Arxiu d'etiquetes: dansa

Ballet Alexia

Deixa un comentari

(el Prat de Llobregat, Baix Llobregat, 1977 – )

Companyia de dansa. Fundada per Olga Socías que treballa la dansa per a un públic infantil i juvenil.

Ha muntat els següents espectacles: El baile, Dues imatges, La canción de Solveig, Cuadros, Un océano, dos pupilas (1977), La cigala i la formiga, El somni d’una nina, Pere i el llop (1981), Si no ens entenen pel llenguatge, entenem-nos per amor (1982), Mercè a dos (1984), Gilgamesh (1985), Pirates, Mag i Sant Jordi i el drac (1989), El gat amb botes (1991), El soldadet de plom (1992), Margarida (1993), El màgic Traçapoca, Tiro perquè em toca (1994) i Ali-Babà (1996).

Avelina Argüelles, Companyia de Dansa

Deixa un comentari

(Barcelona, 1980 – )

Companyia de dansa. Fundada per Avelina Argüelles, coreògrafa, ballarina i professora de dansa contemporània a l’Escola Superior de l’Institut del Teatre de Barcelona.

Ha presentat, entre d’altres, els muntatges Anells sense dits (1980), Avui dimecres, demà dimecres (1983), Els set pecats capitals (1986), Nits (1987), Perfums (1988), No trepitgeu la gespa (1993), El vent no té repòs i Al voltant del drac (1996).

Alentorn, contradansa d’

Deixa un comentari

(Artesa de Segre, Noguera)

Dansa que es ballava al poble d’Alentorn per la festa major (15 d’agost). Participa d’algunes característiques del ball rodó.

La seva melodia, al compàs de 3 per 8, de ritme lent i cadència senyorial, és composta de dues parts, i constitueix un exemple interessant en el gènere.

Tórtola i València, Carme

1 Resposta

(Sevilla, Andalusia, 18 juny 1882 – Barcelona, 13 febrer 1955)

Ballarina. Coneguda artísticament com a Tórtola Valencia. De família paterna cerdana, de molt petita es traslladà a Londres amb els seus pares, que emigraren a Mèxic i deixaren Carme Tórtola sota la custòdia d’una família benestant.

Inicià la seva carrera com a ballarina a Londres el 1908, i posteriorment es traslladà a Madrid i Barcelona. Actuà a tot Europa, els Estats Units i a l’Amèrica del Sud amb gran èxit. Fou professora del Teatre d’Art de Munic fins l’any 1914. Es retirà de l’escena l’any 1930 i fixà la seva residència a Barcelona.

El seu art, molt influït per Isadora Duncan, despertà l’admiració dels artistes i intel·lectuals de l’època. Al llarg de la seva vida reuní una col·lecció extensa d’objectes de diverses procedències, entre els quals destaca una col·lecció de puntes i vestits.

El 1918 una fotografia de la seva interpretació de La Tirana inspirà la imatge de la línia de sabons Maja de la firma Mirurgya.

sardana

9 Respostes

(Catalunya, segle XIX)

Dansa popular catalana, considerada el ball nacional de Catalunya. El nom pot fer referència tant al ball com a la música. És una dansa col·lectiva que ballen homes i dones agafats de les mans formant una rotllana i puntejant amb els peus els compassos de la cobla.

Aquest ball es va popularitzar a final del segle XIX amb les innovacions de Pep Ventura i la política, ja que es va associar al republicanisme: era una manera d’oposar-se als conservadors carlins, que eren fidels al contrapàs.

Per a ballar la sardana, un nombre indeterminat de dansaires formen una rotllana agafats de les mans i mirant al centre, ballant cap a dreta i esquerra amb un tempo bastant estable, amb un aire sovint lent i concentrat, en alguns moments més animat. Els components de la rotllana han de ser preferiblement parelles formades per home-dona, però només cal un mínim de dues persones agafades de les mans per a considerar que ja han creat una rotllana.

La sardana és una dansa no excloent, de manera que qualsevol persona i en qualsevol moment del ball pot afegir-se individualment o en parella a la rotllana (llevat que es tracti d’un concurs o una exhibició). Tanmateix, existeix la colla sardanista organitzada com a grup estable, semblant a l’esbart dansaire.

sardana2El ball és més complicat del que sembla. Els balladors han de comptar el nombre de passos, així com identificar els canvis de ritme, de volum sonor i d’altres motius musicals per a interpretar-ho correctament amb els passos, amb recursos com l’aire i el salt, passos de moviment més ample, etc.

La música de la sardana és tocada per una cobla, que en general consta de 12 instruments tocats per 11 músics. Quatre d’aquest instruments (tenora, tible, flabiol i tamborí) són instruments típicament catalans; els altres quatre són més convencionals (contrabaix, trompeta, trombó i fiscorn).

La música de la sardana (que forma part del que genèricament es coneix com a música de cobla) té quasi sempre compàs binari, de 2/4 o 6/8, i pot ser escoltada en forma de concert. Algunes composicions afegeixen un acompanyament coral. Hi ha més de 25.000 partitures per sardana, però només les versions instrumentals són usades per ballar.

La sardana fou temporalment prohibida durant la dictadura franquista com a símbol nacional. L’any 2010 la Generalitat de Catalunya va inscriure la sardana al Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya i la declarà element festiu patrimonial d’interès nacional.

Esbart Dansaire de Rubí

Deixa un comentari

(Rubí, Vallès Occidental, 1923 – )

Grup de dansa catalana. Fundat a l’empara del Casal parroquial. Des del 1952 emprengué una tasca de renovació de la dansa tradicional, instituint una manera de ballar i cercant l’establiment de la dansa teatral, fent ús de la moderna escenografia però sense trair l’autenticitat dels documents.

A partir del 1964 oferí un gran nombre de ballades a tot Catalunya i a l’estranger, presentant els balls tradicionals amb una gran atenció a les exigències escèniques i cercant la creació de noves coreografies.

L’any 1979 col·laborà a la reconstrucció dels cants i danses del Llibre Vermell de Montserrat, que després presentà com a primícia mundial, acompanyat per l’Escolania de Montserrat i pel conjunt Ars Musicae d’instruments antics. L’any 1980 aconseguí de fer la presentació de tot un espectacle de dansa catalana al Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

Enllaç web: Esbart Dansaire de Rubí

Carrasco i Llovet, Marta

Deixa un comentari

(Barcelona, 26 juny 1963 – )

Dansarina, coreògrafa i creadora escènica. Neta del polític Manuel Carrasco i Formiguera. S’inicià al món de la dansa amb diverses companyies. L’any 1990 ingressà com a ballarina a la Companyia Metros, de Ramon Oller, amb la qual realitza varis espectacles.

Col·laborà amb Pep Bou en l’espectacle Sabó, sabó (1994) i encetà la seva carrera en solitari amb Aiguardent (1955) i Blanc d’ombra (1998), muntatges en el que conflueixen el llenguatge escènic, el musical i el coreogràfic. Com a coreògrafa dirigí Pesombra (1996) i Mira’m (2000).

Dissenya coreografies per a espectacles d’altres directors. Participà com a actriu i ballarina en el film Viaje a la Luna, de Frederic Amat. Obtingué el premi de la Crítica Teatral de Barcelona 1996-97.