(Bellpuig?, Urgell, 1220 – Barcelona, 13 gener 1298)
Bisbe de Vic (1264-98). Fill de Guillem II i germà de Guillem III, senyors de la baronia de Bellpuig, fou canonge a Lleida, Urgell i Vic. Estudià dret a Bolonya, on Innocenci IV el nomenà capellà pontifici.
La seva tasca episcopal sobresortí per les reformes i reconstruccions que dugué a terme, així com per la recopilació de les rúbriques en ús a Vic.
S’enfrontà amb el rei i altres senyors en defensa dels seus drets episcopals.
(Catalunya, segle XIV – Barcelona ?, segle XIV)
Noble. En 1379 féu un viatge a Terra Santa. De tornada féu un breu sojorn a l’illa de Xipre. Hi conegué una dona vinguda de l’Índia, a la qual féu explicar moltes coses d’aquell país llunya, pràcticament desconegut dels europeus.
Aquesta circumstància arribà a oïdes del príncep Joan, duc de Girona i futur Joan I. El príncep, sempre tan obert a tota curiositat cultural, escriví a un dels seus secretaris a Barcelona, ciutat on es trobava Bernat aquells dies, recomanant-li que s’entrevistés amb ell i en recollís tota la informació possible aplegada sobre l’Índia, informació que Joan volia tenir a la vista tot seguit.
(Barcelona, 1888 – 1945)
Titellaire. Fill de Jaume Anglès i Pallejà. Plantà el castellet al Tibidabo fins al 1920, i el 1921 dirigí la programació de titelles de la galeria d’art Sala Reig.
Durant uns quants anys treballà a la Sala Ampurdanesa del carrer del Pi (més tard Sala Baby) i el 1955 s’instal·là al Turó Park, on treballava amb el seu fill Jaume Anglès i Guzmàn.
(Barcelona, 1857 – 1919)
Titellaire. Iniciador de la nissaga. Començà a fer titelles el 1873 i formà companyia el 1902.
Fou pare de Jaume Anglès i Vilaplana.
(Tarragona, 1681 – Barcelona, 1754)
Gramàtic i historiador dominicà. Publicà un Prontuario ortologigráfico trilingüe (1742; ortografia comparativa del llatí, el castellà i el català), una biografia de Fra Tomàs de Vidal i Nin (1744).
També escriví diversos manuscrits, un diccionari català-llatí, el Lumen Domus… (continuació dels annals del convent de Santa Caterina de Barcelona) i unes Noticias pertenecientes a los condados de Cataluña (continuació de l’obra de Francesc Diego).
(Santa Coloma de Farners, Selva, 11 febrer 1921 – Barcelona, 23 juny 1993)
Actor i comediògraf. S’inicià a la ràdio i s’incorporà després a l’escena, on de seguida hi destacà principalment com a intèrpret de personatges còmics, gairebé sempre en català.
Escriví també algunes peces de teatre costumista, com Ocells de pis (1956) i L’amor venia en taxi (1959), i col·laborà a la televisió.
Mesos abans de morir li va ser concedit el Premi Nacional d’Arts Escèniques 1992 que atorguen la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona, la Creu de Sant Jordi i, a títol pòstum, la medalla d’or al mèrit en Belles Arts.
(Barcelona, 5 agost 1805 – 27 desembre 1884)
Gramàtic i escriptor. Estudià en diferents centres de Barcelona i l’any 1840 substituí Antoni Bergnes de les Cases a la càtedra de francès de l’escola de comerç de la Junta de Comerç de Barcelona. Després fou catedràtic de l’institut provincial de segon ensenyament i fundà i dirigí altres centres docents.
Inicià la primera escola parroquial segons el sistema d’ensenyament mutu, la qual serví de model a les que més tard fundà l’ajuntament.
La major part de la seva producció són obres escrites en castellà i en francès sobre qüestions gramaticals d’aquesta darrera llengua.
Amb el pseudònim Genís Domingo i Raventós escriví en català Barcelona antigua en lo segle actual (premiada als jocs florals del 1862) i alguna poesia que fou publicada a revistes de l’època.
(Catalunya, segle XVIII – Barcelona, 1847)
Historiador i jurisconsult.
Pertangué a l’Acadèmia de Bones Lletres, on, entre el 1837 i el 1846, llegí diversos treballs sobre qüestions jurídiques, històriques, etc: Bosquejo de la antigua legislación catalana, desde la instalación del Estado independiente hasta el decreto de Nueva Planta, Memoria sobre la civilización y primeras relaciones políticas y comerciales de la antigüedad, etc.
(Sant Hipòlit de Voltregà, Osona, 7 juliol 1937 – Barcelona, 22 desembre 2019)
Director cinematogràfic. Alternà la tasca d’actor i doblador professional amb la pintura i el teatre.
El 1967 s’inicià com a realitzador amateur amb una sèrie de curtmetratges documentals, que aconseguiren nombrosos guardons, així com d’altres que intentaven reflectir la situació del jovent a la Catalunya rural (Grostesque Show, La rage, Cavall Fort, El Pitus) i que serviren de base per a realitzar el seu primer llarg-metratge, La ràbia (1968-77), on narra la vida d’un xicot al llarg de quasi deu anys, entre els quals inclou el període de la Guerra d’Espanya.
Posteriorment (1982) ha realitzat Interior roig.
(Lleida, 25 abril 1831 – Barcelona, 7 maig 1889)
Escriptor. Va dirigir “La Flaca”. Poeta en un principi, les seves poesies foren incloses dins el recull Trobadors nous (1858).
Autor del drama històric La Verge de les Mercès (1856), intent d’introduir el gènere històric dins l’escena catalana. Va escriure, a més, una sarsuela bilingüe, Setze jutges (1868), i la comèdia Llum i fum (1876).
De la seva producció en castellà, molt extensa, destaca la Guía satírica de Barcelona 1860).
Fou un dels dirigents del partit republicà.
Dades dels Països Catalans 