Arxiu d'etiquetes: comtat Cerdanya

Adelaida de Carcassona

(Carcassona, França, segle XI – Catalunya Nord, segle XI)

Dama. Primera muller del comte Guillem I de Cerdanya, al qual transferí els seus discutits drets al comtat de Carcassona-Rasès.

El 1067, tanmateix, els vengueren a Ramon Berenguer I de Barcelona per 4.000 mancusos d’or.

Sunifred I d’Urgell-Cerdanya

(França, segle IX – Catalunya, 848)

Comte d’Urgell i Cerdanya (834-848), de Barcelona, Girona, Narbona i altres comtats septimans (844-848). Pare de Guifre el Pilós i fundador, per tant, de la casa comtal catalana.

Segons Ramon d’Abadal, sembla que era fill del comte Bel·ló de Carcassona i germà del seu successor Oliba I, la qual cosa explicaria les tradicionals relacions entre ambdues cases. El 842 va sorprendre als confins de la Cerdanya la gran expedició enviada per Abd al-Rahman II contra Narbona. Com altres membres de la mateixa família, es distingí pel legitimisme i per la fidelitat a la casa carolíngia.

Havia rebut de Lluís el Piadós el comtat d’Urgell com a premi a la fidelitat del seu germà Oliba I, i, el 844, Carles el Calb, després de capturar i ajusticiar el traidor Bernat de Septimània, atorgà a Sunifred els comtats de què gaudia aquell.

Així fou com, gràcies al seu joc polític i en unió amb el seu germà Sunyer, aconseguí d’annexar als propis territoris (Barcelona, Girona, Besalú i els seus comtats d’Urgell-Cerdanya, a més dels del seu germà, Empúries i Rosselló) tot aquell conglomerat que Bernat de Septimània havia format a banda i banda dels Pirineus (Narbona i comtats satèl·lits). Carles el Calb li concedí el títol de marquès, segons un document oficial del mateix any 844.

Tot indueix a creure que Sunifred va morir de mort violenta durant la temptativa de Guillem, fill de l’ajusticiat Bernat, d’apoderar-se de Barcelona (848). A la seva mort, els comtats de Barcelona, Rosselló-Empúries i Narbona tornaren a poder dels francs.

Sunifred II de Cerdanya-Besalú

(Catalunya, vers 915 – 965)

Comte de Cerdanya (927-965) i de Besalú (957-965). Fill gran de Miró II el Jove de Cerdanya-Besalú i d’Ava.

A la mort de Miró (927), Ava administrà els comtats en nom dels fills, tots ells menors. Arribada la majoria d’edat, Sunifred governà la Cerdanya ajudat per Oliba.

Protegí activament el monestir de Cuixà. Recaptà preceptes favorables del rei de França Lluís d’Ultramar, gràcies als bons oficis del seu germà Guifré.

A la mort de Sunifred, restà sol en el govern Oliba, dit de Cabreta, el qual cridà el quart germà, el clergue Miró, perquè s’ocupés de Besalú.

Sança de Barcelona

(Catalunya, vers 1057 – 1095)

Comtessa de Cerdanya. Filla del comte Ramon Berenguer I, que la nomenà hereva, en substitució dels altres fills Ramon i Berenguer, i la posà sota la tutela de Guerau Alemany de Cervelló.

Fou casada amb el comte Guillem I de Cerdanya, de qui fou la tercera muller, i morí bastant abans que ell.

El 1085, amb el seu marit, li fou confiada pels magnats barcelonins la tutoria del seu nebot, fill de Ramon Berenguer II.

Sanç I de Rosselló-Cerdanya

(Catalunya, 1161 – Aragó ?, 1223)

Comte de Provença (1181-85), de Cerdanya (1168-1223) i de Rosselló (1185-1223). Tercer fill de Ramon Berenguer IV i de Peronella.

En morir assassinat el seu germà Ramon Berenguer IV de Provença, Sanç en fou nomenat comte (1181), però el 1185 fou destituït del govern pel seu germà, el rei catalano-aragonès Alfons I, per tal de donar-lo al seu fill.

El 1209 morí Alfons II de Provença, i Sanç tornà a governar el país perquè el comte provençal Ramon Berenguer V era menor d’edat. Amb el seu fill Nunyo Sanç acudí a la batalla dels Ports del Muradal (1212).

El 1213 va morir Pere I el Catòlic, quan el rei Jaume I només tenia cinc anys, i el comte Sanç es va veure investit amb el càrrec de procurador dels regnes. El procurador havia de governar amb l’assistència d’un consell de personatges catalans i aragonesos nomenat pel papa; els templers limitaren la seva actuació. En circumstàncies extremadament difícils es trobà a les mans l’heretatge catalano- provençal de Ramon Berenguer III i Alfons el Cast.

Va governar amb prudència i energia; a l’interior va haver de lluitar contra l’oposició feudal aragonesa, encapçalada per Ferran, abat de Muntaragó. A l’exterior la seva política s’adreçava a salvar els països d’Occitània, on havia de topar no solament amb Simó de Montfort, sinó també amb el pontificat d’Innocent III.

Després de Muret (desfeta que intentà reparar), Nunyo Sanç, fill del regent i de la seva dona Sança Núñez de Lara, i altres barons catalans, van continuar lluitant contra els francesos; havent mort Gastó VI de Bearn, Sanç s’esforçà a evitar que el comtat de Bigorra caigués en mans dels Montfort i casà el seu fill Nunyo Sanç amb la vídua de Gastó, però el papa va anul·lar el matrimoni.

A pesar de l’oposició d’Honori III, Sanç es declarà a favor dels tolosans en contra de Simó de Montfort. A Provença, ja abans, havia desenvolupat una política de llibertat comunal, d’impulsió del comerç mediterrani i d’oposició a la influència francesa i papal.

Ell fou un lligam per als països catalano-occitans. Causes internes i externes provocaren la caiguda de Sanç. El 1218 va convocar corts a Lleida i va presentar la seva renúncia a la procuradoria. En recompensa rebé possessions territorials a l’Aragó ultra una compensació monetària anual.

Salsa, Guillem de

(Catalunya, segle XI – segle XII)

Pretendent al comtat de Cerdanya quan aquest passà, a falta de successió masculina, a Ramon Berenguer III de Barcelona (1117 o 1118).

Hom ha dit que devia ser un bastard, o bé un descendent per línia materna d’Enric, oncle de Bernat Guillem, el darrer comte cerdà.

Les seves reclamacions duraren fins al 1134, ja regnant Ramon Berenguer IV. En aquella data renuncià als seus possibles drets a canvi d’una compensació.

Salomó I de Cerdanya-Urgell

(Catalunya, segle IX)

Comte de Cerdanya i Urgell. Probablement visità Còrdova el 863 en missió diplomàtica prop de l’emir Muhammad, en nom de Carles II el Calb, i aconseguí d’emportar-se les suposades relíquies de sant Vicenç, retingudes a Saragossa.

La llegenda el fa franc i usurpador del comtat de Barcelona en perjudici de Guifré I el Pelós, i aquest hauria recuperat el comtat després de matar-lo. Tot fa creure, però, que fou un home del país, potser emparentat amb Guifré, i que tant el seu ascens al govern dels comtats pirinencs (potser des de la mort del comte i marquès Sunifred el 848) com la seva substitució (a l’inici del govern de Guifré I el Pelós i el seu germà Miró el Vell el 870) es feren sense cap violència.

D’altra banda, és ben cert que mai no fou comte de Barcelona. La seva condició de comte de Cerdanya és testimoniada per Pere Tomic (1438).

Rosselló i Cerdanya, comtats de

(Catalunya Nord, segle XIII – segle XVII)

Territori format pels dos antics comtats de Rosselló i de Cerdanya. El primer en la seva extensió del segle IX, coincidint amb la diòcesi d’Elna i que comprenia per tant, a més de la plana costanera del Rosselló, el vescomtat de Castellnou, el Vallespir i el Conflent, i el segon sense el Berguedà, que foren tinguts en feu pel comte Sanç I i pel seu fill Nunó I, a la mort del qual revertiren a la corona el 1242 i que Jaume I cedí al seu fill Jaume com a part integrant del regne de Mallorca.

Jaume I de Catalunya-Aragó preveié ja el 1261 en el seu testament la partició dels seus estats entre els seus fills Pere i Jaume, a qui adjudicà el regne de Mallorca, els comtats de Rosselló i Cerdanya, la senyoria de Montpeller, el vescomtat de Carladès i la baronia d’Omeladès.

L’infant Jaume administrà des d’aleshores el seu futur regne com a veguer i procurador general del rei (mort el 1276) i convertí Perpinyà en la segona capital (després de Palma de Mallorca), on residí molt sovint i hi féu construir un magnífic castell reial entre els anys 1274 i 1300. Del 1276 al 1344 el nou regne de Mallorca mantingué més o menys la seva independència davant Barcelona gràcies sobretot a l’ajuda del rei de França i dels papes d’Avinyó.

Malgrat les greus vicissituds polítiques que conegueren els regnats de Jaume II de Mallorca (1276-1311), Sanç I de Mallorca (1311-24) i sobretot de Jaume III de Mallorca (1324-49), aquest període fou per al Rosselló el de màxima prosperitat, sobretot de Perpinyà, promoguda al rang de capital i enriquida, especialment, per la fabricació i el comerç dels draps.

Efectivament, ja el 1279 el rei Pere II de Catalunya-Aragó exigí del seu germà el rei de Mallorca que li retés homenatge; aquest contestà a aquesta manifestació de força aliant-se amb el rei Felip III de França, que el 1285 envaí el Rosselló. El rei Pere, però, aconseguí d’emparar-se del castell reial de Perpinyà i obligà així el rei Jaume II de Mallorca a fugir; el mateix rei francès morí a Perpinyà en la retirada.

Les hostilitats perduraren encara, però firmada la pau d’Anagni el 1295 els reis de Mallorca estigueren en bones relacions amb els de Catalunya-Aragó. Però en designar el 1322 el rei Sanç I de Mallorca com a successor el seu nebot Jaume, encara infant, per manca de successió directa, donà peu a una nova temptativa de recuperació del regne per part de Jaume II de Catalunya-Aragó; el papa aconseguí d’evitar una guerra.

Aquesta arribà el 1344, any en què el nou rei Pere III de Catalunya-Aragó envaí Mallorca mentre el rei Jaume III de Mallorca es refugiava al Rosselló. Després d’un intent de recuperar els seus estats amb l’ajuda del rei francès, amb la invasió del Conflent i la Cerdanya, fou finalment vençut i mort a Llucmajor (Mallorca) el 1349.

Els comtats de Rosselló i Cerdanya restaven integrats de nou directament a la corona catalano-aragonesa. Durant aquest període del regne de Mallorca, els comtats continuaren essent dividits administrativament en vegueries i sotsvegueries. La vegueria de Rosselló, amb capital a Perpinyà, s’uní amb la sotsvegueria de Vallespir i amb el territori d’Illa, que fins el 1309 pertanyia a la de Conflent. La de Conflent, amb capital a Vilafranca de Conflent, corresponia aproximadament a l’actual comarca del Conflent amb la sotsvegueria de Capcir, la vegueria de Cerdanya amb capital a Puigcerdà, amb el Baridà com a sotsvegueria i la vall de Ribes, que tingué una administració pròpia.

Aquestes demarcacions foren respectades per Pere III de Catalunya-Aragó el 1344 en incorporar els comtats a la corona i crear aquest mateix any la nova governació de Rosselló i Cerdanya, centrada a Perpinyà.

La ciutat consolidà la seva categoria de segona capital del Principat, hi fou establerta una seca (1346) per a encunyar or, en foren reforçades les fortificacions (1365), hi fou construït el Castellet i fundat l’estudi general. El seu fill Joan I creà el 1388 el tribunal del consolat de mar i el 1397 era iniciada la construcció de la llotja.

Del 1408 al 1415, els Comtats foren protagonistes d’alguns episodis cèlebres relacionats amb el Cisma d’Occident, amb l’estada al palau reial de Perpinyà del papa Benet XIII, el concili convocat pel papa el mateix 1408, l’entrevista del nou rei Ferran I de Catalunya-Aragó amb l’emperador Segimon i llur ruptura amb el papa Benet XIII (conferència de Perpinyà) el 1415.

Sota Alfons el Magnànim, sempre ocupat a la Mediterrània, els Comtats es beneficiaren de la bona administració de la reina Maria, lloctinent general, que residí sovint a Perpinyà i hi convocà corts.

Tot canvià amb Joan II de Catalunya-Aragó, el qual, ocupat en la revolta dels catalans del Principat (guerra contra Joan II), féu la imprudència el 1462, al tractat de Baiona, d’empenyorar els comtats de Rosselló i Cerdanya al rei de França Lluís XI en garantia d’una important ajuda en homes d’armes. Ocupats els Comtats des del 1463, fou establert un nou lloctinent, Joan de Foix, un nou governador, Bernat d’Oms, i creat un parlament amb jurisdicció sobre els dos comtats.

La revolta contra la nova administració francesa es propagà a partir de l’abril de 1472. El primer de febrer de 1473, Joan II, al capdavant d’un exèrcit, entrà a Perpinyà i s’hi tancà mentre la guarnició francesa es retirava al castell reial i un nou exèrcit enviat per Lluís XI assetjava la ciutat (abril-juny 1473). El 24 de juny era signada una treva i, poc després, el tractat de Perpinyà neutralitzava provisionalment els Comtats.

Amb tot, Lluís XI, aprofitant les dificultats de Joan II de la banda de Castella, violà tots els compromisos i ocupà de nou el Rosselló: s’emparà d’Elna (1474) i féu executar el governador Bernat d’Oms al castell de Perpinyà. Privats de tot auxili, els perpinyanesos resistiren un setge de vuit mesos, però es rendiren finalment per ordre de Joan II el 10 de maig de 1475, que atorgà a la ciutat el títol de fidelíssima.

La repressió fou molt dura. Hi hagué alçaments diversos de la població contra els ocupants; el 1477 Damià Descatllar intentà en va d’apoderar-se de Puigcerdà. Durant el període de domini francès el rei de França concedí el títol de comte de Rosselló a un fill legitimat del cinquè duc de Borbó, l’almirall Lluís de Borbó (mort el 1487), que el transmeté als seus fills, Carles de Borbó (mort sense fills el 1510) i Susagna de Borbó, muller primer de Jean de Chabannes, comte de Dammartin, i després de Charles de Boulainvillier, que també s’intitulà comte de Rosselló.

El 1493, però, pel tractat de Barcelona els comtats de Rosselló i Cerdanya foren reintegrats a la corona catalano-aragonesa i posava fi a trenta anys de guerres i ocupacions continuades. Amb tot, llur situació fronterera fou causa de reiterades alarmes com a conseqüència de les relacions tibants entre els reis de França i els dels regnes hispànics; el 1520 un exèrcit francès s’apoderava de la Tor de Querol i arribava a les portes de Puigcerdà; el 1542 Perpinyà, assetjada pel delfí de França Enric, era defensada victoriosament pel duc d’Alba. Una altra temptativa infructuosa per part de França tingué lloc el 1595.

Les guerres de religió franceses afectaren els Comtats en forma d’incursions frontereres. A la inseguretat i a una excessiva tendència centralitzadora -tot i que la governació dels Comtats continuà de dret essent independent de la governació del Principat de Catalunya-, s’hi afegí al segle XVII la pesta: l’epidèmia més mortífera tingué lloc el 1631, any en què Perpinyà perdé la meitat de la seva població.

La guerra amb França reprengué a partir del 1639, marcada per la caiguda de Salses i la seva represa, al moment en què els catalans s’aixecaven contra la intransigència del ministre comte duc d’Olivares i la brutalitat de les tropes castellanes (guerra dels Segadors). En 1640-41 els catalans firmaren l’aliança amb França i proclamaven Lluís XIII comte de Barcelona. El governador castellà de Perpinyà es rabejà amb els perpinyanesos rebels, mentre que tropes franco-catalanes iniciaven el blocatge de la vila, que durà trenta mesos. Cotlliure queia en mans franceses el 1642, Salses el 1643 després de la capital.

Però abandonat el Principat a la seva sort pels francesos, Barcelona hagué de capitular el 1651. El 1659 el tractat dels Pirineus havia de consagrar l’annexió definitiva dels comtats de Rosselló i Cerdanya, llevat de la Baixa Cerdanya, amb l’enclavament de Llívia, a França i foren convertits per l’administració francesa en província del Rosselló. Integrada aquesta el 1790 en el nou departament dels Pirineus Orientals, conserva amb tot popularment i en certa manera oficialment la denominació del Rosselló.

Rosselló, història del

(Catalunya Nord) 

Designació habitual de la part de Catalunya annexada a França i que constituí des del tractat dels Pirineus la província del Rosselló. Tanmateix, no s’ha deixat de designar amb el mateix nom del Rosselló la comarca estricta compresa entre el coll de Ternera i la mar. Hom ha proposat, per evitar aquesta duplicitat, els noms de la Catalunya Francesa, de la Catalunya Nord i el País Rossellonès.

Ja abans de la formació d’aquesta província, el conjunt d’aquestes comarques, però amb la totalitat de la Cerdanya, havien format un territori singular dins el conjunt del Principat, des del govern dels comtats de Rosselló i Cerdanya pel comte Sanç, germà d’Alfons I, i especialment a partir de la incorporació d’aquests mateixos comtats al regne de Mallorca en la successió de Jaume I; hom el designava sovint simplement amb el nom dels Comtats i constituïa una governació separada de la governació de Catalunya (comtats de Rosselló i Cerdanya).

Després de l’annexió del país per França, els rossellonesos continuaren durant molts anys refusant el fet. Com escrivia l’intendent Barrilon, Barcelona era llur brúixola: “El poble del Rosselló s’anomena i s’estima català i consideraria com una injúria el nom de francès o de català francès”.

Moltes famílies nobles, una bona part de la burgesia i molts eclesiàstics emigraren cap al sud: el 13 de juliol de 1660, sis mesos després de confirmar a Montpeller els privilegis i les constitucions del Rosselló i pocs mesos després de la visita del rei a Perpinyà, Lluís XIV suprimia les institucions tradicionals: la governació, la diputació, el patrimoni reial, i les substituïa pel Consell Sobirà del Rosselló.

Posà com a governador el comte de Noailles, el qual no vivia al Rosselló i es feia representar per un lloctinent per als afers militars. Per als altres, el poder central era representat per l’intendent, que escollia els cònsols i controlava els consells municipals per mitjà dels batlles i veguers.

El país era dividit en tres vegueries: la de Rosselló (Rosselló i Vallespir), la de Conflent (Conflent i Capcir, amb capital a Vilafranca i després a Prada) i la de Cerdanya. El control dels funcionaris reduí molt l’autonomia dels municipis i provocà un afebliment de la vida local. El país pagava uns imposts molt lleugers sobre la sal, els beneficis dels quals eren administrats pel consistori de Perpinyà.

Un edicte reial del 1661 hi establí, però, la gabella de sal, la qual provocà un moviment de contraban que es transformà en aixecament armat. Fou la revolta dels angelets de la terra, que s’estengué sobretot al Vallespir però també al Conflent. El 1663 ja una brigada francesa fou desfeta.

Sota la direcció de Josep de la Trinxeria, pagès de Prats de Molló, un veritable exèrcit d’angelets s’apoderà d’Arles i de Ceret el 1670. Calgué un potent exèrcit comandat pel comte de Camilly per a dispersar els guerriers. La repressió, dirigida pel Consell Sobirà i un català del sud afrancesat que n’era el president, Francesc Segarra, de trista memòria, fou molt dura: per llur col·laboració amb els angelets, un gran nombre de pobles foren multats. El ministre Le Tellier, el 1672, ordenà la reparació de les fortaleses de Cotlliure, Vilafranca de Conflent, Bellaguarda i els forts dels Banys.

La revolta dels angelets i la guerra entre França i la monarquia hispànica, declarada el 1667 i motivada per la reclamació de Lluís XIV del ducat de Brabant com a herència de la seva muller Maria Teresa, interferiren. El 1673 un exèrcit francès entrà a l’Empordà i es retirà després d’haver sostingut violentes lluites i d’haver incendiat la Jonquera. Josep de la Trinxeria i els seus homes es posaren al servei de la monarquia hispànica. El 1674 el general San Germán s’apoderà de Bellaguarda, Ceret, Arles, etc.

Els rossellonesos muntaren un complot per tal de foragitar l’exèrcit francès del país. Els centres principals de conspiració foren, amb Vilafranca de Conflent, Perpinyà i Palaldà. Entre els responsables hi havia Manuel Descatllar i Dessoler de Vilafranca, que havia intervingut en la primera revolta, la família de Llar, Joan Soler, Pere i Jeroni Prats, etc.

La nit del divendres al dissabte de Pasqua havien d’apoderar-se de Vilafranca. Algú els denuncià. Hom ha dit que fou la mateixa Agnès de Llar, per motius sentimentals, però és una acusació dubtosa. Segarra féu torturar i executar públicament Manuel Descatllar, Joan Soler i Carles de Llar.

Aquests moviments de resistència eren encoratjats per les negociacions que menava el rei de França per tal de bescanviar amb el monarca hispànic el Rosselló per Flandes (1668). El 1646 i el 1656 França havia ja proposat la restitució de la Cerdanya, el Conflent i el Rosselló en canvi de l’Artois, el Luxemburg, el Franc Comtat i la Navarra meridional. Les gestions diplomàtiques duraren activament fins al tractat de Nimega (1678), a partir del qual França renuncià al seu projecte.

Des del començament la nova administració promogué la francesització lingüística. El rei controlà el nomenament dels bisbes i poblà els convents de monjos francesos. Els jesuïtes obriren un col·legi francès a Perpinyà el 1662. Vint anys després el Consell Sobirà declarava que la coneixença del francès era necessària per a accedir a les professions liberals. Un edicte del 1700 imposà el francès en tots els actes públics.

Però, bé que hom començà aviat a predicar en francès a la catedral de Sant Joan, el 1874 encara es predicava en català a l’església de Sant Jaume. El sentiment religiós fou un dels majors obstacles per a la francesització. A mitjan segle XVIII les classes dirigents havien abandonat la llengua catalana, a la qual tanmateix el poble restava fidel.

Els preveres continuaven escrivint en català, com Simó Salamó (La regla de vida) i Miquel Ribes (traduccions d’obres teatrals de Racine i Corneille), però en la forma i en el fons en aquestes obres hom reconeix la influència del gust i d’una formació francesos. Aquesta època constitueix tanmateix un moment feliç de la literatura catalana al Rosselló.

D’altra banda, Vauban, a Perpinyà, reconsiderà el sistema de fortificacions: reféu els plans de la ciutadella de Perpinyà, del port de Bellaguarda, de les fortaleses de Portvendres, Vilafranca de Conflent, Prats de Molló, i bastí la de Montlluís per tal de barrar el pas de la Cerdanya al Conflent.

La indústria de la llana continuà periclitant, la primera matèria produïda fou exportada al Llenguadoc, i el Rosselló esdevingué un país gairebé exclusivament agrícola. Els regadius produïen dues collites l’any, unes 80 ha a Perpinyà eren dedicades a les hortalisses, a la plana es feien mongetes, trèvol, mill, als Aspres sègol, blat i userda, i el terreny massà àrid per als cereals era destinat als oliverars i a les vinyes, que es desenvoluparen a despit de les interdiccions de plantar-ne.

La importància de la ramaderia -defensada pel Consell Sobirà- privava que s’utilitzessin per als conreus totes les terres possibles, que havien de restar ermes. L’intendent Bon obtingué un decret reial que invitava a desbrossar i el 1796 l’abolició del dret de passatge dels ramats. En setze anys hom desbrossà 3.500 ha, la major part al Rosselló.

Els intendents acompliren una gran tasca en el domini de l’urbanisme: Raymond de Saint-Sauveur féu engrandir molts carrers, féu edificar la prefectura actual, féu arribar més aigua a la vila. La nova universitat, d’estil clàssic, fou construïda entre el 1760 i el 1763.

És l’època dels grans retaules barrocs. Tres grans artistes del sud anaren a treballar al Rosselló: Llàtzer Tremulles, Lluís Generes i Josep Sunyer. El pintor Jacint Rigau, en canvi, anà a París. Restaren al país pintors menys famosos, com els de la família Guerra.

A les causes generals de la Revolució del 1789 s’afegí, al Rosselló, una reivindicació dels antics privilegis catalans del temps en què el país pertanyia a la corona catalano-aragonesa.

El clericat regular estava en plena decadència, però el secular exercí encara una gran influència. Al costat de la noblesa tradicional hi havia el conjunt dels burgesos ennoblits. En les classes no privilegiades perduraven grans diferències: d’una banda els mercaders rics, de l’altra les professions liberals, i finalment el poble de menestrals. Els primers aspiraven a ocupar càrrecs importants per raó de llur potència econòmica. Els darrers estaven poc preparats per a fer un paper polític.

El 1778 el Consell Sobirà s’oposà als nous imposts reials. L’Assemblea provincial, creada aquell any per tal d’ocupar-se dels problemes de policia i finances, no s’estigué pas de criticar els agents del rei.

Quan la notícia de la presa de la Bastilla, a París, arribà a Perpinyà, les institucions monàrquiques foren suprimides i hom creà un comitè permanent i una guàrdia nacional. Tres partits aparegueren el 1790: el dels patriotes, partidaris de l’abolició completa de l’Antic Règim, el dels aristòcrates, contrarevolucionaris, i el dels liberals, entre els dos primers. Els patriotes controlaven les assemblees departamentals i la municipalitat de Perpinyà. Els soldats del regiment de Touraine es rebel·laren contra llurs oficials aristòcrates i fraternitzaren amb la guàrdia nacional. Els Amis de la Paix, reialistes, s’oposaren als Amis de la Constitution, però foren dissolts.

La lluita entre la Gironde i la Montagne repercutí a Perpinyà, on triomfà la segona, més dura. L’elecció d’un bisbe constitucional, Deville, no resolgué pas, però, el conflicte nat de la constitució civil del clericat. Molts nobles i preveres es refugiaren al sud de l’Albera. La guerra amb la monarquia hispànica, que entrà en la coalició contrarevolucionària, contribuí a fer avançar les idees democràtiques.

El general Ricardos arribà fins al davant de Perpinyà (1793), franquejà la Tet i tallà l’exèrcit republicà en dos. Cassanyes, representant en missió de la Convenció, guanyà contra ell la batalla de Parestortes. Després el general Dugommier vencé el successor de Ricardos al Voló (1794).

La revolució creà la nova divisió administrativa de França en departaments. El dels Pirineus Orientals fou format reunint al govern del Rosselló el país de Sornià i les Fenolledes, que havien depès del comtat de Besalú.

Napoleó restablí la pau religiosa i permeté el retorn de nombrosos emigrats. Una llei de l’any 1800 suprimí tots els guanys democràtics de la Revolució a escala departamental. Creà els prefectes i sotsprefectes (governadors), que l’emperador escollia, com semblantment escollia els membres del Consell General i dels consells de districte o d’arrondissement i els alcaldes. La conscripció fou mal acollida: el jovent desertà en massa.

La guerra amb Espanya i el blocatge continental provocaren l’estagnació del comerç. L’agricultura, sense cavalls, restà paralitzada. Per ordre de l’emperador, durant sis anys hom provà de conrear el cotó a la Salanca i fou obligatori de plantar bleda-rave sucrera als regadius: dos fracassos. El contraban s’estengué i fins i tot hi hagué un contraban legal (la família Duran, que assolí una importància nacional i fins internacional). La Restauració i la Monarquia de Juliol foren èpoques quietes.

El 1848 amb prou feines 1.145 persones tenien dret de vot sobre una població total de 180.000. La representació política del departament era pàl·lida i conformista, amb algunes excepcions perpinyaneses notables, com la de Francesc Aragó, brillant fill d’Estagell, que entrà a l’escola Politècnica a disset anys i fou director de l’Observatori i secretari perpetu de l’Acadèmia de Ciències. Com a polític, sempre se situà dins l’oposició republicana.

Després d’una greu crisi econòmica particularment sensible al Rosselló, motivada per dues collites dolentes (els anys 1846 i 1847), els esforços convergents dels legitimistes i dels republicans -aquests últims fundaren el 1846 a Perpinyà el diari “L’Indépendant”, amb Pierre Lefranc com a director- enderrocaren el règim de juliol. S’establí el sufragi universal, amb el qual el nombre d’electors saltà de 1.145 a 47.030. Dels cinc diputats departamentals que foren elegits, quatre pertanyien a la família Aragó.

El cop d’estat del 2 de desembre de 1851 permeté la detenció, la deportació i l’expulsió dels dirigents republicans i encetà un període de vida política esquifida. “L’Indépendant” tornà a sortir el 1868, aprofitant l’evolució liberal del règim. La gent es preocupava del regatge, de la repoblació forestal i del ferrocarril, que arribava a Perpinyà el 1858 i a Cervera el 1878. La línia de Perpinyà a Vilafranca és del 1895, i s’allargà fins a Cerdanya el 1910.

L’acció de l’Església, després de la Restauració, havia estat molt tímida i conservadora, circumstància que en bona part l’havia separada del poble. No havia aprofitat les possibilitats que la llei francesa oferia per a desenvolupar l’ensenyament catòlic. Monsenyor Ramadié se’n preocupà, i fundà la Institució de Sant Lluís Gonzaga el 1866.

El fet de més transcendència històrica del segle XIX i primera part del XX fou sens dubte la transformació de l’agricultura. Ja l’any II de la República s’havia creat una Societat d’Encoratjament a l’Agricultura i al Comerç, que fou reorganitzada el 1801 i el 1814 i precedí la Societat Agrícola, Científica i Literària dels Pirineus Orientals, que encara ara existeix. La vinya, que fins aleshores ocupava els turons i donava vins de qualitat, s’estengué per la plana. El territori comptava 12.000 ha de vinyes el 1741, 38.000 el 1836, 46.000 el 1851 (de les quals 30.000 al districte o arrondissement de Perpinyà), 50.000 el 1860, 80.000 el 1879.

L’aparició de la fil·loxera al nord del Llenguadoc (1865 a Nimes) accentuà el desenvolupament de la vinya rossellonesa, que s’estengué fins a la Salanca. Quan la malària arribà al Rosselló (1885) hom ja sabia guarir-la. La producció de vi passà així de 260.000 hl el 1816 a 500.000 el 1865, a 1.700.000 el 1880, a 3.000.000 el 1904. El vi esdevenia llargament el primer producte del país (encara ara representa més de la meitat del producte brut).

Aquest desenvolupament era possible gràcies al major consum de vi per part dels obrers de les viles -el nivell de vida dels quals augmentava- i a les facilitats de transport per ferrocarril. Es tractava, però, d’un vi de pocs graus. Només una sisena part era formada de vins d’aperitius (vins dolços naturals).

D’una agricultura autàrquica hom passà, doncs, ràpidament a una viticultura d’exportació cap al nord que accentuà considerablement la francesització lingüística i política del país. L’adhesió dels rossellonesos a França, encetada amb la revolució del 1789 i accentuada per la revolució del 1848, es consolidà així per raons econòmiques.

Durant tota la primera part del segle XIX alguns erudits, com Josep Tastu i Pere Puiggarí, s’havien interessat per la llengua i la història del país. La nova prosperitat vitícola provocà, amb un cert retard en relació amb la del Principat, una renaixença literària que es formalitzà durant el decenni del 1880 al 1890, entorn, en particular, de Josep Bonafont i Albert Saisset i que permeté les festes literàries del 1883 i el 1887 a Banyuls de la Marenda.

La causa mateixa d’aquesta renaixença -la producció i el comerç del vi amb París i la resta de França-, al contrari del que passà a Barcelona amb la nova potència econòmica deguda a la industrialització, la condemnava a la llarga, com condemnava la llengua catalana. La llei de Jules Ferry sobre l’ensenyament primari obligatori -únicament en francès- era justament del 1882.

La segona renaixença rossellonesa, portada per la Société Catalane creada el 1906 i que treballà fins el 1921 entorn de Joan Amade, Lluís Pastre i Carles Grandó, aparegué en condicions similars i fou igualment condemnada. En efecte, la transformació de l’agricultura començada amb la vinya es continuà amb les hortalisses primer i la fruita després. Les condicions de vida a les viles milloraren i el Rosselló aprofità la seva situació meridional.

La superfície dedicada a les hortalisses passà de 450 ha el 1856 a 3.000 el 1924, a 7.000 el 1937. Els oliverars, que cobrien unes 5.000 ha al començament del segle XIX, pràcticament desaparegueren al XX en benefici de les plantacions de presseguers, d’albercoquers i de cirerers. Hom pot dir, doncs, que la integració econòmica del Rosselló a l’estat francès es féu al segle XIX i continuà a la primera meitat del XX.

Ha anat acompanyada d’un augment considerable de la població, que doblà entre el 1801 i el 1906. Aquest augment es veié afavorit també pels progressos de la medicina i els progressos socials. El 1926 la meitat de la població era urbana: Perpinyà hagué de desbordar les seves muralles al final de segle.

El 1870 els rossellonesos aclamaren la revolució parisenca. Esdevingueren anticlericals. A l’Assemblea de Versalles tots llurs diputats eren d’extrema esquerra. El 27 de març de 1871 es produí una temptativa de comuna perpinyanesa, ràpidament reprimida per l’exèrcit. Els republicans es dividiren en la qüestió social. Es precisà la lluita de classes entre la burgesia i el proletariat (reforçat per la crisi de la fil·loxera, que havia arruïnat molts petits propietaris).

El departament era un dels més roigs de l’estat, a desgrat de la manca d’indústria. Persistia, però, un corrent reialista i catòlic identificat vers la fi de segle amb el boulangisme i que organitzà grups de joventuts reialistes. Els republicans es posaven d’acord sobre programes anticlericals i de defensa de l’escola pública.

El 1870 el departament era un dels més endarrerits en el domini de la instrucció. Cent cinquanta pobles no tenien escola, i els que en tenien eren mal equipats de material i amb mestres mal preparats. Hom construí una escola normal de nois (1875) i una escola normal de noies i féu un esforç perseverant per dotar cada comuna dels locals escolars necessaris.

Els lligams culturals amb la resta dels Països Catalans, encetats pels homes de les dues renaixences i encoratjats pel bisbe Carsalade, tingueren un eclipsi parcial durant la Primera Guerra Mundial, pel fet que alguns catalanistes del sud es declararen germanòfils.

La guerra reforçà, en efecte, el patriotisme francès dels rossellonesos, patriotisme que cristal·litzà en la mitificació del mariscal Joffre, el vencedor del Marne. Molts catalans del Principat es feren voluntaris al costat dels francesos i el departament n’organitzà el reclutament (E. Caseponce).

Era una situació bastant ambigua pel que fa als intel·lectuals i als escriptors. La recuperació literària s’anà fent gràcies a gent com Joan Amade, Josep Sebastià Pons i Carles Grandó. La creació dels Jocs Florals de la Ginesta d’Or, el 1923, afavorí el moviment. El 1936 uns intel·lectuals plantejaren amb el moviment de Nostra Terra el problema nacional, tímidament. Quan els alemanys els parlaren, durant la guerra, de girar l’esquena a França (com ho feren també a la Bretanya amb un cert èxit), el moviment Nostra Terra preferí dissoldre’s.

Quan, després de la Segona Guerra Mundial, que afermà encara els sentiments francesos de la població, aparegueren entitats catalanistes, totes eren culturals: Germanor i, sobretot, el Grup Rossellonès d’Estudis Catalans (1960).

El 1939, després de la guerra civil peninsular, molts catalans s’exiliaren al Rosselló, entre ells Pompeu Fabra i Pau Casals (a Prada). Hi hagué camps de concentració a Prats de Molló, a Argelers, al Barcarès. Aquests exiliats reforçaven la massa d’immigrats econòmics d’abans de la guerra, de manera que això representà una transfusió important de sang nova favorable a la conservació de la llengua catalana.

D’uns quants anys ençà s’està precisant un canvi d’orientació econòmica del país. Si l’economia el féu sortir de la seva autarquia durant el segle XIX i la primera meitat del XX, girant-lo cap a París i l’hexàgon francès, nous canvis econòmics el capgiraren al contrari, ara cap al sud.

La crisi de l’agricultura era general. Començà pel vi els primers anys del segle: del 1900 al 1908 els preus s’esfondraren al quart de llur valor. Això provocà una revolta (1907) que nasqué a Baixàs, al Rosselló, i es generalitzà a tot el Llenguadoc. La dirigia Marcellin Albert. El govern intervingué amb una llei organitzant el control de la producció. Una sèrie de factors, entre els quals la Primera Guerra Mundial, mantingueren bons preus fins el 1929. Aquell any una forta collita provocà una altra crisi, que el govern resolgué amb l’Estatut Vitícola, el qual sotmetia els vinyars del Llenguadoc i del Rosselló a una economia dirigida.

La Segona Guerra Mundial, com la Primera, sanejà el mercat, però cap al 1950 començà la tercera crisi, que posteriorment agreujà encara l’existència del Mercat Comú. Les facilitats del transport, les tècniques modernes (hivernacles) i l’extensió del regadiu al Llenguadoc provocaren després de la Segona Guerra Mundial la crisi també en les hortalisses i la fruita.

Els polítics locals han deixat que s’evacués amb finalitats hidràuliques cap a l’Arieja el llac Lanós, que hauria permès l’augment del regadiu rossellonès. D’altra banda, la industrialització del Rosselló, que França no ha volgut o sabut realitzar, intentà fer-se a partir de Barcelona i del Principat obeint a lleis naturals d’expansió de la potència econòmica d’aquest pol, però sense gaire èxit.

Finalment, el turisme de gent del nord, amb el qual hom comptava en planificar l’endegament del litoral, no dóna gaires resultats. Per contra, el turisme sud-nord, amb el qual ningú no comptava, però que és un simple corol·lari de l’elevació del nivell de vida dels Països Catalans del sud de l’Albera, és ja una realitat i no solament una realitat estival. Tot això, que convergeix amb les reivindicacions ètniques de les minories de l’hexàgon francès, ajuda a la recuperació catalana al país rossellonès.

D’ençà del 1973 han aparegut simptomàticament partits polítics catalanistes, i els partits centralistes mateixos comencen a prendre en consideració el problema català i a definir llurs posicions sobre aquest problema. El jovent, els sindicats i els partits, el 1976, s’han manifestat reclamant el dret de viure i treballar al país.

És una novetat, car fins ara la major part del jovent acceptava d’abandonar el país mentre trobés feina, de manera que no solament el Rosselló perdia forces vives, sinó que, acollint jubilats de tot arreu, la seva població era com més anava més vella i era menys catalana.

Ramon Berenguer IV de Provença

(Murviel, Llenguadoc, 1158 – prop de Montpeller, França, 5 abril 1181)

Comte de Provença (1168-81) i de Cerdanya (1162-68). Fill segon de Ramon Berenguer IV de Barcelona, li donaren el nom de Pere.

Mentre el seu germà, Alfons I, era fet rei d’Aragó, comte de Barcelona i marquès de Provença, ell rebé la senyoria de Carcassona i drets al Llenguadoc.

En morir el seu cosí Ramon Berenguer III de Provença (1166), Pere fou fet comte, i des d’aleshores s’anomenà Ramon Berenguer. La seva actuació estigué vinculada als interessos d’Alfons I, del qual fou un veritable lloctinent.

Morí assassinat en una emboscada. El títol passà a Sanç, l’altre germà.