Arxiu d'etiquetes: comediògrafs/es

Masriera i Rosés, Lluís

3 Respostes

(Barcelona, 17 gener 1872 – 21 octubre 1958)

Orfebre, pintor, escenògraf i comediògraf. Fill de Josep Masriera i Manovens, i germà dels argenters Josep Masriera i Rosés (Barcelona 1870-1918) i Ricard Masriera i Rosés (1878-1946).

Estudià a París, Londres i Ginebra, ciutat on fou deixeble de l’especialista en esmalts Lossier, amb qui aprengué sobretot la tècnica dels esmalts translúcids, cosa que en féu possible el renaixement a Barcelona, on des del segle XVII no se’n produïren. En els treballs d’orfebreria adoptà l’estil modernista i aconseguí obres molt apreciades.

Com a pintor pràctica un naturalisme efectista i conreà el paisatge, el retrat, els temes religiosos i la natura morta. També desenvolupà les seves activitats en el terreny del teatre, en el qual fundà i dirigí la companyia Belluguet, que assolí molts èxits al país i a l’estranger. Fou president de l’Associació Artística de Joieria i Plateria.

Fou el pare de l’arquitecte Joan Masriera i Campins (Barcelona, segle XX).

Benet i Jornet, Josep Maria

5 Respostes

(Barcelona, 20 juny 1940 – 6 abril 2020)

Comediògraf. Amb l’obra Una vella coneguda olor (1964), que obtingué el premi Josep M. de Sagarra, inicià un teatre realista i d’ambient barceloní.

Després seguiren: Fantasia per a un auxiliar administratiu (1970), Cançons perdudes (1970), Berenàveu a les fosques (1972), La desaparició de Wendy (1974), Revolta de bruixes (1976), Quan la ràdio parlava de Franco (1980), El manuscrit d’Ali-Bey (1985), Desig (1991), Ai, Carai (1990), Fugaç (1994), E. R. (1995, premi Nacional de Teatre) i Testament (1996).

També ha publicat teatre infantil: Taller de fantasia (1970), Supertot (1975), El somni de Bagdad (1977), Dins la catedral (Josafat) (1985), Carlota i la dona de neu (1992), etc.

Fundador i redactor de la revista “Els Marges”, hi ha destacat com a crític literari.

El 1991 va rebre el premi Nacional de les Arts Escèniques de la Generalitat de Catalunya.

Ha estat guionista de diverses sèries de televisió.

Artís i Tomàs, Andreu Avel·lí

4 Respostes

(Barcelona, 12 juny 1908 – Sitges, Garraf, 2 juliol 2006)

“Sempronio“  Periodista i comediògraf. Fill de Josep Artís i Balaguer. Col·laborà a la “Revista de Catalunya” i, després del 1939, al “Diario de Barcelona” i “Destino”.

Fou el primer director del diari “Tele/eXprés” (1964) i el setmanari en català “Tele-estel” (1966).

Ha escrit teatre: Els fugitius de la plaça Reial (1964, comèdia), novel·la i alguns llibres com Retrat de Ramon Casas (1970), L’art de viure al dia (1970), Clar i Català (1972) i Aquella entremaliada Barcelona era una festa (1978).

El 1972 l’Ajuntament de Barcelona el va nomenar Cronista Oficial de la ciutat. A partir de la seva inauguració l’any 1976, col·laborà a Ràdio 4.

Artís i Balaguer, Avel·lí

6 Respostes

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 27 juliol 1881 – Mèxic, 30 desembre 1954)

Comediògraf, editor i periodista. Germà de Josep. Aprengué l’ofici d’impressor, que mai no deixà d’exercir; a començament de segle tingué relació amb la Tipografia de L’Avenç.

Va escriure nombroses comèdies en la línia de la millor tradició del teatre costumista, entre les quals destaca Quan l’amor ha encès la flama (1909), L’eterna qüestió (1909), Mai se fa tard si el cor és jove (1910), Vilacalmosa (1910), Matí de festa (1910), A cor distret, sagetes noves (1911), La sagrada família (1912), que ell considerava la seva millor obra, i Seny i amor, amo i senyor (1925), el seu èxit més esclatant, El camí desconegut (1927), Isabel Cortès, vídua de Pujol (1928), El testament de l’Abadal (1929) i Les ales del temps (1934).

Va editar també nombrosos llibres de teatre i algunes publicacions periòdiques. Edità la col·lecció literària “Les Ales Esteses”.

A Mèxic funda la Companyia Internacional d’Edicions, la qual emprengué la publicació de “La Nostra Revista”, i edità divuit volums de la “Col·lecció Catalònia”.

Fou el pare d’Avel·lí Artís i Gener.