(Barcelona, v 1880 – París, França, 1946)
Pintor. Residí habitualment a París.
Excel·lí com a aquarel·lista. Obtingué grans èxits internacionals. Exposà a França, Anglaterra, Itàlia, Alemanya, Estats Units, Argentina, Uruguai i Brasil.
Té a Poblet un quadre que representa les ruïnes del monestir abans de la reconstrucció.
En 1947 fou celebrada a Barcelona una exposició d’obres seves, en homenatge pòstum.
(Barcelona, 1902 – 1971)
Doctor enginyer. Especialitzat en la química de la cel·lulosa i en la indústria del paper.
Fou director de fàbriques papereres, de la Secció de la Cel·lulosa de l’Institut d’Investigacions Tècniques, i del Centre d’Estudis d’Investigació i d’Assessorament de la Indústria del Paper a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona.
És autor de diversos treballs de recerca sobre la cel·lulosa de les plantes anuals, especialment l’espart, l’albardí i l’eix fructífer del banner de Canàries, i sobre la preparació de paper a partir d’aquestes fibres.
Publicà nombrosos articles sobre aspectes filosòfics i humanístics de l’activitat tècnica, organitzà el Museu de la Tècnica a l’Escola d’Enginyers i col·laborà en alguns projectes importants d’arquitectura i urbanisme.
(Barcelona, 1108 – Palència, Castella, 15 gener 1149)
Reina de Castella i de Lleó (1128-49). Filla de Ramon Berenguer III de Barcelona i Dolça de Provença, germana de Ramon Berenguer IV.
Es va casar amb Alfons VII de Castella l’any 1128. El seu origen va permetre a Castella d’augmentar la seva influència al sud de França.
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Cavaller. Fill d’A. F. de Berenguer i de Novell.
Combaté a la guerra de Successió contra els borbònics, servint a la caballeria catalana. Es distingí especialment al combat del 16 de desembre de 1706 al pas de Lechago, prop de Calamocha (Aragó), on fou obtingut un triomf considerable, encara que resultà ferit.
Durant el setge de Barcelona de 1713-14 serví com a capità a la Coronela. Es trobava al baluard del Rei, lluny de la zona afectada per l’assalt, l’11 de setembre de 1714, i dugué la seva companyia a engruixir el gran contraatac organitzat pel conseller en cap Rafael Casanova a l’esquerra de la línia catalana, on tornà a resultat ferit.
Després de la capitulació li foren confiscats els béns.
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Oïdor militar de la Generalitat (1690). Participà en les corts del 1701, on adoptà una actitud de prevenció envers Felip V de Borbó.
Diputat militar de la Generalitat (1713), fou cap honorari de l’expedició dirigida pel general Rafael Nebot que durant els mesos d’agost i setembre recorregué el país per tal d’estendre medis de resistència antiborbònica.
De tornada fou acusat de no haver-se comportat segons que exigia la seva responsabilitat; però participà activament en la defensa de Barcelona durant el setge.
Després de la caiguda de la ciutat (1714) li foren confiscats els béns.
Fou el pare d’Antoni de Berenguer i Gabriel.
(Barcelona, segle XVIII – segle XIX)
Polític. Diputat del comú de l’ajuntament de Barcelona. D’origen humil, esdevingué un dels personatges més influents de la ciutat.
Convertit -no pas sense demagògia- en portaveu del poble, es féu elegir diverses vegades, a partir del 1766, diputat del comú. Reuní una fortuna considerable, que li permeté de donar 3.000 lliures (1784) per armar un vaixell contra els anglesos.
Formà part de la junta de comissionats constituïda amb motiu de la Guerra Gran (1793-95). A partir del 1802 la seva influència minvà davant la reacció de la nova burgesia, que el derrotà en les eleccions, i de l’hostilitat de les autoritats, que el culpaven d’intrigant i de desordres financers, en especial en l’administració de la carn.
(Barcelona, 24 octubre 1792 – València, 21 juliol 1848)
Cirurgià. Fou agregat a l’exèrcit durant els darrers temps de la guerra contra Napoleó, així com a la campanya del Perú.
De tornada d’Amèrica publicà alguns treballs professionals.
(Barcelona, segle XVII – 7 juny 1640)
Jurista. Fou assessor de les galeres de Catalunya i relator del Consell Suprem d’Aragó.
Favorable a la política de duresa del virrei, fou mort durant el Corpus de Sang i la seva casa fou saquejada i incendiada.
És autor de Discurso breve sobre la celebración de Cortes de los fidelísimos reinos de la Corona de Aragón (1626), que dedicà al comte-duc d’Olivares.
(Barcelona, 13 novembre 1948 – )
(Carles Benito i Para) Realitzador cinematogràfic.
La seva passió pel cinema el portà a realitzar el seu primer llarg-metratge, Soplo de esplendor/La sombra de los gigantes (1973), durant un període de cinc anys.
Després de la paròdia El jovencito Drácula (1975), ha dirigit els films policíacs De mica en mica s’omple la pica (1982), Escapada final (1983), La veritat oculta (1987) -segons relats de Pere Calders– i el film d’aventures Capità Escalaborns (1989).
Ha publicat els llibres Nicholas Ray (1986) i Cineastes contra magnats (1991).
(Barcelona, 1920 – 2001)
Crític d’art. Fill de Rafael Benet i Vancells. Estudià història i història de l’art a la universitat de Lovaina. Féu dos cursos de filosofia i lletres a Barcelona.
Ha publicat nombrosos articles sobre temes artístics, sobretot al setmanari “Revista”, on féu crítiques del 1952 al 1960.
És co-autor d’una Història de la pintura moderna en dos volums (1951-53), i col·laborador de les obres col·lectives L’art català i Un segle de vida catalana.
Dades dels Països Catalans 