(l’Estany, Moianès, 15 agost 1889 – Barcelona, 27 juny 1973)
Poeta i periodista. Fou redactor de “La Publicitat” i d’“El Matí” i administrador de “La Nau”.
Mestre en Gai Saber el 1936.
Obres: Camps a través (1924), Balada del pessebre (1958) i Musa rústica (1973).
(Barcelona, 22 juny 1911 – 14 abril 1975)
Pintor. Fill de Joan Grau i Miró.
De formació autodidàctica, es traslladà a París el 1936. Amb influències de Bonard i Vuillard, fou un dels membres principals de l’Escola de París.
Pintor elegant i amb un gran sentit cromàtic, realitzà també decoracions teatrals i cartells.
Es casà amb la també pintora Àngels Santos i Torroella, i foren pares de Julià Grau i Santos.
(Girona, 1883 – Barcelona, 1918)
Dibuixant humorístic. Col·laborà com a caricaturista en revistes catalanes, com “En Patufet”, moltes vegades amb pseudònims. Els seus treballs el feren mereixedor de gran estima.
Organitzà a Barcelona el Saló dels Humoristes i celebrà algunes exposicions a la sala Parés de Barcelona.
Fill seu fou Emili Grau i Sala.
(Barcelona, 1951 – 30 maig 2020)
Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona on, anys després, exercí durant un temps com a professor.
S’inicià en l’art conceptual, però a partir del 1976 es dedicà ja definitivament a la pintura i participà en la mostra Per una crítica de la pintura a Barcelona, amb un grup d’artistes a l’entorn de la revista “Trama”. Amb aquests artistes, se situà dins del corrent anomenat pintura-pintura, que sorgí com a reacció del conceptualisme, de gran força a Catalunya, tot reivindicant la pràctica de la pintura.
Inicialment prevalgueren els aspectes teòrics, però a poc a poc aquests deixaren pas a la intuïció, i a la potenciació del gest i el color.
Entre les seves darreres exposicions sobresurten la realitzada a la galeria Maeght de París (1989) i a la galeria Salvador Riera de Barcelona, el 1992.
(Barcelona, 1892 – 1974)
Pintor i restaurador d’obres d’art. Es formà a Llotja i amplià els seus coneixements com a restaurador a Itàlia i a França.
És autor d’aquarel·les inspirades en els paisatges de Mallorca i de la Costa Brava, però, sobretot, ha destacat com a restaurador.
Fou nomenat director dels tallers de restauració de l’Exposició Internacional de Barcelona (1929), cap del mateix servei als Museus de Barcelona, restaurador del Patrimoni Nacional i professor de la seva especialitat a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.
Restaurà dos quadres del Greco que hi ha al Cau Ferrat de Sitges, una bona part dels murals de Josep Maria Sert a la catedral de Vic i els frescs de Goya de San Antonio de la Florida.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1834 – Barcelona, 1896)
Pintor. Deixeble de Pau Milà a Llotja, del qual seguí la seva línia purista. Estudià després a Madrid.
Fou un típic pintor d’història (Translació de Jaume el Conqueridor a Poblet) i, a l’adveniment d’Amadeu de Savoia, esdevingué retratista seu.
(Fígols d’Organyà, Alt Urgell, 5 gener 1937 – Barcelona, 24 febrer 1995)
Poeta. Estudià teologia, psicologia analítica i ciència de la literatura a Suïssa, on exercí molts anys de capellà d’emigrants.
Ha publicat Joc d’arrels i d’estels (1965) i Antologia de sacerdots poetes (1975).
(Barcelona, 1714 – 1798)
Escultor i arquitecte. Deixeble de Pere Costa.
Intervingué en la construcció de la façana de l’església de Santa Maria (1743), a Barcelona, i esculpí les estàtues laterals de la façana de Sant Miquel de la Barceloneta (vers 1755).
Treballà en la decoració del castell de Figueres i en la de diversos edificis civils i religiosos de Barcelona (església de Sant Felip Neri, Col·legi de Cirurgia, església de la Mercè, palau de la Virreina, palau del duc de Sessa).
(Barcelona, 1928 – 2003)
Flautista. Fill del també flautista Esteve Gratacòs, amb el qual estudià i més tard amplià la seva tècnica amb Jean-Pierre Rampal, amb el qual ha col·laborat sovint.
A partir del 1962 inicià una carrera internacional. Ha fet nombrosos enregistraments.
A partir del 1967 fou solista de l’Orquestra Ciutat de Barcelona.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona ?, segle XVIII)
Polític. El 22 de juliol de 1713 fou elegit Diputat Reial de la Generalitat del Principat. El seu mandat coincidí amb el gran setge de Barcelona.
Fou un dels prohoms que anaren a lluitar al baluard de Santa Clara arran dels assalts enemics, rebutjats, l’agost de 1714.
L’11 de setembre, en companyia d’altres membres del govern, tragué la bandera de Sant Jordi i acudí a lluitar a la plaça de Palau. Encara que la bandera seria retirada per no exposar-la a caure en poder de l’enemic, Grases tornà al mateix sector i hi combaté durant la batalla.
Caiguda la ciutat, els borbònics li confiscaren els béns, que produïren una renda anual de 17 lliures.
Dades dels Països Catalans 