(Barcelona, segle XVIII – 3 juny 1809)
Corredor de canvis. Un dels principals membres de la Conspiració de l’Ascensió (1809) contra els francesos que ocupaven Barcelona.
Amb el capità italià Provana negocià el lliurament de les Drassanes als revoltats, però fou víctima d’un parany que el portà al patíbul juntament amb la majoria dels implicats, després d’un procés espectacular que se celebrà a la Ciutadella, al principi de juny d’aquell mateix any.
(Barcelona, 21 març 1820 – 2 desembre 1890)
Financer i banquer. Germà de Manuel. D’origen humil, fou funcionari d’hisenda de l’Ajuntament de Barcelona des del 1840 fins al 1843.
Entrà a la Borsa, i el 1852 inaugurà la seva casa de banca, que es convertí en una de les més fortes de la ciutat.
Fou el primer promotor del Casino Mercantil Barcelonès (1860). Fundà el Teatre Líric de Barcelona (1881), i fou president de la Casa de Caritat de Barcelona. Fou un dels promotors de l’Exposició Universal del 1888.
D’ideologia liberal i moderadament lliurecanvista, fou amic i col·laborador de Sagasta, del qual rebé el nomenament de senador vitalici, i del grup liberal barceloní de Comas i Masferrer.
El seu nét Gonçal Arnús i Pallós fundà el 1910 la Banca Arnús.
(Sant Hipòlit de Voltregà, Osona, 3 novembre 1784 – Madrid, 26 novembre 1847)
Banquer. Creà una gran fortuna durant la guerra del Francès (1808-14), beneficiant-se del comerç entre napoleònics i nacionals; el 1822 declarà una fortuna de 15 milions de rals. El 1823, juntament amb el seu cosí Josep Casals, fundà a Barcelona la Banca Remisa i Casals, a la qual ell aportà 3.750.000 rals.
El 1823, any de la caiguda del govern liberal, fou decisiu per a ell: col·laborà amb el general Castaños, que l’ajudà a introduir-se a la Secretaria d’Hisenda. Del 1826 al 1833 fou director general del Tresor Reial, es traslladà a Madrid amb el seu col·laborador Bonaventura Carles Aribau i fundà una sucursal de la casa Remisa i Casals, que havia intervingut en les obres de dragat del port de Barcelona. Col·laborà en la introducció de la màquina de vapor a Catalunya (1832).
Davant la política lliurecanvista d’Espartero, es declarà, com tota la burgesia catalana, defensor del proteccionisme i el defensà des de les planes del diari madrileny “El Corresponsal” (1839-44). El 1843 intervingué en la construcció del canal d’Urgell. Va crear i presidir el Banc d’Isabel II, última de les seves empreses.
(Olot, Garrotxa, 28 agost 1853 – Girona, 30 juny 1917)
Historiador, polític i banquer. Especialitzat en la història del comtat de Besalú, les seves obres principals s’agrupen sota el títol genèric de Noticias históricas del condado de Besalú. Fou contemporani d’historiadors notables, com Joaquim Botet i Sisó, Lluís Nicolau d’Olwer, Joaquim Miret i Sans, etc.
Per a la redacció de les seves obres utilitzà les principals col·leccions diplomàtiques i publicacions bibliogràfiques aparegudes fins al seu temps, però també es valgué d’una gran quantitat de documentació inèdita que trobà a l’Arxiu de la Delegació d’Hisenda de Girona, on treballava. Tot i que els seus treballs són mancats de metodologia i de rigor històric i la seva transcripció dels documents es ressent d’un escàs coneixement de la paleografia, les noticias históricas constitueixen una font bàsica per a l’estudi de les comarques de Besalú a l’edat mitjana, especialment al s XI i durant el període remença.
Entre les seves obres sobresurten: Besalú, (1889-90), El vizcondado de Bas (1893), El monasterio de San Pedro de Camprodón (1885), Colección diplomática del condado de Besalú (1901-08), Los monasterios de la diócesis gerundense (1904) i Los condes de Ampurias vindicados (1917).
(Comillas, Cantàbria, 12 abril 1817 – Barcelona, 16 gener 1883)
Comerciant, navilier i banquer. Emigrà a Amèrica i aconseguí de fer una considerable fortuna a l’Havana. Retornat a Espanya l’any 1850, emprengué una llarga sèrie de negocis que aviat el portaren a ésser el primer capitalista espanyol. L’any 1852 fundà la casa A. López y Cía., nucli de la futura Companyia Transatlàntica, que aprofità la substitució de la navegació a vela per la de vapor i monopolitzà les línies oficials de vapors a les colònies.
La Transatlàntica s’establí a Barcelona el 1881 i utilitzà exclusivament carbó asturià extret de la zona d’Aller per la Compañía Hullera Española, de la qual López havia estat el fundador (1883) i l’únic propietari. Acumulà, així mateix, diverses concessions ferroviàries i fundà la Compañía General de Tabacos de Filipinas.
En l’esfera bancària creà el Crèdit Mercantil i el Banc Hispano-Colonial (1876), que centrà la seva activitat a Barcelona, amb la col·laboració de destacats financers catalans (entre els quals M. Girona). L’èxit d’aquesta empresa va fer concebre a López un projecte extraordinari que consistia a formar, amb els capitals de distints grups financers catalans, un banc únic que hauria tingut un lloc preeminent en tot l’àmbit dels negocis a Europa. La falta de col·laboració li ho impedí.
Fou vice-president de la Liga Nacional, de Barcelona, moviment polític que es proposava d’impedir l’abolició de l’esclavatge dels negres a Puerto Rico (1873). D’altra banda, López protegí el gran poeta català Jacint Verdaguer, que li dedicà el seu poema L’Atlàntida, i construí un sumptuós seminari pontifici a la seva ciutat natal. L’any 1878 Alfons XII li va concedir el títol de marquès de Comillas.
(Barcelona, 27 juliol 1990 – )
“La Caixa” Institució creditícia. La primera de l’estat espanyol i la segona d’Europa per volum de dipòsits.
Resultà de la fusió de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears i de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona. L’any 1991 adquirí el 25% de les accions de Catalana de Gas i el 1992 comprà l’Isbanc per fer-ne una banca convencional.
Inverteix en infraestructures diverses, en projectes socials i en institucions culturals (editorials, biblioteques, sales d’exposicions, museus, etc). Actualment té el nom comercial de CaixaBank.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 6 abril 1913 – 2013)
Entitat financera. El balanç del 1991 presentava unes reserves de 18.312 milions de pessetes i uns recursos crediticis de 308.181 milions, que la converteixen en la tercera caixa d’estalvis de Catalunya per aquest concepte.
L’estructura dels recursos crediticis és similar a la mitjana de les caixes catalanes, amb un pes menor de les cessions temporals de deute públic i una major importància dels dipòsits a termini, amb un cert pes del capital d’emprèstits.
Presenta una bona activitat creditícia i disposa d’una xarxa d’unes 260 oficines, amb una forta expansió els darrers anys.
L’any 2013 va ser integrada al Banc de Sabadell.
(Catalunya, 1978 – 2009)
Entitat creditícia. Nom adoptat el 1978 per la Caixa d’Estalvis Provincial de la Diputació de Barcelona -sota la presidència de Josep Tarradellas-, que havia estat fundada el 1926 per aquesta mateixa corporació per una iniciativa de Francesc Torras i Villà.
L’àmbit inicial d’aquesta primera caixa era la província però per acord del Consell d’Economia de la Generalitat republicana augmentà la seva jurisdicció a tot Catalunya, amb el nom de Caixa d’Estalvis de la Generalitat.
El 1939 recuperà la seva antiga denominació, que es convertí en l’actual el 1978. Al final del 1984 era la tercera caixa d’estalvis catalana i la sisena de l’estat. La seva obra social és important.
El 2009 es fa fusionar amb Caixa Tarragona i Caixa Manresa amb el nom de CatalunyaCaixa.
(Barcelona, 27 febrer 1887 – 9 abril 1973)
Jurista. Catedràtic de dret mercantil (1920) a la facultat de dret de Barcelona, de la qual fou degà del 1933 al 1936. El 1914 professà un curs de legislació social a la Universitat de Barcelona.
Fou un dels fundadors del Comitè de Dret Marítim de Barcelona, del qual fou vicepresident el 1954. Col·laborà amb Francesc Moragas, i el succeí en el càrrec de director de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis.
Després del 1939 fou empresonat, exclòs de la direcció de la Caixa i també, temporalment (1940-52), de la seva càtedra. La Caixa acordà, l’any 1979, després de la seva mort, la seva total i plena rehabilitació.
La intensa labor feta en el camp universitari i de l’estalvi popular al Principat és completada per una continuada preocupació social mantinguda des de la seva joventut. Ha estat secretari de la comissió organitzadora de la Setmana Social celebrada el 1910, secretari de l’Acció Social Popular el 1916 i director de “Revista Social”.
Publicà Régimen legal de las asociaciones en España (1915), Ahorro social (1947), Derecho Mercantil (1950), Cajas de Ahorro (1951) i Moción para la reforma del Derecho Marítimo positivo español (1957).
Fou el pare de Josep Maria, d’Emili Maria i de Maur Maria Boix i Selva.
(Barcelona, 1844 – 1984)
Entitat bancària. Constituïda per Antoni Vilalta sota el nom Casa Vilalta i Mas i dedicada inicialment al bescanvi de monedes. Heretada el 1854 pel seu nebot Francesc Mas i Sardà, el 1876 era ja reconeguda per F. Mas Sardà e hijos; el 1950 prengué la denominació actual.
Des dels seus inicis participà en la promoció d’algunes empreses ben conegudes de Barcelona (Aguas de Barcelona, Bancotrans, Motor Ibérica, Saba, etc), fet que la decantà a desenvolupar el mercat de valors i amb el temps a ésser reconeguda com a banca especialitzada en el mercat de valors mobiliaris.
El 1969 abandonà el caràcter familiar i incorporà nous accionistes; des de llavors experimentà una progressió espectacular: d’una banca petita amb dues oficines i uns recursos aliens de 664 milions de pessetes, passà a tenir el 1982 trenta-cinc oficines repartides per tot l’estat i una xifra de recursos de 43.000 milions de pessetes.
Cap al final del 1981 una sèrie de dificultats -degudes primordialment a les seves inversions en el sector immobiliari i en algunes de les seves filials, i emmarcades dins la crisi econòmica general-, la forçaren a desaparèixer com a banca catalana independent.
El 1982 restà sota el control del Banco de Bilbao. El 1984 tenia 140.959 milions de dipòsits. El 1988, dins el procés de fusió del Banco de Vizcaya i del Banco de Bilbao, fou absorbida per Banca Catalana.
Dades dels Països Catalans 