(Catalunya Nord, segle XIII – segle XVII)

Territori format pels dos antics comtats de Rosselló i de Cerdanya. El primer en la seva extensió del segle IX, coincidint amb la diòcesi d’Elna i que comprenia per tant, a més de la plana costanera del Rosselló, el vescomtat de Castellnou, el Vallespir i el Conflent, i el segon sense el Berguedà, que foren tinguts en feu pel comte Sanç I i pel seu fill Nunó I, a la mort del qual revertiren a la corona el 1242 i que Jaume I cedí al seu fill Jaume com a part integrant del regne de Mallorca.

Jaume I de Catalunya-Aragó preveié ja el 1261 en el seu testament la partició dels seus estats entre els seus fills Pere i Jaume, a qui adjudicà el regne de Mallorca, els comtats de Rosselló i Cerdanya, la senyoria de Montpeller, el vescomtat de Carladès i la baronia d’Omeladès.

L’infant Jaume administrà des d’aleshores el seu futur regne com a veguer i procurador general del rei (mort el 1276) i convertí Perpinyà en la segona capital (després de Palma de Mallorca), on residí molt sovint i hi féu construir un magnífic castell reial entre els anys 1274 i 1300. Del 1276 al 1344 el nou regne de Mallorca mantingué més o menys la seva independència davant Barcelona gràcies sobretot a l’ajuda del rei de França i dels papes d’Avinyó.

Malgrat les greus vicissituds polítiques que conegueren els regnats de Jaume II de Mallorca (1276-1311), Sanç I de Mallorca (1311-24) i sobretot de Jaume III de Mallorca (1324-49), aquest període fou per al Rosselló el de màxima prosperitat, sobretot de Perpinyà, promoguda al rang de capital i enriquida, especialment, per la fabricació i el comerç dels draps.

Efectivament, ja el 1279 el rei Pere II de Catalunya-Aragó exigí del seu germà el rei de Mallorca que li retés homenatge; aquest contestà a aquesta manifestació de força aliant-se amb el rei Felip III de França, que el 1285 envaí el Rosselló. El rei Pere, però, aconseguí d’emparar-se del castell reial de Perpinyà i obligà així el rei Jaume II de Mallorca a fugir; el mateix rei francès morí a Perpinyà en la retirada.

Les hostilitats perduraren encara, però firmada la pau d’Anagni el 1295 els reis de Mallorca estigueren en bones relacions amb els de Catalunya-Aragó. Però en designar el 1322 el rei Sanç I de Mallorca com a successor el seu nebot Jaume, encara infant, per manca de successió directa, donà peu a una nova temptativa de recuperació del regne per part de Jaume II de Catalunya-Aragó; el papa aconseguí d’evitar una guerra.

Aquesta arribà el 1344, any en què el nou rei Pere III de Catalunya-Aragó envaí Mallorca mentre el rei Jaume III de Mallorca es refugiava al Rosselló. Després d’un intent de recuperar els seus estats amb l’ajuda del rei francès, amb la invasió del Conflent i la Cerdanya, fou finalment vençut i mort a Llucmajor (Mallorca) el 1349.

Els comtats de Rosselló i Cerdanya restaven integrats de nou directament a la corona catalano-aragonesa. Durant aquest període del regne de Mallorca, els comtats continuaren essent dividits administrativament en vegueries i sotsvegueries. La vegueria de Rosselló, amb capital a Perpinyà, s’uní amb la sotsvegueria de Vallespir i amb el territori d’Illa, que fins el 1309 pertanyia a la de Conflent. La de Conflent, amb capital a Vilafranca de Conflent, corresponia aproximadament a l’actual comarca del Conflent amb la sotsvegueria de Capcir, la vegueria de Cerdanya amb capital a Puigcerdà, amb el Baridà com a sotsvegueria i la vall de Ribes, que tingué una administració pròpia.

Aquestes demarcacions foren respectades per Pere III de Catalunya-Aragó el 1344 en incorporar els comtats a la corona i crear aquest mateix any la nova governació de Rosselló i Cerdanya, centrada a Perpinyà.

La ciutat consolidà la seva categoria de segona capital del Principat, hi fou establerta una seca (1346) per a encunyar or, en foren reforçades les fortificacions (1365), hi fou construït el Castellet i fundat l’estudi general. El seu fill Joan I creà el 1388 el tribunal del consolat de mar i el 1397 era iniciada la construcció de la llotja.

Del 1408 al 1415, els Comtats foren protagonistes d’alguns episodis cèlebres relacionats amb el Cisma d’Occident, amb l’estada al palau reial de Perpinyà del papa Benet XIII, el concili convocat pel papa el mateix 1408, l’entrevista del nou rei Ferran I de Catalunya-Aragó amb l’emperador Segimon i llur ruptura amb el papa Benet XIII (conferència de Perpinyà) el 1415.

Sota Alfons el Magnànim, sempre ocupat a la Mediterrània, els Comtats es beneficiaren de la bona administració de la reina Maria, lloctinent general, que residí sovint a Perpinyà i hi convocà corts.

Tot canvià amb Joan II de Catalunya-Aragó, el qual, ocupat en la revolta dels catalans del Principat (guerra contra Joan II), féu la imprudència el 1462, al tractat de Baiona, d’empenyorar els comtats de Rosselló i Cerdanya al rei de França Lluís XI en garantia d’una important ajuda en homes d’armes. Ocupats els Comtats des del 1463, fou establert un nou lloctinent, Joan de Foix, un nou governador, Bernat d’Oms, i creat un parlament amb jurisdicció sobre els dos comtats.

La revolta contra la nova administració francesa es propagà a partir de l’abril de 1472. El primer de febrer de 1473, Joan II, al capdavant d’un exèrcit, entrà a Perpinyà i s’hi tancà mentre la guarnició francesa es retirava al castell reial i un nou exèrcit enviat per Lluís XI assetjava la ciutat (abril-juny 1473). El 24 de juny era signada una treva i, poc després, el tractat de Perpinyà neutralitzava provisionalment els Comtats.

Amb tot, Lluís XI, aprofitant les dificultats de Joan II de la banda de Castella, violà tots els compromisos i ocupà de nou el Rosselló: s’emparà d’Elna (1474) i féu executar el governador Bernat d’Oms al castell de Perpinyà. Privats de tot auxili, els perpinyanesos resistiren un setge de vuit mesos, però es rendiren finalment per ordre de Joan II el 10 de maig de 1475, que atorgà a la ciutat el títol de fidelíssima.

La repressió fou molt dura. Hi hagué alçaments diversos de la població contra els ocupants; el 1477 Damià Descatllar intentà en va d’apoderar-se de Puigcerdà. Durant el període de domini francès el rei de França concedí el títol de comte de Rosselló a un fill legitimat del cinquè duc de Borbó, l’almirall Lluís de Borbó (mort el 1487), que el transmeté als seus fills, Carles de Borbó (mort sense fills el 1510) i Susagna de Borbó, muller primer de Jean de Chabannes, comte de Dammartin, i després de Charles de Boulainvillier, que també s’intitulà comte de Rosselló.

El 1493, però, pel tractat de Barcelona els comtats de Rosselló i Cerdanya foren reintegrats a la corona catalano-aragonesa i posava fi a trenta anys de guerres i ocupacions continuades. Amb tot, llur situació fronterera fou causa de reiterades alarmes com a conseqüència de les relacions tibants entre els reis de França i els dels regnes hispànics; el 1520 un exèrcit francès s’apoderava de la Tor de Querol i arribava a les portes de Puigcerdà; el 1542 Perpinyà, assetjada pel delfí de França Enric, era defensada victoriosament pel duc d’Alba. Una altra temptativa infructuosa per part de França tingué lloc el 1595.

Les guerres de religió franceses afectaren els Comtats en forma d’incursions frontereres. A la inseguretat i a una excessiva tendència centralitzadora -tot i que la governació dels Comtats continuà de dret essent independent de la governació del Principat de Catalunya-, s’hi afegí al segle XVII la pesta: l’epidèmia més mortífera tingué lloc el 1631, any en què Perpinyà perdé la meitat de la seva població.

La guerra amb França reprengué a partir del 1639, marcada per la caiguda de Salses i la seva represa, al moment en què els catalans s’aixecaven contra la intransigència del ministre comte duc d’Olivares i la brutalitat de les tropes castellanes (guerra dels Segadors). En 1640-41 els catalans firmaren l’aliança amb França i proclamaven Lluís XIII comte de Barcelona. El governador castellà de Perpinyà es rabejà amb els perpinyanesos rebels, mentre que tropes franco-catalanes iniciaven el blocatge de la vila, que durà trenta mesos. Cotlliure queia en mans franceses el 1642, Salses el 1643 després de la capital.

Però abandonat el Principat a la seva sort pels francesos, Barcelona hagué de capitular el 1651. El 1659 el tractat dels Pirineus havia de consagrar l’annexió definitiva dels comtats de Rosselló i Cerdanya, llevat de la Baixa Cerdanya, amb l’enclavament de Llívia, a França i foren convertits per l’administració francesa en província del Rosselló. Integrada aquesta el 1790 en el nou departament dels Pirineus Orientals, conserva amb tot popularment i en certa manera oficialment la denominació del Rosselló.