(València, 1441 – 1505)
Cardenal. Fill de Galceran de Castellar, senyor de Picassent, i de Bernadona de Borja i Montcada, filla de Galceran Gil de Borja.
Protonotari apostòlic, fou nomenat arquebisbe de Trani, a la Pulla (1493-1503), i el 9 d’agost de 1503 succeí el cardenal Joan de Borja i Navarro d’Alpicat el Major a l’arquebisbat de Mont-real, a Sicília.
Fou nomenat cardenal el 1503 per Alexandre VI, del qual fou home de confiança per als afers familiars i polítics.
(Illes Balears, segle XIV)
Notari. Senyor de l’albufera d’Alcúdia i de sa Pobla, senyoria que el seu pare havia obtingut de Jaume II de Mallorca.
El 1384 fou jurat i comissionat assidu a la cort de Pere III de Catalunya, cosa que féu que Joan I el Caçador l’exclogués de les eleccions per a la represa de les corts de Montsó.
El 1391 fou perseguit pels forans a causa dels seus privilegis damunt la pesca de s’Albufera.
(Sardenya, Itàlia, segle XV – vers 1469)
Quart comte de Quirra. Fill de Berenguer (II) Carròs. Fou capità de la vila d’Esglésies, venuda a la seva mare pel rei (1436). Rebé la investidura del comtat de Quirra el 1449.
Virrei de Sardenya (1452-54), fou després camarlenc reial. Sempre disposat a servir el rei, tingué una certa enemistat amb el virrei Nicolau Carròs d’Arborea i de Mur, que fou més tard tutor de la seva filla Violant Carròs i de Centelles.
(Sardenya, segle XV – 1479)
Conseller reial i virrei de Sardenya (1460-79). Fill de Francesc Carròs d’Arborea. El rei li vengué el castell de la Fava, la vila de Posada i altres llocs de Sardenya, i li renovà la concessió de la baronia de Terranova (1460).
Prengué part en la guerra civil catalana (1462-72) al costat de Joan II el Sense Fe, del 1463 al 1465 fou majordom de la reina Joana Enríquez, i es distingí en el setge de Maó (1466).
El seu càrrec de virrei de Sardenya fou exercit pel seu germà Dalmau Carròs d’Arborea i de Mur durant la seva absència (1473-77). Tornà a Sardenya per tal d’acabar amb la revolta de Lleonard d’Alagó, el qual fou derrotat a la batalla de Macomer (maig 1478). Sobrevisqué pocs mesos a aquest fet d’armes.
(València, 1623 – Madrid, 16 març 1694)
Escriptor. Fill d’Alfons de Cardona-Borja i Milà d’Aragó. Segon marquès de Castellnou i de Ponts. Fou gentilhome de cambra de Joan Josep d’Àustria i majordom de Carles II. Membre del Consell d’Aragó, participà activament en les corts de Saragossa del 1677.
Vidu de Teresa del Milà, que li aportà la baronia de Massalavés, fou ordenat sacerdot.
Escriví diverses comèdies, algunes de les quals foren representades i editades: Lo mejor es lo mejor, Más es servir que reinar i El más heroico silencio.
(Illes Balears, segle XIII – Sardenya ?, Itàlia, després 1327)
Cavaller. Conseller de l’infant Ferran de Mallorca, que acompanyà en la conquesta de Morea (1315).
Muntaner, entre altres, censurà la seva conducta en la batalla de la Manolada, on morí l’infant (1316).
Sembla que participà en la conquesta de Sardenya (1323-24), on residia encara el 1327.
(Saragossa, 1440 – Saragossa ?, 1514)
Cambrer major de Ferran II el Catòlic, on arribà a ésser un dels seus consellers íntims. Quan tingué lloc l’expulsió dels jueus (1492) li rei li atorgà el castell i el call de Saragossa i el nomenà cavaller de Sant Jaume.
Tingué un paper important en el descobriment d’Amèrica, en aconsellar al rei que acceptés el projecte de Colom d’anar a les Índies per la ruta occidental.
(Rosselló, segle XIV)
Noble. No serví pas Jaume III de Mallorca, sinó Pere III el Cerimoniós, que desposseí Jaume.
El 1344 féu al costat del rei Pere la campanya d’incorporació definitiva del Rosselló, i figurà al consell reial.
(Castelló de la Plana, 25 abril 1638 – País Valencià, segle XVII)
Eclesiàstic. Fou canonge de la seu de València i capellà d’honor del rei Carles II, que li assignà una pensió.
Ocupà altres càrrecs eclesiàstics amb provada competència. Excel·lí com a teòleg.
(Xàtiva ?, Costera, 1429 – Civitavècchia, Laci, Itàlia, 26 setembre 1458)
Noble. Germà d’Alexandre VI. El seu oncle Calixt III el nomenà capità general de l’Església, castellà de Sant’Angelo, governador de Spoleto i d’altres ciutats, i prefecte de Roma, càrrecs de gran confiança política, militar i personal.
En trapassar Alfons IV el Magnànim, hom suposà que el papa li volia atorgar el regne de Nàpols. Però a la mort de Calixt, el mateix 1458, l’enemistat dels barons romans, sobretot dels Orsini, l’obligà a fugir cap a Òstia i Civitavècchia.
Dades dels Països Catalans 