Arxiu d'etiquetes: barris

Malagrida

(Olot, Garrotxa)

Barri de l’eixample de la ciutat, promogut per Manuel Malagrida i Fontanet, indià i fabricant de teixits, i dut a terme pel metge Evelí Barnadas i Vila, alcalde de la ciutat al segon decenni del segle XX, el qual projectà, sense èxit, de convertir Olot en un centre de vacances.

El projecte comprenia i prolongava l’expansió de la ciutat —iniciada al començament del segle XX—, al sector de migdia, al lloc del Pla de Llacs.

Després del 1939 ha anat perdent el caràcter de ciutat jardí, amb l’edificació (1945) d’un grup de cases de protecció oficial i, posteriorment, de grans blocs de pisos.

Maifré

(Osor, Selva)

Sector, al nord de la muntanya de Sant Gregori, a banda i banda del Ter.

Hi havia l’antiga sufragània de Sant Daniel de Solerols (1068), convertida més tard en Sant Daniel de Maifré (i, posteriorment, en Sant Miquel de Maifré), la qual pertanyia a la jurisdicció religiosa de Susqueda.

Té els masos Codina i Colobrans i les modernes edificacions dels constructors del veí pantà de Susqueda.

Magdalena -Lleida-

(Lleida, Segrià)

Barri i antic raval, situat al sector sud-oriental de la ciutat, vora el Segre.

Es formà ja a l’època de la dominació musulmana, al camí de Corbins, al voltant d’un mercadal que arrencava de la porta Ferrissa.

La parròquia de Santa Magdalena, esmentada ja el 1163, fou un notable edifici gòtic, bastit el segle XIII, que subsistí fins el 1812 (s’esfondrà amb motiu de l’explosió del polvorí de la Suda); aleshores fou traslladada a l’església del Carme, i modernament hom ha bastit la nova església de Santa Magdalena.

Fou un important nucli industrial: adoberies, obradors de teixidors, bruneters, guanters i serrallers. Sofrí danys durant els diversos setges de la ciutat.

S’ha eixamplat vers l’estació del ferrocarril. Té un important mercat, i hom hi celebra fires de bestiar. El carrer del Carme i el carrer de Magdalena en són les vies principals.

Maçaneda, la

(Blanes, Selva)

Barri de la població, a la dreta de la riera de Blanes.

Fins al 1603 pertangué al terme de Palafolls.

Hi ha el santuari de l’Antiga, que correspon a la primitiva església de Santa Maria de Blanes.

Lloreda

(Badalona, Barcelonès)

Barri de la ciutat, predominantment obrer, situat al nord-oest del terme municipal; abans de formar barri propi pertanyia a Sistrells.

Agafà el nom de la masia de can Lloreda, desapareguda vers el 1960. També és conegut per la Bassa, puix que es formà prop d’un gran safareig per a regar.

És format de tres sectors diferenciats: la Immaculada i Lloreda Vella, que tenen l’origen els anys 1920 (primera onada immigratòria a l’aglomeració industrial barcelonina) i que consten, fonamentalment, d’habitatges d’autoconstrucció, i la urbanització Lloreda, formada per blocs d’habitatges.

L’equipament urbà hi és deficient. Constitueix un tot urbà amb el barri del Fondó de Santa Coloma de Gramanet. Té associació de veïns. És afectat pel pla parcial Carig (1962).

Als terrenys lliures immediats hom inicià la construcció del polígon Montigalà-Batlloria, previst per a 60.000 h, que de moment, però, resta aturat.

Llefià

(Badalona, Barcelonès)

Barri, situat a l’extrem sud-occidental del municipi; el terreny, argilós, té pendents i desnivells apreciables, produïts per antigues explotacions de rajoleria i ceràmica. Hom hi distingeix els sectors de Sant Antoni i de Sant Joan de Llefià.

Originat al segle XIX amb la construcció de torres per a barcelonins, ha sofert, durant els darrers anys, un procés de creixement anàrquic, amb la construcció de barraques -en lenta desaparició- i blocs d’habitatges d’iniciativa privada i oficial (patronat municipal de l’habitatge), malgrat ésser afectat d’un pla parcial d’ordenació urbana (1960) que engloba, també, el barri d’Artigues, que, abans d’ésser urbanitzat, els anys vint, formava part del de Llefià. L’equipament urbà hi és deficient.

La construcció de l’autopista de Barcelona a Mataró augmentà l’aïllament d’aquest sector, mal comunicat amb el centre.

Hi havia hagut també les masies de can Claris (de la família de Pau Claris), ca l’Anglasell i d’altres.

Té associació de veïns.

Lledoner, el -Vallès Oriental-

(Granollers, Vallès Oriental)

Barri, situat al nord de la ciutat, a ambdós costats de la carretera de Barcelona a Puigcerdà.

Fins al 1922 pertangué al municipi de les Franqueses del Vallès i a la parròquia de Corró d’Avall.

Actualment forma un continu urbà amb el barri nou de Bellavista, de les Franqueses del Vallès.

Llates, les

(Terrassa, Vallès Occidental)

Barri obrer i perifèric, situat a l’oest de la ciutat i aïllat del centre pel transvasament de la riera de Palau, efectuat poc després de les inundacions del 1962.

Format, principalment, durant els anys de 1950, té una estructura barraquista (el nucli original, al voltant de la carretera d’Olesa) o semibarraquista (expansió del barri cap al sud).

Llàntia, la

(Mataró, Maresme)

Barri obrer i perifèric, situat al nord-oest de la ciutat, damunt la primera línia de turons, al lloc anomenat la plana Llàntia, a la confluència del torrent de la Llàntia amb els d’en Trisac i de les Valls, entre el barri de Cirera i el de Cerdanyola.

Sortí en el decenni dels anys 1950, però no tingué entitat fins els 1960. De llavors ençà, la seva trajectòria històrica ha estat la típica de la urbanització marginal.

Hi manquen les infraestructures i els serveis urbans bàsics i, encara avui, es relaciona amb la ciutat només per dos punts: la part alta del barri de Cerdanyola i el torrent d’en Trisac, el pas pel qual esdevé impossible quan plou.

Llacuna, la -Barcelona-

(Barcelona, Barcelonès)

Barri de Sant Martí de Provençals, format durant el segle XIX amb la instal·lació de fàbriques.

Aquest sector era, al segle XV inundat per les aigües marines. Al segle XVIII hom construí la sèquia de la Llacuna (1716), anomenada també de Vòrbom, en record del seu dissenyador, l’enginyer Prosper Verboom, i el municipi de Barcelona hi disposava de pasturatges (el Juncar).

L’estany que donà nom a la Llacuna fou dessecat al començament del segle XIX, i el rec, els primers anys del segle XX.