Estany, situat a la perifèria de l’estany de Banyoles, d’uns 50 m de diàmetre.
Ha rebut aquest nom per tal com el fons és cobert per fang de color gris.
Cendra, estanyol de la
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: Banyoles (geo)
Casa-Missió de Banyoles
(Banyoles, Pla de l’Estany, 1851 – )
Entitat diocesana. Fundada per Joan Planas, al servei de la predicació i atesa pel Col·legi de Missioners del bisbat de Girona, comunitat de clergues (uns 15, el 1971).
Des del 1863 resideix a l’antic monestir de Sant Esteve de Banyoles.
Carrer de Mata, el
Banyoles, margues de
Formació de margues blaves del lutecià, amb Nummulites laevigatus i Assilina exponens, desenvolupada extensament a l’oest de la ciutat, localitat-tipus.
Fontpudosa, la
Balneari, 1 km al nord-oest de la ciutat, bastit al costat de la font Pudosa, d’aigua sulfurosa càlcica freda, coneguda ja al segle XV per la seva virtut guaridora.
Davant la concurrència de malalts, nombrosa des del segle XVIII, hom construí a mitjan segle XIX l’actual edifici.
Estunes, les
(o les Tunes) Important formació de travertins a la vora de l’estany de Banyoles, a 500 m de la Font Pudosa, al peu de la serra de Sant Patllari.
Es presenta amb grans esquerdes, coves i passadissos (és l’anomenat Palau de les Fades).
Fou en aquestes toves que Pere Alsius recollí la famosa mandíbula de Banyoles.
Cada any, el diumenge després de Pasqua, s’hi celebra un aplec dit el Roser de les Estunes.
Espolla, estany d’ -Pla de l’Estany-
(o del Clot d’Espolla) Petita llacuna, que apareix al nord – nord-est de l’estany de Banyoles, només després d’una temporada de pluges fortes.
L’aigua brolla a 20 o 30 cm del travertí d’origen lacustre que constitueix l’altiplà d’Usall, i s’escorre cap al Ser, afluent del Fluvià, tot reconstruint part de l’estany primitiu.
L’aigua sembla que procedeix del nord del Fluvià (com la de l’estany de Banyoles, al qual serveix de sobreeixidor), on s’infiltra travessant calcàries i guixos eocènics enfonsats al llarg d’una falla que es prolonga cap al sud; quan la pressió de l’aigua és excessiva travessa els guixos i travertins dipositats al llac antic (100 m de gruix).
Draga, la
Assentament lacustre neolític, situat a pocs metres de l’estany de Banyoles, en una zona generalment inundada durant l’hivern; però originalment la riba era més allunyada, a uns 50 m. La seva extensió era d’uns 3.000 m2, que eren ocupats per cases i graners.
El jaciment, datat cap a la meitat o al final del Vè mil·leni aC, és un dels hàbitats lacustres més antics d’Europa.
Ha donat un gran volum d’informació sobre l’economia de l’època, basada en l’agricultura cerealícola (blat dur, ordi vestit i pisana), complementat amb el conreu de lleguminoses (fava i pèsol), i en una ramaderia prou diversificada en la qual dominen els ovicàprids, seguits pels bòvids i els súids.
Butinyà i Hospital, Francesc Xavier
(Banyoles, Pla de l’Estany, 16 abril 1834 – Tarragona, 18 desembre 1899)
Eclesiàstic i escriptor. Fundador jesuïta (1854), ensenyà química (1859-63) a l’Havana.
Tornà a Catalunya, i fundà a Calella (1875) la congregació de les Serves de Sant Josep, conegudes popularment per butinyanes o josefines.
Escriví obres religioses –Les migdiades del mes de maig (1871) i el devocionari Joia del cristià (1882)- i un drama, La venjança del Martre (1871).
Banyoles, monestir de
Monestir benedictí (Sant Esteve de Banyoles). Fundat al començament del segle IX per l’abat Bonit.
Al llarg de l’Edat Mitjana, les possessions del monestir anaren creixent, i també la seva influència social i cultural: des del segle XI tingué una escola monacal, i el 1446 s’hi fundà un estudi general benedictí. La comunitat subsistí fins al 1835 (desamortització espanyola de Mendizábal).
Destruït parcialment pels terratrèmols del 1427 i 1428, les tropes franceses n’arruïnaren (1655) tota l’obra romànica.
L’edifici actual, d’estil neoclàssic, conserva la portalada gòtica i el retaule, també gòtic, de l’altar major, de Joan Antigó.
Dades dels Països Catalans 