(Catalunya, vers 1782 – Peralada, Alt Empordà, 17 agost 1862)
Vuitena i darrera comtessa de Savallà i de Peralada, marquesa d’Anglesola i vescomtessa de Rocabertí.
Al morir, passà l’herència als Dameto, marquesos de Bellpuig, i després als Sureda, marquesos de Vivot.
(Palma de Mallorca, 7 agost 1782 – Peralada, Alt Empordà, 7 juny 1825)
Marquès de Bellpuig i, pel seu matrimoni amb Joana de Boixadors i de Cotonet (1801), marquès d’Anglesola, comte de Peralada i de Savallà i vescomte de Rocabertí. Era fill de Francesc Xavier Dameto i Despuig.
Fou gentilhome de cambra de Ferran VII de Borbó. Lluità en la Guerra del Francès i fou ambaixador prop de Lluís XVIII de França (1814). Fou cavaller de l’orde del Toisó d’Or (1817).
Es cognomenà, després de casat, de Rocabertí-Dameto i Crespí de Valldaura.
Fou el pare de Josep Dameto i de Rocabertí (Palma de Mallorca, 1810 – 1864) Poeta. Es doctorà a Roma en teologia. Escriví composicions poètiques en italià, castellà i català (un poema sobre les Germanies) i un llibret d’òpera italiana.
(Catalunya, segle XVI – segle XVII)
Militar. Fill de Joan Lluís de Boixadors i de Requesens. Fou creat comte de Savallà el 1599.
L’any 1640 la Generalitat de Catalunya li encarregà de fer cara a l’avançada que es proposava l’exèrcit reial del marquès de Los Vélez des de Tortosa. Aquarterà les tropes a l’Hospitalet de l’Infant, però hagué de retirar-se el mes de desembre.
Amb la mobilització dels seus homes en petites guarnicions aconseguí de retardar l’arribada del marquès a Barcelona i donà temps a la ciutat, en tractes amb els francesos, d’organitzar, amb èxit, la seva defensa (1641).
Es casà amb la pubilla dels Pacs i Burguès, mallorquina, matrimoni que li aportà les baronies de Vallmoll (Alt Camp) i de Bunyolí (Mallorca), i per això durant algunes generacions els caps de la família es cognominaren Pacs.
El seu germà fou Dimes de Boixadors i d’Erill (Catalunya, segle XVI – segle XVII) Marí. Fou un dels més distingits a la batalla de Lepant, el 1572, contra la flota turca. L’homònim que es destacà a la defensa del Rosselló el 1543 és possiblement un altre personatge.
(Badalona, Barcelonès, 1672 – San Pier d’Arena, Gènova, Itàlia, 1745)
Militar i músic. Comte de Savallà i Peralada, marquès d’Anglesola i vescomte de Rocabertí. Fill de Joan de Boixadors i de Rocabertí. Era conegut també per Joan Antoni de Pacs. Estudià música a Montserrat i compongué algunes peces musicals.
Austriacista, com a capità de la Coronela defensà Barcelona durant els setges de 1697 i 1706. Fou nomenat governador de Mallorca (1706) i foragità els borbònics de l’illa. Abandonà el càrrec el 1709, i, de nou a Barcelona, fou director de la capella musical de l’arxiduc Carles III a Barcelona, al qual acompanyà a Viena (1711) i des d’allà portà a terme gestions diplomàtiques per evitar l’evacuació de les tropes imperials de Catalunya.
Fou nomenat cavaller director de la capella imperial de música de Viena (1717-21) i posteriorment president i porta-segells del Suprem de Flandes. A la mort de l’emperador (1740) anà a Itàlia, on morí.
L’any 1700 participà en la fundació de l’Acadèmia Desconfiada i en fou elegit president.
(Catalunya, segle XVII)
Comte de Savallà. El 1640 la Generalitat el nomenà primer comandant suprem a la frontera de Tortosa.
Intentà frenar la marxa de l’exèrcit del marquès de los Vélez, que sortia de Tortosa. Instal·là el seu quarter general a l’Hospitalet de l’Infant, d’on hagué de retirar-se, davant l’avanç enemic i després d’un combat, l’11 de desembre de 1640.
Aplicà un pla d’establiment de petites guarnicions de contenció, que obligà l’enemic a disputar alguns encontres importants i a allargar bastant el temps esmerçat per arribar a Barcelona.
Així fou possible que a la capital i als seus voltants hom fes una mobilització que permetria de disputar victoriosament la batalla de Montjuïc, el dia 26 de gener de 1641. Aleshores ja havia pres el comandament superior el diputat militar Francesc de Tamarit.
La gestió de Bernat fou en tot cas, sota una aparença potser poc brillant a causa de la situació crítica i de la manca de forces, però del màxim rendiment possible dins les circumstàncies.
Dades dels Països Catalans 