(Sabadell, Vallès Occidental, 1896 – Barcelona, 3 maig 1953)
Dibuixant i comediògraf. Germà de Feliu i de Francesc. Col·laborà a la premsa humorística amb el pseudònim d’Anem.
Residí a París del 1920 al 1931. Un cop tornat a Catalunya, va dedicar-se al teatre i compongué comèdies ciutadanes.
Obtingueren molt d’èxit les seves obres Montparnasse (1934) i Madame (1934). Són posteriors Bala perduda (1951), Joc de dames (1951) i Comèdia de dones (1953).
(Barcelona, 11 març 1881 – 28 agost 1941)
Dramaturg i comediògraf. Es féu conèixer amb La morta (1904), obra dramàtica de tendències simbolistes que obtingué un èxit extraordinari. Durant molts anys l’escena catalana en representà l’obra, que, dins el tipus d’alta comèdia o comèdia ciutadana, descriuen, sense relleus marcats ni estudis psicològics profunds, la classe mitjana.
L’any 1927, el consistori dels Jocs Florals de Barcelona li atorgà el premi Fastenrath per la seva obra Bromes i veres (1926.
Cal esmentar-ne a més: Boca d’infern (1905), Comèdia d’amor (1905), Claror de posta (1905), L’encís dels divuit anys (1907), La família Rocamora (1909), Flors i violes (1909), Palmes i llorers (1922), El Pare Pedaç (1924) i La vall de Josafat (1927), entre altres.
Dirigí les revistes “De Tots Colors” i “Revista Catalana”.
(Barcelona, 21 març 1851 – novembre 1921)
Escultor. Deixeble dels germans Vallmitjana. Exposà des del 1872.
Esculpí l’al·legoria de Castella (1888) del monument a Colom (Barcelona) i l’estàtua sedent Enyorança (1889, Museu d’Art Modern de Barcelona).
Morí en la indigència.
Fou germà seu Julià Carcassó i Font (Barcelona, 1856 – 1916) Comediògraf. Estrenà i publicà La Tornaboda (1893-94) i estrenà també altres obres: Entre armats i congregants (1894-95), etc.
(Sant Feliu de Llobregat, Baix Llobregat, 1837 – Barcelona, 21 abril 1886)
Comediògraf. Autodidacte.
Escriví llibrets per a sarsueles, sainets, com Pensa mal i no erraràs (1865), Si m’embrutes t’emmascaro (1866), A pèl i repèl (1868), A la lluna de València (1868), La lluna en un cove (1871), El metge dels gegants (1874), Dorm! (1876).
(Reus, Baix Camp, 27 setembre 1831 – Barcelona, 23 novembre 1880)
Comediògraf i periodista. Germà de Marçal.
Dirigí diverses publicacions, entre les quals “La Gorra de Cop”, i escriví peces teatrals, com les comèdies Sistema Raspall (1866) i La qúestió són quartos (1867), i el drama Amor i gratitud (1868).
(Reus, Baix Camp, 15 octubre 1832 – Barcelona, 5 setembre 1872)
Comediògraf. Germà de Modest. Començà a escriure en castellà (La humana sabiduría, 1857), però aconseguí la popularitat en passar al català, amb obres com Un poll ressuscitat (1865) en que satiritzava la burgesia, Un pa com unes hòsties (1866), Reus, París i Londres (1866) i Qui al cel escup (1866).
Traduí al castellà novel·les de Juli Verne i Alexandre Dumas, entre altres autors.
(Barcelona, 1907 – octubre 1959)
Comediògraf i editor. Fill de Salvador Bonavia i Flores, del qual fou continuador de les seves activitats, després de la seva mort assumí la direcció de “La Escena Catalana”.
Participà en el moviment teatral català els anys 1935-60. Escriví Marieta Cistellera, les peces de teatre infantil La volta al món en patinet (1932), Quimet I, rei de Xauxa, etc, i alguns vodevils (La Te verda).
Sovint feia servir el pseudònim de Jordi Canigó per a les seves obres teatrals.
(Barcelona, 1876 – 1925)
Comediògraf i editor.
Per tal de popularitzar les seves obres dramàtiques escrites en col·laboració amb altres autors (L’emperador del Paralelo, 1903; El detectiu Jep-Roch-Hans, 1909, etc), publicà la revista setmanal “La Escena Catalana” (1918) i la “Biblioteca Bonavia“. Edità el “Bloc Manelic”.
(Barcelona, 6 desembre 1867 – gener 1940)
Comediògraf, poeta i periodista. Fundà i finançà “Catalunya Artística” i dirigí “El Artesano” i “Catalunya Literària”.
El 1886 reuní els seus poemes en Branquillons. Escriví algunes comèdies, la majoria còmiques i d’un sol acte (Els amics porten fatics, 1900; Un home de palla, 1891), i algunes de patriòtiques, com L’últim conseller, Rafael de Casanova (1900).
(Barcelona, 1839 – 1913)
Comediògraf. Estudià dret a Barcelona i, en la carrera judicial, exercí càrrecs a Cuba i Filipines.
Col·laborador de la premsa catalana en revistes com “L’Esquella de la Torratxa”, “Un Tros de Paper” i “Lo Nunci”.
Com a autor còmic tingué gran popularitat amb peces curtes, algunes d’elles d’influència francesa, entre les quals cal remarcar: Lo diari ho porta (1870), Cinc minuts fora del món (1876), Cap y cúa (1881), Tot cor! 1883), Cel rogent i Tres blancs i un negre (1891). La seva obra més coneguda fou Lo Sant Cristo Gros (1889).
Dades dels Països Catalans 