Arxiu d'etiquetes: benedictins/nes

Estrada i Gamissans, Xavier

Deixa un comentari

(Manresa, Bages, 28 abril 1918 – Montserrat, Bages, 18 març 2015)

(dit Gregori) Compositor, organista i musicòleg. Benedictí. Format a l’escolania de Montserrat, sota la direcció d’Anselm Ferrer (1926-32), ingressà al monestir el 1933, on suplí, com a organista, Ildefons Pinell. Es perfeccionà a París. Estudià composició amb Josep Barberà (1941-46) i amb Cristòfor Taltabull (1946-50).

Ha escrit obres litúrgiques amb text català i la cantata Oh gran misteri!. Fou secretari de la secció musical del II Congrés Litúrgic de Montserrat. Director del cor dels monjos a partir del 1968, ha realitzat gravacions de prestigi internacional. Com a musicòleg ha interpretat els signes de la dansa del Llibre Vermell.

Colera, monestir de

9 Respostes

(Rabós d’Empordà, Alt Empordà)

Abadia benedictina (Sant Quirc de Colera), al vessant meridional de la serra de l’Albera. És esmentada ja el 844; el 927 l’abat Manuel redreçà el monestir i inicià una nova església, en terrenys cedits pel comte Gausbert d’Empúries, consagrada el 935, ampliada el segle XI sobre un pla basilical i renovada entorn del 1123 (any que fou consagrada a sant Quirze, sant Andreu i sant Benet).

La vida del monestir fou pròspera fins al segle XV, mentre formà part de la Congregació Claustral Tarraconense. A més de la jurisdicció sobre Colera, Rabós i les Baussitges, els seus béns s’estenien a diversos llocs de l’Empordà i del Rosselló, i tenia el dret exclusiu de pesca a les cales de Portbou, les Portes, Freixe i Freixenet. Amb els abats comendataris inicià una ràpida davallada i, el 1592, fou unit a Sant Pere de Besalú.

En resta l’església, modernament restaurada, notable edifici de tres naus, la central amb volta de canó i les laterals de quart de cercle, amb tres absis amb decoracions llombardes d’època molt evolucionada; resta un tros de claustre, molt primitiu, i unes altres edificacions veïnes, aprofitades com a masia el segle XIX.

Prop del monestir hi ha l’església de Santa Maria, consagrada el 1135 com a parròquia dels súbdits del cenobi.

Casserres, monestir de

3 Respostes

(les Masies de Roda, Osona)

Antic monestir benedictí (Sant Pere de Casserres), situat al límit entre la plana de Vic i les Guilleries, enlairat a la vora d’un meandre del Ter, a un km de la carretera de Roda de Ter a Santa Maria de Corcó.

Fou fundat pel vescomte d’Osona-Cardona, Bremond I, vers 1006, i consagrada la seva església el 1050. El priorat fou unit a Cluny el 1080 i secularitzat el 1572; passà als jesuïtes fins que aquests foren expulsats el 1762, i, a partir d’aquesta data, a mans privades.

L’església, de tres naus en principi, fou malmesa pels terratrèmols de 1427-28, que també van enfonsar el claustre i bona part de les dependències conventuals. A causa de l’abandonament secular, ha desaparegut tot allò que era susceptible de trasllat: capitells, retaules, sarcòfags, etc, però en els anys 1990 ha estat objecte d’un pla de restauració.

Enllaç web: Sant Pere de Casserres

Brasó i Tulla, Gabriel

Deixa un comentari

(Barcelona, 29 març 1912 – Montserrat, Bages, 3 gener 1978)

Abat benedictí. Prevere diocesà (1935), prengué l’hàbit monàstic a Montserrat (1941). Es llicencià en teologia i en arqueologia cristiana a Roma.

De tornada a Montserrat, fou nomenat prior (1949) i elegit abat coadjutor (1961) d’Aureli M. Escarré, càrrec que conservà fins al 1966, que fou designat abat president de la congregació benedictina de Subiaco.

El 1969 predicà el recés anual al papa Pau VI i a la cúria romana, que fou publicat després amb el títol Il sacerdozio cristiano. Malalt de mort, el 1977 es retirà a Montserrat.

Bé que potser d’una forma poc coneguda externament, en alguns moments difícils havia tingut un paper important i decisiu en defensa de l’Església catalana i de la vida cultural i política de Catalunya.

La seva obra principal, Litúrgia i espiritualitat (1956), fou traduïda a diverses llengües.

Besalú, monestir de

11 Respostes

(Besalú, Garrotxa)

Abadia benedictina (Sant Pere de Besalú), fundada el 977 pel comte-bisbe Miró III Bonfill, que la posà sota el patrocini de la Santa Seu. El comte Bernat I Tallaferro féu renovar l’església, consagrada el 1003, i li donà les relíquies dels sants Prim i Felicià, que foren centre de devoció i de pelegrinatge comarcal.

Amb l’intent de reformar-la, el comte Bernat II, el 1070, la uní a Sant Víctor de Marsella. El 1086 recuperà la dignitat abadial. Tingué un priorat prop dels murs de Tarragona, el de Santa Magdalena, i, a més, el de Santa Maria del Collell.

El 1592 el papa Climent VIII li adjuntà els monestirs de Sant Quirc de Colera i de Sant Llorenç del Mont (o de Sous).

S’extinguí amb l’exclaustració del 1835. Entre el 1908 i el 1914 serví d’estatge als monjos francesos d’Encalcat, expulsats de França per la llei de Combes (1904).

L’església abacial, renovada vers el 1160, és ara l’església parroquial de Besalú. Té tres naus i tres absis, el central amb un deambulatori, els capitells del qual demostren la mà d’un artista del nord d’Itàlia. La resta del treball esculpit s’assembla al treball de les escoles rosselloneses. El massís campanar que li fa costat és obra del 1697.

Amer, monestir d’

10 Respostes

(Amer, Selva)

Monestir benedictí (Santa Maria d’Amer). Fundat per l’abat Deodat, al lloc de Sant Medir, veí de Girona, agregat del municipi de Sant Gregori. Inicialment, era dedicat a Sant Medir i Sant Genís. La seva fundació per Carlemany és llegendària.

Obtingué un precepte d’immunitat de Lluís el Piadós i d’altres de Carles el Calb, els anys 844 i 860, d’Odó el 890 i de Carles el Ximple el 922.

L’any 949 havia estat traslladat al lloc actual d’Amer, on fou refet i consagrada una església dedicada a Santa Maria, que ja hi posseïa el monestir.

El monestir s’enfortí al llarg dels segles i adquirí moltes esglésies, dominis i jurisdiccions. Estigué molt vinculat al bisbe de Girona, però mantingué la seva independència durant els segles XI i XII.

amer

El segle XII fou refeta l’església i fundat un priorat a Santa Maria del Coll, a les Guilleries. L’any 1381, el monestir adquirí la plena jurisdicció, civil i criminal, sobre la vila d’Amer, formada entorn del monestir i sobre els llocs veïns.

Els terratrèmols dels anys 1427 i 1428, centrats a Amer, desferen la vila i el monestir, només respectaren part de la seva sòlida església romànica la qual, però, hagué d’ésser consolidada.

L’any 1445 s’uní per poc temps a Sant Pere de Galligants, i l’any 1592 el papa li uní a perpetuïtat el monestir de Santa Maria de Roses. Subsistí fins a l’exclaustració de l’any 1835.

Formà part de la Congregació Claustral Tarraconense des del segle XIII fins al XIX.