Arxiu d'etiquetes: dames

Llupià i de Vallgonera, Joan (II) de

6 Respostes

(Rosselló, segle XV – vers 1537)

Baró de Llupià i senyor de Vilarmilà.

Es casà amb Margarida de Llupià i de Gualbes i foren pares de Tomàs de Llupià i de Llupià, i de:

Lloria i Lancia, Beatriu de

5 Respostes

(Itàlia, vers 1275 – València ?, 1334)

Filla de Roger de Lloria, i germana de Jofredina, Rogeró i Hilària. Educada a València, on s’havia traslladat vers el 1291.

Es casà amb Jaume de Xèrica, segon senyor de la baronia de Xèrica (1298). Vídua (1321), actuà com a senyora usufructuària de Xèrica, i tingué diferències amb el seu fill Jaume de Xèrica, que li ocupà els llocs d’Eslida, Xelva i altres, fins que el rei ordenà una divisió de béns entre ella i tots els fills (1327): Jaume tindria Xèrica i li restituiria tot el que li havia pres.

Com a hereva del seu germà Berenguer, fou senyora de la baronia de Cocentaina, que deixà al seu fill Alfons Roger de Lloria. Testà a València el 1334.

Lloria i d’Entença, Margarida de

6 Respostes

(País Valencià, 1292 – València, 1345)

Filla de Roger de Lloria, i germana de Carles i de Berenguer. Heretà de la seva mare la vall de Seta, Alcoi, Calp, Altea i altres llocs (1325); algunes de les possessions li foren disputades per Bernat de Sarrià.

Es casà amb Bartolomeo da Capua, protonotari i mestre racional de Sicília, i, en segones noces, amb Nicolas de Joinville, comte de Terranova. Pere III el Cerimoniós els vengué en franc alou el castell i la vila de Guadalest (1343).

Testà a València el 1341, amb un codicil el 1345, i deixà hereu el seu marit. Té la sepultura a Santes Creus. Nicolas, vidu, es casà novament, i per això l’heretat passà al rei.

També fou germà seu Robert de Lloria i d’Entença  (Itàlia, segle XIII – segle XIV) Morí abans que el seu pare.

Lloria -varis/es bio-

1 Resposta
  1. Beatriu de Lloria *  Veure> Beatriu de Xèrica i de Lloria  (dama valenciana del segle XIV).
  2. Isabel de Lloria  (Grècia, segle XIV – Sicília, Itàlia, segle XIV)  Filla de Nicolau de Lloria (4). Fou muller de Francesco Ventimiglia, comte de Geraci. Hom ha suposat que, en caure Atenes, se n’anaren a Sicília (1388), puix que hi ha indicis de llur presència a l’illa el 1392.
  3. Joan de Lloria  (Grècia, segle XIV)  Noble de la Grècia catalana. Germà i col·laborador del mariscal Roger de Lloria. fou veguer de Tebes (1359) i governà els ducats d’Atenes i de Neopàtria en absència del vicari Gonçal Ximenes d’Arenós. Tingué dos fills: Roger (7) i Nicolau de Lloria (4).
  4. Nicolau de Lloria  (Grècia, segle XIV – després 1381)  Noble de la Grècia catalana. Fill de Joan (3) i germà de Roger (7). Cooperà a l’establiment de la sobirania de Pere III el Cerimoniós sobre els estats grecs. Ha deixat poques notícies. Fou el pare d’Isabel de Lloria (2).
  5. Perelló de Lloria  (Itàlia, segle XIII – Grècia, segle XIV)  Possible fill de l’almirall Roger de Lloria. Ha estat dit que eren fills seus Antoni i Roger de Lloria (6).
  6. Roger de Lloria  (Itàlia, segle XIV – Grècia, segle XIV)  (dit Il Puntignano)  Noble. Era un italià traslladat a Grècia. Potser era fill de Perelló de Lloria (5) i germà d’Antoni de Lloria. Pere III el Cerimoniós li féu recuperar (1381) unes propietats a Tebes que la Companyia Navarresa li havia pres.
  7. Roger de Lloria  (Grècia, segle XIV – després 1381)  Senyor de la Grècia catalana. Fill de Joan de Lloria (3), nebot del mariscal Roger de Lloria i germà de Nicolau (4).
  8. Saurina de Lloria  (Catalunya, segle XIV)  Dama. Probablement néta de l’almirall Roger de Lloria. Es casà amb el cavaller Guillem de Sant Vicenç.

Lladró de Pallars -varis/es bio-

5 Respostes
  1. Margarida Lladró de Pallars  (País Valencià, segle XVI)  Filla de Baltasar Lladró i de Pallars. Fou la primera muller de Pere Lladró de Pallars i d’Arinyo (5), i d’aquest matrimoni nasqué Lluís Lladró de Pallars i Lladró de Pallars (10).
  2. Esperança Gràcia Lladró de Pallars i Beneito  (País Valencià, segle XVI)  Dama. Filla de Pere Lladró de Pallars i Manrique (12) i d’Isabel Beneito. No heretà el vescomtat de Xelva i les senyories, les quals passaren al seu oncle Francesc Lladró de Pallars i Manrique (11).
  3. Francesc Lladró de Pallars i Bonet  (País Valencià, segle XVII)  Vuitè vescomte de Xelva. Nét de Jaume Roger Lladró i de Pallars i germà de Pere (4). Heretà el vescomtat de Francesc Lladró de Pallars i Manrique (11). A la seva mort, sense descendència, el vescomtat passà al seu nebot Jaume Ceferí Lladró de Pallars i Ponts (13).
  4. Pere Lladró de Pallars i Bonet  (País Valencià, segle XVI – segle XVII)  Nét de Jaume Roger Lladró i de Pallars i germà de Francesc (3). Casat amb Elionor Ponç, foren els pares de Jaume Ceferí Lladró de Pallars i Ponts (o Ponç) (13).
  5. Pere Lladró de Pallars i d’Arinyo  (País Valencià, segle XV – segle XVI)  Cinquè vescomte de Xelva. Fill de Baltasar Lladró i de Pallars, i de Cecília d’Arinyo, i germà de Jaume Lladró de Pallars i d’Arinyo i de Lluís de Pallars Lladró de Vilanova i de Centelles. Es casà primer amb Margarida Lladró de Pallars (1), i d’aquest matrimoni nasqué Lluís Lladró de Pallars i Lladró de Pallars (10); en segones noces es casà amb Inés Manrique, i foren pares de Francesc (11) i de Pere Lladró de Pallars i Manrique (12).
  6. Lucrècia Lladró de Pallars i de Silva  (País Valencià, segle XVII)  Primera marquesa de Sot i quarta comtessa de Sinarques. Filla de Gaspar Lladró de Pallars i de Velasco (8) i de María de Silva y de Palafox, i germana de Maria Anna (7), la qual heretà els títols.
  7. Maria Anna Lladró de Pallars i de Silva  (País Valencià, segle XVII)  Segona marquesa de Sot. Filla de Gaspar Lladró de Pallars i de Velasco (8) i de Maria de Silva y de Palafox i germana de Lucrècia (6), de la qual heretà el marquesat. S’intitulà comtessa de Sinarques; però li posaren plet els seus parents Josep Lladró de Pallars, el comte del Real, el comte de Peñaflor i de Las Amayuelas i el guanyador del plet, Francesc Lladró de Vilanova i Esteve.
  8. Gaspar Lladró de Pallars i de Velasco, Gaspar  (País Valencià, segle XVII)  Onzè vescomte de Xelva i tercer comte de Sinarques. Fill de Joan Lladró de Pallars i Ferrer (9). Es casà amb Maria de Silva y de Palafox, i foren pares de Lucrècia (6) i de Maria Anna Lladró de Pallars i de Silva (7).
  9. Joan Lladró de Pallars i Ferrer  (País Valencià, segle XVII)  Segon comte de Sinarques i desè vescomte de Xelva. Fill de Jaume Ceferí Lladró de Pallars i Ponts (13) i de Francina Ferrer i Lladró de Pallars, i germà de Blanca (13). Es casà (1622) amb María Ana de Velasco y de Ibarra, filla dels marquesos de Salines, i foren pares de Gaspar Lladró de Pallars i de Velasco (8).
  10. Lluís Lladró de Pallars i Lladró de Pallars  (País Valencià, segle XVI)  Fill de Pere Lladró de Pallars i d’Arinyo (5), i de Margarida Lladró de Pallars (1). Es casà amb Beatriz de Bobadilla, i foren pares de Margarida Lladró de Pallars i de Bobadilla. En segones noces es casà amb Inés Manrique, i foren pares de Pere (12) i de Francesc Lladró de Pallars i Manrique (11).
  11. Francesc Lladró de Pallars i Manrique  (País Valencià, segle XVI)  Setè vescomte de Xelva. Fill de Lluís Lladró de Pallars i Lladró de Pallars (10) i d’Inés Manrique. Heretà el vescomtat del seu germà Pere Lladró de Pallars i Manrique (12). Morí sense hereus agnaticis, i el vescomtat passà a Francesc Lladró de Pallars i Bonet (3).
  12. Pere Lladró de Pallars i Manrique  (País Valencià, segle XVI)  Sisè vescomte de Xelva. Fill de Lluís Lladró de Pallars i Lladró de Pallars (10) i de Inés Manrique, i germà de Francesc (11). Es casà amb Isabel Beneito, i foren pares d’Esperança Gràcia Lladró de Pallars i Beneito (2).
  13. Jaume Ceferí Lladró de Pallars i Ponts (o Ponç)  (País Valencià, segle XVI)  Novè vescomte de Xelva. Fill de Pere Lladró de Pallars i Bonet (4) i d’Elionor Ponç. Heretà el vescomtat del seu oncle Francesc Lladró de Pallars i Bonet (3). Fou el primer comte de Sinarques (1597). Fundà (1617) un nou vincle hereditari. Es casà (1597) amb Francina Ferrer i Lladró de Pallars, filla del baró de Sot de Xera i de Guadasséquies, i foren pares de Joan (9) i de Blanca Lladró de Pallars i Ferrer.

Lladró, Elvira

1 Resposta

(País Valencià, segle XV)

Dama. Heretà del seu pare drets sobre la vall de Xelva, en pugna amb els que hi tenia el seu oncle Jaume de Pallars.

Aquest fou combatut pel marit d’Elvira, l’aragonès Ximeno d’Urrea, vescomte de Biota, el qual s’imposà per les armes. En tot cas, la llei donà la raó a Jaume de Pallars i el matrimoni Urrea i Lladró hagué de deixar la vall de Xelva.

En temps dels seus fills el conflicte havia de reproduir-se.

Isabel de Sicília i d’Anjou

1 Resposta

(Sicília, Itàlia, segle XIV – Alemanya, segle XIV)

Filla de Frederic III de Sicília i d’Elionor d’Anjou.

El 1338, l’any següent d’haver mort el seu pare, es casà amb Esteve, fill segon de l’emperador Lluís IV de Baviera.

Iolant d’Aragó *

Deixa un comentari

Veure> Violant d’Aragó i de Sicília  (duquesa de Calàbria, 1273-1302).

Ibelin, Isabel d’

3 Respostes

(Xipre, segle XIII – Mallorca ? , 1315)

Segona muller de Ferran de Mallorca i mare de Ferran de Mallorca i d’Ibelin.

Híxar i Ramírez de Arellano, Lluís (II) Ferrandis d’

2 Respostes

(Aragó, segle XV – segle XVI)

Duc d’Híxar i de Lécera. Fou el successor del seu avi Lluís Ferrandis d’Híxar i de Beaumont, puix que el seu pare, Joan Ferrandis d’Híxar i Enríquez havia mort el 1509.

Esdevingué famós per les disputes amb Joan d’Aragó, arquebisbe de Saragossa, que duraren fins el 1523.

Del seu segon matrimoni, amb Hipòlita Fernández de Heredia, nasqué el successor:

Joan (III) Francesc Cristòfor Ferrandis d’Híxar i Fernández de Heredia (Aragó, segle XVI – segle XVII)  Escriptor i duc d’Híxar i de Lécera. Veié als seus dominis l’expulsió dels moriscs (1611) i la repoblació per cristians vells. Tingué un llarg plet familiar per la successió. El seu hereu fou:

Martí Ferrandis d’Híxar i Mendoza de la Cerda (Aragó, segle XVII)  Duc d’Híxar i de Lécera. A la seva mort, sense descendència, heretà una filla d’un segon matrimoni del duc:

Isabel Margarida Ferrandis d’Híxar i de Castre-Pinós (Aragó, segle XVII)  Duquesa d’Híxar i de Lécera, que heretà del seu pare. Heretà de la seva mare els comtats de Vallfogona i Guimerà i els vescomtats de Canet i Évol, i per dret foral heretà els títols aragonesos el seu marit, Rodrigo de Silva y Sarmiento de Villandrando, segon marquès d’Alenquer i comte de Salinas i Ribadeo. El ducat continuà en la descendència d’aquesta família, bé que el cognom Ferrandis d’Híxar no romangué extingit.