Arxiu d'etiquetes: comtat Ribagorça

Unifred I de Ribagorça

6 Respostes

(Franja de Ponent, segle IX – 950)

Comte de Ribagorça (vers 920 – vers 950), anomenat també Bernat. Associat al govern pel seu pare, Ramon II de Pallars-Ribagorça, reconquerí les terres centrals de la Ribagorça als sarraïns (908).

Es casà amb Toda d’Aragó, i estengué els seus dominis per les terres del Sobrarb, que repoblà. Heretà el comtat junt amb el seu germà, Miró I, mentre que els altres dos germans heretaven el Pallars.

Les seves conquestes als sarraïns el convertiren en una figura mítica popular, sobre la qual es creà la llegenda de Bernat de Ribagorça.

Toda I de Ribagorça

3 Respostes

(Franja de Ponent, segle X – 1011/17)

Comtessa de Ribagorça (1003-v1011). Filla del comte Ramon III i de Garsenda de Fesenzac.

En morir el seu pare, cap a l’any 960, participà en el govern al costat dels seus germans Unifred II, Arnau I i Isarn I i, en morir aquests sense successió legítima, els succeí al capdavant del comtat.

Durant els seus anys de govern personal, el cabdill cordovès Abd al-Malik devastà la plana de Ribagorça, prengué la seu de Roda, on apressà el bisbe Eimeric, i arribà fins a Rallui i Nocelles (1006). Cercant ajut i protecció, vers el 1008 es casà amb el seu oncle i veí el comte Sunyer I de Pallars, que l’ajudà en el govern, però aviat restà vídua (cap al 1011).

Cridà aleshores a la regència del comtat el seu nebot Guillem II, fill il·legítim del seu germà Isarn I, que habitava a la cort de Castella, i es retirà del govern.

Toda d’Aragó

1 Resposta

(Aragó, segle X – Ribagorça, després 941)

Comtessa de Ribagorça. Filla del comte Galí III d’Aragó. Abans del 916 es casà amb el comte Unifred I de Ribagorça.

Segons el Cronicó de Domènec i la Crònica d’Alaó renovada, mitjançant aquest matrimoni Unifred I aconseguí la comarca de Sobrarb, que alliberà dels sarraïns i repoblà.

Sembla que morí abans que el seu marit i que deixà els seus béns particulars al monestir d’Ovarra, on es féu enterrar.

Sunyer I de Pallars

10 Respostes

(Catalunya, segle X – vers 1010/11)

Comte de Pallars (996-1010/11) i de Ribagorça. Fill de Llop I de Pallars i de Goldregot de Cerdanya i germà de Ramon III i Borrell I de Pallars. Els tres germans governaren conjuntament el comtat.

Poc després del 995 traspassaren els seus germans i heretà les funcions comtals Ermengol I, fill gran de Borrell I, que compartí amb el seu oncle Sunyer I. A la mort d’Ermengol (vers 1010), Sunyer es convertí en sobirà únic del Pallars.

Associà al govern els fills i, encara, vidu de la primera muller, contragué segones noces amb la comtessa Toda I de Ribagorça, la qual secundà en el govern del comtat ribagorçà durant uns anys.

Fou el pare de Ramon IV de Pallars Jussà i de Guillem II de Pallars-Sobirà.

Sanç III de Pamplona

4 Respostes

(Navarra, vers 992 – La Bureba, Burgos, Castella, 18 octubre 1035)

“el Gran” Rei de Pamplona (1000-35) i comte d’Aragó (Sanç II: 1000-35), de Ribagorça (Sanç I: 1017-35) i de Castella (Sanç II: 1029-35), fill i successor de Garcia IV.

Es casà amb Múnia, dita Major, hereva dels comtats de Castella i Ribagorça, matrimoni que el 1016 l’ajudà a delimitar la frontera entre Castella i Navarra per la banda de la Rioja.

Poc després, potser defensant els drets de la seva muller a la terra ribagorçana -Major era besnéta del comte Ramon III de Ribagorça-, aprofità la mort del comte Guillem II de Ribagorça (1017) per a annexar-se Sobrarb, la part central de la Ribagorça (1017-18) i més tard (v1025) la resta del comtat ribagorçà.

Convertit ja en el sobirà més poderós de l’àrea pirinenca i dels regnes hispànics, actuà de mitjancer en les desavinences (1023) entre el comte de Barcelona Berenguer Ramon I, que es reconegué vassall seu, i la seva mare, la comtessa Ermessenda de Carcassona.

Concertà el matrimoni de la seva germana Urraca (1022) amb Alfons V de Lleó, després de consultar-ho amb l’abat Oliba de Ripoll, que desaconsellà l’enllaç pel parentiu existent entre els cònjuges. El seu fill Gonçal heretà Ribagorça amb Sobrarb.

Malgrat que les previsions successòries de Sanç III contemplaven una certa prelacia o dret de primogenitura a favor del seu fill Garcia, la realitat és que, després del 1035, Castella, Aragó i Ribagorça-Sobrarb es convertiren en estats independents de Pamplona.

Sanç el Gran exercí un autèntic protectorat sobre els territoris hispanocristians, de Zamora a Barcelona, mercès a la importància econòmica assolida aleshores per Navarra, que actuà d’intermediària entre la zona musulmana de l’Ebre i Europa.

Ribagorça, comtat de

125 Respostes

(Franja de Ponent, segle IX – segle XVI)

Territori pirinenc que comprenia les conques dels rius Éssera i Isàvena i part de la conca de la Noguera Ribagorçana.

Al principi del segle IX els comtes de Tolosa conqueriren la zona septentrional d’aquest territori, juntament amb l’Alt Pallars; així, es considera Guillem I de Tolosa (vers 806) com el primer comte de Pallars-Ribagorça, si bé, pròpiament, els primers comtes de Pallars-Ribagorça de qui es tenen notícia foren Bigó (806-816) i Berenguer (816-835).

Vers el 833, Galí II d’Aragó ocupà el Pallars i la Ribagorça fins a l’any 848, en què fou desposseït per Frèdol I (848-852). Ramon I de Tolosa (852-863) fou succeït per Bernat II de Tolosa (863-872) i, en morir aquest violentament, aparegué una dinastia indígena independent, de fet, de Tolosa.

Aquesta s’inicià amb Ramon II de Pallars-Ribagorça (872-vers 920), fill de Llop Donat, comte de Bigorra, el qual es constituí en comte sobirà del Pallars i de la Ribagorça. Durant les campanyes sarraïnes del principi del segle X, Muhammad al-Tawil d’Osca penetrà per la Ribagorça i s’emparà d’alguns castells. A la mort de Ramon II (920) els fills es partiren el comtat: Miró i Unifred el succeïren al comtat de Ribagorça, i Isern i Llop es quedaren el Pallars.

Unifred (mort vers 950), associat ja al govern en temps del seu pare, governà conjuntament amb el seu germà Miró. Es casà amb Tota, filla de Galí Asnar, i continuà l’expansió vers Sobrarb. Miró I (mort vers 954) es casà amb Gemona i tingué un fill, Guillem I (mort vers 975), que ja actuà de comte en vida del seu pare i que potser cooperà en les tasques de govern amb el seu cosí germà Ramon, hereu del comtat.

Aquest, Ramon III (mort vers 960), es casà amb Garsenda de Fezenzac i foren fills seus: Unifred, Arnau, Isarn, Odesind, Ava i Toda, els quals, fora d’Odesind i d’Ava, participaren en el govern comtal.

Unifred II (mort vers 979) morí sense fills de la seva muller, Sança. El succeí el seu germà Arnau I (mort vers 990) i a aquest l’altre germà, Isarn I (mort 1003), que morí en lluita. Llavors el comtat passà a l’altra germana, Toda, que vers el 1008 es casà amb Sunyer I de Pallars (mort vers 1011), els fills del qual, Ramon i Guillem, es dividiren el comtat del Pallars, però sense drets al comtat de Ribagorça.

Toda, havent enviudat (vers 1011), associà Guillem Isarn, fill natural d’Isarn I, al govern de Ribagorça, però el 1017 fou mort pels homes de la Vall d’Aran. Llavors se suscità el problema successori, ja que hi havia dos pretendents: Ramon IV de Pallars Jussà i Sanç Garcés el Major, de Pamplona, descendents tots dos d’Ava, filla de Ramon III de Ribagorça.

Fou Sanç Garcés qui conquerí la zona central de Ribagorça (1018), mentre que la part nord restà en poder de Ramon IV de Pallars. Vers el 1025, el monarca pamplonès dominava tot el comtat de Ribagorça, llevat de la conca de la Noguera Ribagorçana, que pertanyia al comte de Pallars.

Des de l’any 1035 sembla que el territori de Sobrarb i Ribagorça fou regit per Gonçal (mort 1045), fill de Sanç Garcés de Pamplona, però el 1043 passà a Ramir I d’Aragó. Així el comtat de Ribagorça quedà definitivament vinculat al casal d’Aragó i després, pel matrimoni de Ramon Berenguer IV de Barcelona amb Peronella d’Aragó (1137), al casal de Barcelona fins al 1322, any en què Jaume II donà el títol de comte de Ribagorça a favor de l’infant Pere, el seu fill.

Hi havia hagut, però, disputes entre les corts catalanes i les aragoneses a causa de la divisió territorial de la corona catalano-aragonesa, segons la qual aquell comtat era inclòs a l’Aragó (1243), divisió rectificada el 1244, però que es restablí gràcies a l’acord pres per les Corts de Saragossa del 1300. Per apaivagar les protestes dels catalans, que ja havien recomençat el 1305, uns quants anys després (1322) Jaume II donà el comtat de Ribagorça a l’infant Pere I d’Empúries i decidí que fos regit per la legislació catalana, bé que sotmès a les Corts de Saragossa.

El comtat passà al fill de l’infant Pere, Alfons (Alfons I de Gandia) i després al fill d’aquest, Alfons II de Gandia; ambdós foren pretendents al tron català a la mort del rei Martí I. En morir Alfons II el títol tornà a la corona.

Alfons el Magnànim el cedí al seu germà Joan (futur Joan II), que en esdevenir rei el donà primer al seu fill legítim, el príncep Ferran de Girona (mort 1469), i després al fill natural Alfons d’Aragó. El succeí el seu fill natural, Joan d’Aragó.

El comtat tornà després a la corona, en temps de Ferran II el Catòlic.

Ramon I de Tolosa

(França, segle IX – Tolosa, França, 863)

Comte de Pallars-Ribagorça (Ramon I de Pallars-Ribagorça), Tolosa i Carcassona (vers 852-863). Fill de Fulguald i de Senegunda, succeí com a titular del comtat al seu germà Frèdol.

Probablement morí en l’ocupació de la ciutat de Tolosa per part d’Unifred, marquès de Gòtia.

El seu fill Bernat, rebé el comtat de Tolosa i de Pallars-Ribagorça, mentre que el comtat de Carcassona-Rases passà a Oliba.

Ramon III de Ribagorça

(Ribagorça, segle X – 960)

Comte de Ribagorça (abans 954-vers 960). Fill del comte Unifred I Bernat, a qui succeí, i de la comtessa Toda d’Aragó. Sembla que compartí el govern amb el seu cosí Guillem.

Féu construir l’església de Sant Vicenç de Roda (956), que, amb autorització de l’arquebisbe de Narbona, convertí en seu del bisbat ribagorçà que ocupà el seu fill Odesind.

Protegí el monestir de Lavaix amb la concessió d’un precepte d’immunitat (958) i amb béns. També féu consagrar l’església de Santa Cecília del castell de Fontova (960).

De la seva muller Garsenda de Fesenzac tingué sis fills. D’ells, governaren successivament Unifred (mort vers 979), Arnau (mort vers 990), Isarn (mort vers 1003) i Toda. Mort el nebot d’aquesta, Guillem (1017), el comtat de Ribagorça perdé la independència.

Ramon II de Pallars-Ribagorça

(Bigorra, França, segle IX – Catalunya, 920)

Comte de Pallars–Ribagorça (872-vers 920). Fill del comte Llop I de Bigorra.

Sota el seu govern el comtat va independitzar-se de Bernat Plantapilosa, marquès de Tolosa. Per donar més solidesa a aquesta independència el comte féu pactes d’aliança amb els Banu Quasi de Saragossa i, d’acord amb el bisbe Esclua, usurpador de la mitra d’Urgell, constituí la nova diòcesi de Pallars, separada de la d’Urgell, que rebé el bisbe Adolf.

Durant la primera dècada del segle X hagué de sofrir les desastroses campanyes dels sarraïns veïns: el 904 Llop ibn Muhammad féu presoner Isarn, fill del comte, i pocs anys després, al-Tawil d’Osca, ocupà part de la Ribagorça.

Sembla que intervingué en els afers de Navarra (905) a favor de la nova dinastia Ximena.

Es casà en primeres núpcies amb Ginigentes i, en segones núpcies, amb una filla del saragossà Mustarrif ibn Llop. Tingué cinc fills: Unifred, Miró, Llop, Isarn i Ató.

A la seva mort Pallars i Ribagorça es convertiren definitivament en dos comtats separats.

Ramir II d’Aragó

(Aragó, 24 abril 1086 – Osca, Aragó, 16 agost 1157)

“el Monjo” Rei d’Aragó i comte de Ribagorça (1134-37). Fill de Sanç III i germà de Pere I i d’Alfons I d’Aragó, el qual morí (1134) sense descendència, després de la derrota de Fraga, i els aragonesos l’elegiren rei.

Restà aviat quasi bé sense autoritat i hagué de fugir a Catalunya. El 1135 Ramon Berenguer IV de Barcelona l’acollí a Besalú i probablement convingué amb ell un pla a seguir.

Vers la fi del mateix any, Ramir, de manera probablement anticanònica, contragué matrimoni amb Agnès de Poitiers, la qual a la fi de l’any següent li donà una filla que rebé el nom de Peronella.

Davant l’amenaça castellana, tant Ramir com els seus sotmesos, cercaren la solució pel cantó oposat: el 1137 fou convingut a Barbastre l’esponsalici de Peronella amb Ramon Berenguer IV i el traspàs de la sobirania al comte barceloní; el mateix any els veïns d’Osca juraren fidelitat a aquest; Ramir declarà nul·les les donacions fetes per ell sense consentiment del comte; i el rei traspassà a Ramon Berenguer tots els drets i prerrogatives que havia retingut, conservant, però, el títol de rei.

Després d’això es retirà al priorat de Sant Pere el Vell (Osca), on visqué encara vint anys. Poc abans de morir reprengué l’hàbit benedictí.