(Barcelona, segle XV – València ?, 1480)
Cronista i poeta. Avi de Joan Boscà i Almogàver. Racional de la Diputació. Fou partidari del rei Joan II de Catalunya, per la qual cosa fou expulsat de Barcelona i es refugià a València.
Escriví un Memorial d’interès per a l’estudi del govern de Barcelona dels anys 1249-1480, que sembla haver estat el model per a la redacció dels Annals consulars, iniciats de forma semblant i que s’allarguen fins al segle XVIII.
(Barcelona, 1877 – 1957)
Pintor i decorador mural. Fill de Pere Borrell i del Caso, i germà de Ramon Borrell i Pla (Barcelona, 1876 – 1963), el qual pintà cavalls, pintura mural i és autor de nombrosos ex-libris.
Juli conreà la pintura de gènere, el retrat femení i les composicions murals, especialment de caràcter religiós, pintades en un estil acadèmic amb tocs naturalistes.
El seu fill i deixeble fou Pere Borrell i Bertran (Barcelona, 1905 – Madrid, 1950) Pintor. Conreà un tipus de pintura fantàstica que gaudí d’una gran acceptació al Madrid de postguerra.
(Barcelona, segle XIX – 1892)
Advocat. Com a degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona (1881-85) es preocupà de la defensa del dret català.
Presidí el Congrés de Jurisconsults de 1881.
(Barcelona, 1797 – Cardedeu, Vallès Oriental, 1865)
Industrial i polític. Soci de la fàbrica de teixits Bonaplata, fou membre de la Junta Auxiliar Consultiva de Barcelona (1835) i alcalde de la ciutat (1836).
(Sant Martí de Provençals, Barcelona, 1857 – Barcelona, 1947)
Escultor. Fou figura destacada de les Exposicions de Madrid dels anys 1897 i 1901.
(Barcelona ?, segle XVII – Itàlia ?, segle XVIII)
Militar. Era tinent coronel durant el setge de Barcelona (1714); manà la Companyia de la Quietud, que mantenia l’ordre públic.
Detingut després de la rendició, pogué passar a Gènova el 1719.
(Barcelona, 1920 – 1996)
Pintor i gravador. Ha destacat també com a dibuixant.
És autor de notables aiguaforts.
(Barcelona, 20 octubre 1899 – Montevideo, Uruguai, 19 juliol 1954)
Pintor autodidacte. De jove treballà com a tipògraf.
Celebrà la primera exposició individual el 1924. Ha destacat com a paisatgista.
El març de 1952 emigrà cap a l’Uruguai.
(Barcelona, 27 maig 1870 – Ginebra, Suïssa, 15 setembre 1942)
Enginyer. Fill de Pere Bosch i Labrús, del qual fou seguidor del seu ideari.
Presidí diversos organismes econòmics, entre ells el Foment del Treball Nacional (1929-36).
El 1928 publicà la narració poemàtica titulada Los almogávares.
(Barcelona, 1909 – 2002)
Arquitecte. Titulat el 1933. Ha construït bon nombre d’obres remarcables, com l’església de Sant Antoni de Vilamajor, així com notables edificis de caràcter particular.
Dades dels Països Catalans 