(Barcelona, 25 abril 1841 – 20 juny 1841)
Primer periòdic imprès totalment en català. Només va poder editar tres números (de vuit pàgines i format en octau).
Defensor del proteccionisme, utilitzà la fórmula d’uns imaginaris sermons del “Pare Arcàngel” i del seu llec “Hermano Buñol” per combatre el centralisme i exaltar l’ús de la llengua catalana.
(Barcelona, gener 1925 – juny 1936)
Revista mensual religiosa. Dirigida per Josep M. Capdevila i inspirada pel canonge Carles Cardó, autor dels editorials i dels articles més notables de la publicació.
Fou una de les revistes de pensament catòlic més interessants de l’època i ha restat com l’intent més seriós per tal de donar al catolicisme català un òrgan de pensament.
Hi col·laboraren Ferran Valls i Taberner, Josep Farran i Mayoral, Josep M. Batista i Roca, Francesc Maspons i Anglasell, Manuel de Montoliu, Bonaventura Manyà, etc.
(Barcelona, 13 febrer 1842 – 25 maig 1843)
Periòdic contrarevolucionari. Fundat i dirigit per Josep Nicasi Milà de la Roca. Redactat en castellà, publicà versos i notes satíriques en català. Full solt al principi, encetà numeració el 29 de juny de 1842, després de diferents suspensions.
Animat pels polítics moderats, procurà desprestigiar els progressistes i col·laborà per l’alçament armat de Barcelona contra Espartero.
Després, ja sense l’ajut dels moderats, sortí com a diari del 20 de febrer fins al final. Intentà, sense èxit, captar la massa treballadora.
Practicà un periodisme de crítica, que arribà fins a l’insult i la calúmnia.
(Barcelona, 1990)
Poliesportiu. Forma part de l’Anell Olímpic de Montjuïc.
Obra de l’arquitecte japonés Arata Isozaki, representa unes solucions tecnològicament molt avançades en la concepció i la realització estructurals.
Amb una capacitat de 17.000 espectadors, consta d’una gran sala poliesportiva, on hom també realitza actes culturals i espectacles, i una sala polivalent, a la part posterior.
(Barcelona, segle XIV – mitjan segle XIX)
Antiga residència. Edifici construït a la segona meitat del segle XIV per Elionor de Sicília, tercera esposa de Pere III el Cerimoniós. Ocupava la part sud de l’antic recinte romano-visigòtic, al peu de la muralla.
El 1368 l’arquitecte Guillem Carbonell fou nomenat conservador dels edificis del Palau Menor, i més tard fou substituït per A. Artaguil i Bernat Roca, associat aquest darrer amb Pere Moragues i Pere Llobet. Sota la direcció de Carbonell fou feta la Sala dels Cavalls i la Cambra Blanca i completat el magnífic jardí zoològic; Roca construí el gran saló.
Mentre la vida pública continuava al Palau Major, el Palau Menor fou una de les residències privades dels reis de Catalunya-Aragó, fins que Joan II el Sense Fe la cedí a Galceran de Requesens al final del segle XV.
Fou enderrocat a mitjans del segle XIX i només es conserven algunes restes.
(Barcelona, segle XV)
Edifici del carrer de Lledó. Conserva encara part de la seva estructura gòtica: dos trams de l’escala, unes galeries tapiades, sectors de parament i un finestral del pati, decorat amb escultures que semblen pertànyer al cercle de Pere Joan.
És interessant l’àmplia portalada amb la llinda de dovelles i una curiosa composició de mènsules.
En aquesta casa va viure Joan Fiveller, defensor de les llibertats públiques enfront del poder reial al segle XV.
(Barcelona, segle XVI)
Edifici de planta rectangular. Construït entre el 1549 i el 1557 per Antoni Carbonell, en estil gòtic tardà amb elements renaixentistes.
Substitut del pavelló del conestable Pere de Portugal i d’altres dependències del Palau Reial, cal esmentar l’harmoniosa simplicitat de les façanes, amb grans finestrals decorats amb els senyals del General, el pati central, l’escala d’honor, l’excepcional enteixinat renaixentista, obra personal d’Antoni Carbonell, i la porta moderna de Subirachs, dedicada a Sant Jordi.
Fou la seu de l’Arxiu General de la Corona d’Aragó.
(Barcelona, Barcelonès)
Plaça de la ciutat, vora la mar, que esdevingué el centre de la ciutat als segles XVIII i XIX.
És situada en l’antic centre comercial (segle XV) testimoniat per la Llotja, el consolat de mar, el porxo del forment (després Hala dels Draps) i les drassanes, també centre ciutadà del segle XVII, testimoniat per la conversió de l’antiga Hala dels Draps en Palau dels Lloctinents (1668) -el Palau Reial que donà nom a la plaça desaparegué en un incendi el 1875-.
La restauració de la Llotja (1774-1902), la construcció de la nova Duana (1790-92), la urbanització de la plaça (1825-34), i l’edificació dels Porxos d’En Xifré (1836) li acabaren de donar fisonomia.
(Barcelona, 19 maig 1960)
Incidents nacionalistes ocorreguts durant la visita del general Franco a la ciutat. Dins el programa de la visita, el 19 de maig es va celebrar un concert a càrrec de l’Orfeó Català al Palau de la Música.
Del programa previst inicialment, en fou exclosa la interpretació de “El Cant de la senyera”. Aquesta prohibició va motivar com a resposta que un nombrós grup d’activistes catalanistes varen llançar octavetes i van entonar la cançó durant el concert, seguits per una bona part del públic present.
L’actuació de la policia aconseguí detenir alguns dels promotors de l’acció, entre els quals hi havia Jordi Pujol, que no era en aquells moments al Palau. Com a conseqüència de la detenció de Pujol, es va iniciar una activa campanya en favor del seu alliberament, cosa que va fer que el seu nom es conegués arreu de Catalunya i també a l’exili.
Els fets de Palau, tan propers en el temps al cas Galinsoga, testimoniaven l’aparició d’un nou sector -generacional i polític- opositor.
(Barcelona, 7 octubre 1860 – 25 maig 1861)
Setmanari satíric en castellà. Fundat pel periodista Antonio G. Hermosa, edità 34 números i un almanac.
Suspès a causa de la seva crítica social -era autoritzat només per a temes literaris-, fou substituït per “El Pájaro Azul”, editat fins al final del 1862, any en què fou confinat a Lleida el seu creador.
Dades dels Països Catalans 