Arxiu d'etiquetes: consellers/es

Catany, Bartomeu

Deixa un comentari

(Felanitx ?, Mallorca, segle XV – Palma de Mallorca, 1 octubre 1462)

Eclesiàstic. Franciscà, mestre en teologia, se separà dels conventuals i fundà la branca dels observants a les Illes Balears.

Home de confiança dels reis i del papa Pius II, el qual li demana que posés el seu valiment per a la pau a Mallorca en les discòrdies dels forans i ciutadans de mitjan segle XV.

Autoritzat pel rei, fundà l’Hospital General que encara subsisteix i en el qual es reuniren tots els hospitals existents aleshores (1456).

Deixà dos volums de sermons manuscrits, en llatí.

Hom n’intentà la beatificació.

Castre-Pinós i de Tramaced, Pere Galceran de

6 Respostes

(Ribagorça, abans 1413 – vers 1460)

Vescomte d’Évol, baró de Guimerà, conseller i camarlenc del rei Alfons IV el Magnànim. Fill de Pere Galceran de Castre-Pinós, i germà de Felip (V) Galceran. El 1422 es casà amb Blanca de So, hereva dels vescomtat d’Évol (Rosselló).

Acompanyà el rei Alfons IV el Magnànim en l’expedició del 1420 a Itàlia, i aquest premià els seus serveis amb la donació de nombroses rendes reials al Rosselló i a la Cerdanya i la jurisdicció reial sobre les possessions dels vescomtes d’Évol (1424-25).

Sostingué un plet amb Bernat I de Vilamarí per la possessió de Palau-saverdera, que fou reconeguda a aquest (1454).

Fou el pare de Guillem Ramon, d’Ivany i de:

Joan de Castre-Pinós i de So  (País Valencià, segle XV – Roma, Itàlia, 1506)  Prelat. A Roma fou governador del castell de Sant Angelo. Anys després era bisbe d’Agrigent, Sicília (1479) i abat comendatari de Sant Pere de Rodes (1484). Alexandre VI el féu cardenal prevere de Santa Prisca el 1496.

Castre i de Saluzzo, Felip (III) de

3 Respostes

(Ribagorça, després 1323 – l’Alguer, 1354)

Baró de Castre i de Peralta i conseller de Pere III el Cerimoniós. Nebot i successor de Felip (II) Ferrandis de Castre i d’Haro. Es casà (vers el 1343) amb Francesca Alemany, senyora de la baronia de Guimerà.

S’enfrontà amb el comte de Ribagorça per qüestions jurisdiccionals (1341). Participà en les campanyes del rei Pere III contra Jaume III de Mallorca a l’illa i al Rosselló (1343); negocià la rendició de les fortaleses del seu cunyat, el vescomte Ramon de Canet i, amb Pere de Montcada i de Lloria, la capitulació de Perpinyà. Prengué possessió, en nom del rei, d’Argelers, Cotlliure, Elna i Perpinyà.

Simpatitzà amb la causa de la Unió aragonesa, bé que sense comprometre-s’hi massa (1347). El 1354 acompanyà el rei Pere en l’expedició a Sardenya, i hi morí en el setge de l’Alguer.

Fou el pare de de Felip (IV) i d’Aldonça de Castre i Alemany.

Castellví, Guillem de -cavaller, s. XII-

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XII)

Cavaller. El 1153 fou un dels ostatges cedits als genovesos com a garantia del pagament de 16.000 morabetins, pactat per Ramon Berenguer IV de Barcelona a canvi de la renúncia de Gènova als drets adquirits per la col·laboració prestada a la conquesta de Tortosa.

Fou mainader d’Alfons I el Cast. Consta que l’acompanyà a Montpeller el 1173.

Castellar i de Borja, Joan de

Deixa un comentari

(València, 1441 – 1505)

Cardenal. Fill de Galceran de Castellar, senyor de Picassent, i de Bernadona de Borja i Montcada, filla de Galceran Gil de Borja.

Protonotari apostòlic, fou nomenat arquebisbe de Trani, a la Pulla (1493-1503), i el 9 d’agost de 1503 succeí el cardenal Joan de Borja i Navarro d’Alpicat el Major a l’arquebisbat de Mont-real, a Sicília.

Fou nomenat cardenal el 1503 per Alexandre VI, del qual fou home de confiança per als afers familiars i polítics.

Castell, Antoni -notari-

Deixa un comentari

(Illes Balears, segle XIV)

Notari. Senyor de l’albufera d’Alcúdia i de sa Pobla, senyoria que el seu pare havia obtingut de Jaume II de Mallorca.

El 1384 fou jurat i comissionat assidu a la cort de Pere III de Catalunya, cosa que féu que Joan I el Caçador l’exclogués de les eleccions per a la represa de les corts de Montsó.

El 1391 fou perseguit pels forans a causa dels seus privilegis damunt la pesca de s’Albufera.

Carròs i Manrique, Jaume

2 Respostes

(Sardenya, Itàlia, segle XV – vers 1469)

Quart comte de Quirra. Fill de Berenguer (II) Carròs. Fou capità de la vila d’Esglésies, venuda a la seva mare pel rei (1436). Rebé la investidura del comtat de Quirra el 1449.

Virrei de Sardenya (1452-54), fou després camarlenc reial. Sempre disposat a servir el rei, tingué una certa enemistat amb el virrei Nicolau Carròs d’Arborea i de Mur, que fou més tard tutor de la seva filla Violant Carròs i de Centelles.

Carròs d’Arborea i de Mur, Nicolau

6 Respostes

(Sardenya, segle XV – 1479)

Conseller reial i virrei de Sardenya (1460-79). Fill de Francesc Carròs d’Arborea. El rei li vengué el castell de la Fava, la vila de Posada i altres llocs de Sardenya, i li renovà la concessió de la baronia de Terranova (1460).

Prengué part en la guerra civil catalana (1462-72) al costat de Joan II el Sense Fe, del 1463 al 1465 fou majordom de la reina Joana Enríquez, i es distingí en el setge de Maó (1466).

El seu càrrec de virrei de Sardenya fou exercit pel seu germà Dalmau Carròs d’Arborea i de Mur durant la seva absència (1473-77). Tornà a Sardenya per tal d’acabar amb la revolta de Lleonard d’Alagó, el qual fou derrotat a la batalla de Macomer (maig 1478). Sobrevisqué pocs mesos a aquest fet d’armes.

Cardona-Borja i d’Alagó, Antoni de

2 Respostes

(València, 1623 – Madrid, 16 març 1694)

Escriptor. Fill d’Alfons de Cardona-Borja i Milà d’Aragó. Segon marquès de Castellnou i de Ponts. Fou gentilhome de cambra de Joan Josep d’Àustria i majordom de Carles II. Membre del Consell d’Aragó, participà activament en les corts de Saragossa del 1677.

Vidu de Teresa del Milà, que li aportà la baronia de Massalavés, fou ordenat sacerdot.

Escriví diverses comèdies, algunes de les quals foren representades i editades: Lo mejor es lo mejor, Más es servir que reinar i El más heroico silencio.

Caça, Arnau de

Deixa un comentari

(Illes Balears, segle XIII – Sardenya ?, Itàlia, després 1327)

Cavaller. Conseller de l’infant Ferran de Mallorca, que acompanyà en la conquesta de Morea (1315).

Muntaner, entre altres, censurà la seva conducta en la batalla de la Manolada, on morí l’infant (1316).

Sembla que participà en la conquesta de Sardenya (1323-24), on residia encara el 1327.