Arxiu d'etiquetes: Barcelona

Tinell, Saló del

4 Respostes

(Barcelona, Barcelonès, segle XIV)

Sala principal del Palau Reial Major, dita també Cambra de Parament.

Fou començat el 1359 per l’arquitecte Guillem Carbonell, per encàrrec de Pere el Cerimoniós; l’any 1368 fou pavimentat i es considerà definitivament acabat el 1370.

És una gran sala rectangular de 17 m per 33,50 m. L’embigat del sostre reposa sobre sis arcs de mig punt, amb capitells i pilars adossats, i a la part més pròxima als murs laterals són travats entre ells per voltes de canó secundàries, també de pedra.

No hi ha restes de la decoració pictòrica del sostre, que segons les cròniques era molt sumptuosa. L’ala meridional del saló del palau és la de l’antiga façana romànica que dóna a la plaça del Rei. Posteriorment sofrí nombroses reformes.

Descoberta el 1937, forma part del Museu d’Història de la Ciutat.

Teatre Nacional de Catalunya

7 Respostes

(Barcelona, 1989 – )

(TNC)  Teatre. Fundat segons el projecte presentat a la Generalitat per l’actor i director Josep M. Flotats, concebut com un teatre de finançament públic equivalent als grans teatres nacionals d’Europa.

L’edifici fou projectat per R. Bofill. S’inaugurà a final del 1996 amb l’obra Àngels a Amèrica de Tony Kushne. La sala gran inaugurada amb L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol, al set/1997, i la petita l’oct/1997 amb Tempus, d’Els Comediants.

El 1998 Flotats va abandonar-ne la direcció, càrrec que va ocupar Domènec Reixach.

Enllaç web: Teatre Nacional de Catalunya

TBO

12 Respostes

(Barcelona, 17 març 1917 – setembre 1998)

Revista infantil il·lustrada. Representà, en particular pel seu caràcter eminentment festiu i per donar predomini a les historietes dibuixades sobre la narració escrita, una innovació en el camp de les publicacions infantils.

La seva primera època durà fins a la guerra civil. A la segona època, iniciada el 1941, hi van col·laborar excel·lents guionistes i dibuixants. Amb el temps el setmanari es guanyà també l’atenció del públic adult i el seu nom, en adaptació fonètica (tebeo), es generalitza per designar qualsevol revista infantil d’historietes, rivalitzant durant molt de temps amb la paraula còmic.

El 1983 deixà de publicar-se i, després d’un intent breu per reaparèixer el 1986, va tornar a editar-se el 1988 sota la direcció de Víctor Mora.

Solidaridad Obrera -Barcelona-

18 Respostes

(Barcelona, 19 octubre 1907 – 25 gener 1939 / 1976 – )

Periòdic anarquista, portaveu de la CNT. El seu nom provenia de la Solidaritat Obrera (organisme que aplegava les societats obreres de Barcelona). Fou suspès durant la Dictadura de Primo de Rivera. L’any 1930, quan Berenguer ocupava el poder, fou represa la publicació, dirigida per Joan Peiró.

Diari de difusió a tot l’estat espanyol, va publicar-se fins al 1939, Represa la publicació a l’exili (1944), aparegué de nou a Barcelona, primer clandestinament (1976) i amb periodicitat quinzenal, i després (1981) en dues versions: a Barcelona la del sector històric i a València la dels renovadors.

Santa Maria del Mar -Barcelona-

94 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

(o Santa Maria de les Arenes)  Antiga església parroquial, situada al barri de la Ribera, d’origen molt discutit, que apareix documentada, amb aquesta advocació, per primera vegada vers el 1005.

L’actual temple, aixecat amb l’ajuda d’Alfons el Benigne, l’ardiaca major Bernat Llull i nombroses confraries de gent relacionada amb les activitats del mar, fou començat el 1329, i és una de les mostres més impressionants de l’arquitectura gòtica catalana del segle XIV.

Fou acabada vers el 1384; només és coneix el nom d’un dels seus arquitectes: Guillem Metge, sense que se’n pugui determinar el grau de participació.

Consta d’una gran nau central i dues de laterals molt estretes i altes, amb tres capelles de planta quadrada entre els contraforts. La capçalera, amb girola, té set capelles radials de planta poligonal. La façana, centrada per la porta i una gran rosassa circular (segle XV), és flanquejada per dues torres-campanars hexagonals. Té dues portes més.

La decoració escultòrica de la façana principal és una bella mostra d’aquest art de la Barcelona del s XIV.

Santa Maria de Montsió

4 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Convent de la ciutat, fundat l’any 1388 i cedit vers el 1420, a instàncies de la reina Maria d’Aragó, a les monges dominiques, establertes en aquesta ciutat des de mitjan segle XIV, que el varen ocupar fins al 1882.

L’església, feta gràcies a la iniciativa de fra Bernat Jaubert, vers el 1388, quan el convent encara era ocupat pels monjos agustins, fou reconstruïda al segle XIX, juntament amb el claustre i la sala capitular, a la Rambla de Catalunya, 115 per l’arquitecte Joan Martorell i Montells, bé que amb una certa llibertat d’interpretació dels elements de l’antic edifici.

Santa Eulàlia de Vilapicina

4 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Antic poble rural del terme de Sant Andreu de Palomar (agregat a Barcelona el 1897), situat al peu del turó de la Peira, al límit amb el d’Horta.

El lloc de Vilapicina és esmentat ja en nombrosos documents dels segles X i XI, en un indret on existien diversos forns de pega. La capella romànica dedicada a santa Eulàlia és esmentada ja el 1031, i fou sufragània de la de Sant Andreu, fins que el 1866 fou erigida en parròquia; centrà un petit nucli d’habitatges fins que, a la segona meitat del segle XIX, s’inicià la moderna urbanització d’aquest sector.

El 1929 s’hi inaugurà el grup de cases barates Ramon Albó. L’ocupació sistemàtica del seu territori s’esdevingué a partir del 1945; les antigues cases de planta i pis i les masies foren substituïdes per edificis de pisos i sorgiren els nuclis de la Torre Llobeta (1944), del turó de la Peira i de Can Porta.

Es conserven algunes antigues masies, com ca n’Artés, can Ballester, can Nadal o can Sitjar (que fou convertida al segle XVIII en residència senyorial d’estiueig). Després del 1939 s’edificà una nova església parroquial al passeig de Fabra i Puig.

Santa Creu d’Olorda

6 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Caseria, que forma un enclavament entre els municipis de Molins de Rei i de Sant Cugat del Vallès, al vessant septentrional de la serra de Collserola, entre les rieres de Vallvidrera i de Sant Bartomeu (dita, a la capçalera, torrent de Santa Creu). Aquest territori és dominat pel puig d’Olorda, on s’alçava el castell d’Olorda.

El poblament és disseminat i centrat en l’església parroquial de la Santa Creu, esmentada ja el 1066. El lloc fou donat el 1147 al monestir de Sant Cugat del Vallès. Dins el seu terme existí, des d’abans del 1202, el monestir cistercenc de Valldonzella, traslladat el 1263 al pla de Barcelona.

El castell d’Olorda comprenia al segle XIV les parròquies de Santa Creu d’Olorda i de Santa Maria de Vallvidrera; de la de Santa Creu depenia, al segle XVI, la de Sant Bartomeu de la Quadra. El terme d’Olorda pertanyia a la fi del segle XIV als Relat i, al segle següent, als Requesens (formà part de la baronia de Molins de Rei). No formà part mai del territori de Barcelona.

Al segle XIX formà un municipi, que fou dissolt el 1916 i repartit entre els de Sarrià (el sector que inclou l’església parroquial), Sant Feliu de Llobregat i Molins de Rei (a aquest darrer, la parròquia de Sant Bartomeu de la Quadra).

Santa Clara de Barcelona

24 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Antic convent de clarisses (dit primer de Sant Antoni de Pàdua i més tard de Sant Daniel i Santa Clara), fundat inicialment al barri de la Ribera, en el solar ocupat actualment pel parc de la Ciutadella.

Fou fundat el 1236, essent bisbe de Barcelona Berenguer de Palou, que concedí facultat a la monja Mariana Pisana per a construir un convent prop de la mar, sota la casa dels canonges augustinians de Santa Eulàlia del Camp. Seguien la regla franciscana o de santa Clara, però pel seu lloc d’origen (San Damiano) es digueren també damianites o de sant Damià.

Al segle XIII el convent s’envoltà de muralla i es protegí amb l’anomenada torre de Sant Joan. D’aquest convent, el primer de l’orde a Catalunya, sortiren monges per a fundar la resta de convents, com el de Pedralbes.

El 1406 les monges demanaren a la Santa Seu de canviar d’hàbit i de regla, però no ho aconseguiren, fins que el 1513, amb l’aprovació de Lleó X, adoptaren la regla de sant Benet.

El seu convent fou destruït pel setge de Felip V (1714) i arrasat en edificar-se la Ciutadella. El 1718 el rei concedí a la comunitat part del Palau Reial Major, amb el saló del Tinell, que convertiren en església. S’hi emportaren restes del claustre de l’antic convent, que han aparegut en restaurar el Tinell.

Hi romangueren fins el 1936. Acabada la guerra, la comunitat passà a Santa Cecília de Montserrat, i després a Sant Benet de Montserrat.

Part del vell convent (adquirit per l’ajuntament de Barcelona) fou destinat al Museu Marès (inaugurat el 1946), i la part del Tinell, convenientment restaurada, forma part avui del patrimoni artístic ciutadà.

Montjuïc, batalla de (1641)

17 Respostes

(Barcelona, 26 gener 1641)

Fet d’armes durant la guerra dels Segadors que tingué lloc a la muntanya de Montjuïc.

Les forces catalano-franceses, organitzades a tota presa per Duplessis-Besançon, representant de Richelieu a Barcelona, rebutjaren l’exèrcit de Felip IV, manat pel marquès de Los Vélez, que havia atacat desordenadament el castell de Montjuïc. Desmoralitzat, l’exèrcit castellà es retirà a Tarragona.

L’èxit tingué un ressò enorme (fins i tot en teatre popular, com la peça bilingüe Famosa comedia de la entrada del marqués de Los Vélez en Cathaluña, 1641) i consolidà la revolta catalana, fet que, afegit a l’alçament de Portugal, féu la situació de Felip IV desesperada.