(Barcelona, 1865 – 1938)
Compositor. Organista de Santa Maria del Mar, de Barcelona, i de Santa Eulàlia, de l’Hospitalet de Llobregat.
Fundà (1899) i dirigí l’orfeó Eco de Catalunya, a Sant Andreu de Palomar, i fou sots-director de l’Orfeó Català (1891-1938).
Compongué goigs i obres corals (originals i arranjaments de melodies tradicionals) i la sarsuela La rata sàvia (1896).
(Barcelona, 1952 – )
Historiadora i crítica d’art. Col·laboradora del diari “El País” (des del 1982) i professora universitària.
Ha publicat obres sobre Picasso (1981), Ràfols-Casamada (1988), Joan Miró (1990), Antoni Tàpies (1984, 1990) i Joan Brossa (1997, 1998).
Altres llibres: La poética de lo neutro (1975), Arte español: nombres para la década de los 80 (1992).
(Barcelona, 17 juny 1852 – 28 juliol 1918)
Erudit. Fill d’un pintor decorador, exercí d’escenògraf almenys fins al 1883.
Afeccionat a la història, s’especialitzà en l’estudi erudit i curiós de monuments i personatges catalans.
Fou bibliotecari del Centre Excursionista de Catalunya i col·laborà en publicacions culturals com “La Ilustració Catalana”, “Revista de Catalunya” i “La Veu de Catalunya”.
Publicà nombrosos treballs, entre els quals Record de l’exposició de documents gràfics de coses desaparegudes de Barcelona al segle XIX (1901), Des del terrat de l’església del Pi (1913) i Datos para la historia del esgrafiado en Barcelona (1913).
(Barcelona, 4 juliol 1842 – 2 juny 1908)
Polític i industrial. Fou el dirigent del partit liberal a Catalunya, d’acord amb el financer Evarist Arnús.
Regidor de l’ajuntament de Barcelona, president de la Diputació i diputat a corts, fou senador a partir del 1899 (vitalici des del 1905).
(Barcelona, 11 octubre 1874 – 21 abril 1956)
Metge. El 1896 féu la primera radiografia a Barcelona i el 1910 fou nomenat secretari general del Congrés Internacional d’Electrologia i Radiologia Mèdiques de Barcelona.
És autor, entre d’altres, de les obres, Los rayos X en cirugía (1899), La Röntgenoterapia y la Röntgenopatología (1906) i Revista general de Röntgenología (1903-10).
(Barcelona, 7 octubre 1921 – Vilabella, Alt Camp, 9 agost 2000)
Dramaturg, poeta i assagista. Fou monjo de Poblet i després ingressà al clergat tarragoní.
Treballà com a escenògraf i figurinista, també creà grups de dansaires i cantaires sobretot a Vilabella, on fundà un esbart, així com el Museu del Camp.
S’inicià en la poesia amb Poemes d’Adam (1967). Bon coneixedor de la literatura grega, ha publicat nombroses reelaboracions dramàtiques dels mites grecs aplegades en tres volums sota el nom Variacions sobre mites grecs (1977-78).
Les obres obres dramàtiques (Peces breus, 1981-82) deixen oberta la possibilitat d’un muntatge decantat cap a l’expressionisme. Com assagista ha escrit obres de síntesi i divulgació històrica com Iniciació a Catalunya (1975) i El pi de les tres branques (1977) sobre els Països Catalans.
(Barcelona, segle XIX – París, França, 1937)
Fabricant. Continuà el negoci de compra-venda de manufactura de cotó iniciat pel seu pare Joan Coma i Xipell.
A partir del 1910 se’n féu càrrec totalment i n’amplià les activitats: instal·là una filatura a Rosselló de Segrià i una fàbrica de teixits a Salt (Gironès), per al servei de la qual féu construir una central hidroelèctrica a Bescanó.
Fou un dels principals compradors de Barcelona de cotó nord-americà. Fou conseller de nombrosos bancs i formà part de la junta del Gran Teatre del Liceu.
El 1936 es refugià a París, on morí.
L’empresa perdurà en la mateixa família sota el nom de Successora de J. Coma-Cros.
(Barcelona, 1884 – 1959)
Arqueòleg i geòleg. Deixeble de Pere Bosch i Gimpera, col·laborà en la secció històrico-arqueològica de l’IEC, base del futur Museu Arqueològic de Barcelona, del qual fou el veritable organitzador.
Les Balears foren el seu principal camp de recerca, si bé una gran part dels seus treballs han restat inèdits.
Entre els que foren publicats cal esmentar: L’edat del bronze a Mallorca (1915-20), Coves romanes d’enterrament a Mallorca (1920), Els bronzes de la cultura dels talaiots (1925), Prehistòria de Montserrat (1925), Les terres cuites cartagineses d’Eivissa (1937) i Excavaciones en necrópolis romanas de Ibiza y Formentera (1942).
(Barcelona, 26 setembre 1951 – )
Director d’orquestra i compositor. Fill del músic Àngel Colomer i del Romero.
Estudià al Conservatori Superior Municipal de Música a Barcelona i fou deixeble de Xavier Montsalvatge i A. Ros i Marbà. Amplià estudis a Alemanya, Àustria i Gran Bretanya. El 1981 estudià direcció i composició a la Universitat de Bloomington (EUA).
Ha dirigit l’Orquestra del Conservatori de Barcelona, la Coral Cantiga, la del Conservatori Professional de Manresa, la Joven Orquesta Nacional de España (1983-86) i, des de 1986, l’orquestra simfònica de Tenerife.
(Barcelona, 1841 – 1898)
Actor i autor teatral i cantant. Dedicat al teatre líric, excel·lí en el gènere còmic.
Va escriure: el drama La llàntia meravellosa; les comèdies Mentides que no fan mal, Lo meu modo de pensar, La casa tranquil·la (1879), La torre dels misteris (1876), La guerra a casa, Un vagó (en col·laboració amb amb Narcís Campmany) i Vostès diran, les operetes Primer jo (1873), Les campanetes (1873) (ambdués en col·laboració amb Eduard Vidal i de Valenciano, musicades per Josep Ribera), Flor de te (1897), Lo pou de la veritat, Lo somni de la innocència (1895, amb música d’Urbà Fando), La guardiola, Qui tot ho vol tot ho perd, i adatà el vodevil Kikirikí (1887).
Dirigí el Teatre Tívoli de Barcelona.
