(València, 13 gener 1833 – Madrid, 17 desembre 1893)
Polític carlí. Comte d’Orgaz, de Castrillo i de Sumacàrcer. Nét de Pere Caro i Sureda, marquès de la Romana. Estudià a França; s’instal·là a Madrid, on el 1868 fundà el diari “La Libertad Cristiana”.
El 1871 fou diputat a corts per Burgos. En acabar la Tercera Guerra Carlina emigrà a França i a Suïssa, però en retornà amb la Restauració (1875), i, desenganyat dels seus correligionaris, s’apartà de la política.
(Benlloc, Plana Alta, 9 maig 1862 – Benimàmet, Horta, 23 maig 1913)
Eclesiàstic. A dotze anys s’incorporà com a voluntari a l’exèrcit carlí, i hi féu la guerra amb la graduació de sergent. Professà després en l’orde dominicà.
Enèrgic polemista polític, el 1893 fundà el diari “El Valenciano”, i animà moltes altres publicacions periòdiques al llarg de la seva vida, des de les quals desplegà una campanya permanent contra els partits i les ideologies de signe liberal.
El 1894 difongué el llibre León XIII, los carlistas y la monarquía liberal, que fou considerat ofensiu per a la jerarquia eclesiàstica i per a les institucions espanyoles, cosa que li valgué un procés judicial, l’expatriació i l’expulsió de l’orde dominicà.
Reduït a clergue secular, continuà la seva labor de pamfletista, cada cop més inclinat a l’extremisme dretà. Col·laborà sovint al setmanari carlí de Barcelona “Lo Mestre Titas” (1897).
Entorn del 1900 se separà de l’obediència del pretendent Carles VII per estimar que el carlisme oficial esdevenia d’esquerra, i a partir d’aleshores predicà el pròxim esdeveniment d’un Gran Monarca messiànic i creà les Milícies de la Creu, organització místico-política que aconseguí grups d’adeptes al Principat i al País Valencià.
A part una vasta producció de temes religiosos en castellà, és obra seva un Ensaig de programa regionalista fonamental (1907).
(València, 1959 – )
Societat. Fundada per un grup carlí, com a plataforma per a les activitats públiques d’aquest sector polític. Fins a la meitat del 1971 hi coexistiren dues tendències, l’una que recollia la ideologia tradicionalista, i l’altra que evolucionava cap a l’esquerra.
El 1970 aparegué el butlletí informatiu “Aparici y Guijarro“, el qual hagué de canviar el seu contingut en algunes ocasions a conseqüència de la censura governativa. A partir del 1981 publicà la seva revista mensual bilingüe “Tots”.
Sobretot d’ençà de la reforma política democràtica el Círculo esdevingué una de les institucions més anticatalanistes, oposada radicalment als intents de recuperació nacional al País Valencià.
(Torralba de Calatrava, Ciutat Real, Castella, 1889 – Guadarrama, Madrid, 13 gener 1934)
Advocat i polític. Era tradicionalista i seguidor polític de Vázquez de Mella.
Fundà el “Diario de Castellón”, “La Gaceta de Levante” i actuà intensament en la creació de sindicats catòlics a la comarca de Castelló de la Plana.
Fou elegit diputat carlí per Nules durant diverses legislatures i treballà per aconseguir la construcció del port de Borriana.
(Catalunya, segle XIX)
Títol concedit pel pretendent carlí Carles VII el 1872 al militar Francesc Vallès.
(Catalunya, segle XIX)
Títol concedit al guerriller Rafael Tristany i Parera, pel pretendent carlí Carles VII.
(Alcanyís, Aragó, 10 juny 1790 – Miranda de Ebro, Castella, 6 abril 1835)
Militar. Prengué part en la guerra del Francès. Durant la Primera Guerra Carlina (1833-39) formà, amb les forces de Ramon Cabrera i les de Quilez, el principal nucli carlí del Baix Aragó i el Maestrat, del qual assolí el comandament com a oficial de major graduació (coronel).
Fou derrotat, però, a l’acció de Maials (10 abril 1834) i, en traslladar-se a Navarra, fou detingut i afusellat pels liberals.
(Felanitx, Mallorca, 23 juny 1877 – 18 maig 1953)
Historiador i arqueòleg. D’ideologia carlina, fundà i dirigí el setmanari “La Tradición”.
Féu excavacions a sa Mola de Felanitx en unes coves de l’edat de bronze i reuní una petita col·lecció arqueològica conservada per la Fundació Mossèn Cosme Bauçà, de Felanitx.
Escriví una Història de Felanitx i altres opuscles sobre història local.
(Pianore, Itàlia, 25 maig 1889 – Cuira, Suïssa, 7 maig 1977)
Duc de Parma (1974-77). En morir el seu oncle Alfons Carles de Borbó (1936), el nomenà regent de la comunió Tradicionalista, i com a cap de la junta militar carlina s’adherí a l’alçament del 1936, però el 1945 signà un manifest demanant que Franco es retirès.
El 1952 fou proclamat rei a Barcelona per un grup de partidaris seus.
(Vevey, Suïssa, 27 juny 1870 – París, França, 2 octubre 1931)
Pretendent carlí a la corona d’Espanya, amb el nom de Jaume III. Fill de Carles de Borbó i d’Àustria-Este, a la mort del qual (1909), proclamà els seus drets i reorganitzà el carlisme.
Als Països Catalans, especialment al Principat, tingué nombrosos partidaris, anomenats jaumins.
No contragué matrimoni.
Dades dels Països Catalans 