim de Micharmut (1953-2016).
(Sogorb, Alt Palància, 1697 – segle XVIII)
Miniaturista i eclesiàstic. Fou autor d’obres notables guardades a la seu de Sogorb, per bé que quasi totes han estat perdudes o destruïdes posteriorment.
(Mutxamel, Alacantí, 17 gener 1928 – Majadahonda, Madrid, 15 març 2013)
Pintor, ceramista i dibuixant. Després d’estudiar a l’escola de San Fernando de Madrid i a Roma, on fou Influït per Massimo Campigli, s’especialitzà en ceràmica (n’aprengué la tècnica en tallers artesans de Conca i Triana) i en la confecció de vidrieres, mosaics, baixos relleus i vitralls (catedral de Tànger).
Són molt característics els seus plafons a base de formes orgàniques. Bon coneixedor de la ceràmica popular, s’ha preocupat per la recuperació de les tècniques tradicionals.
Ha participat en moltes exposicions individuals i col·lectives i hi ha obres seves als museus de Tòquio, Nova York, San Francisco, Madrid, etc.
Veure> Nicolau de Berga (cal·lígraf i il·luminador català del segle XII).
Guillem de Berga * Veure> Guillem de Berguedà (trobador català, 1138-1195/96).
Guillem de Berga (Catalunya, segle XIII) Noble. Formà al bàndol dels Cardona durant les lluites nobiliàries de la minoritat de Jaume I. Fou inclòs entre els ostatges de garantia a la concòrdia establerta en 1226 entre el seu bàndol i el dels Montcada.
Guillem Ramon de Berga (Catalunya, segle XII) Magnat. El 1135 prestà a Ramon Berenguer IV de Barcelona l’homenatge pels castells de Peguera, Fígols, Vallmanya i Torredella.
Joaquim Berga (Catalunya, segle XVIII) Frare caputxí. Autor d’algunes obres de caràcter religiós, impreses a Barcelona entre 1764 i 1778. Fou definidor i custodi de l’orde a Catalunya.
Josep Berga (Camprodon, Ripollès, segle XIX – Catalunya, segle XIX) Pintor. Professor de dibuix a Camprodon des d’abans del 1867. Conreà el paisatge i la pintura de gènere. Té obres al Museu de Girona.
Nicolau de Berga * Veure> Nicolau de Berga (cal·lígraf i il·luminador català del segle XII).
Teresa Berga (Catalunya, 1621 – 1640) Religiosa carmelitana descalça. Filla de la mare Maria de les Plagues Berguedà i Osona. Morí als dinou anys, després d’haver edificat les seves companyes amb el seu encès misticisme.
(Jaraguas, Venta del Moro, Plana d’Utiel, 20 setembre 1959 – )
(Miquel Beltrán i Garcia) Autor de còmics. És considerat un dels més destacats autors de l’anomenada escola valenciana, juntament amb Daniel Torres, Micharmut i Sento.
Estudià arts i oficis a València, i començà a publicar en revistes underground, i posteriorment a “Cairo” i “1984”.
Dels seus àlbums publicats destaquen, com a il·lustrador, La pirámide de cristal (1984), Macao (1987), i Marco Antonio (1991), entre d’altres, i com a guionista Livingston contra Fumake (1987), il·lustrat per Keko, i Mujeres fatales (1990), amb dibuixos de Max.
Dades dels Països Catalans 