Depressió entre els dos territoris, a la línia de crestes que separa la vall de la Llosa del circ d’Envalira, dins la parròquia d’Encamp, entre el pic Negre d’Envalira (2.812 m alt) i el pic de la portella d’Engaït (2.773 m).
Torrent de la comarca, un dels que formen la riera de Ger, tributària del Segre.
Afluent dretà del Segre; drena la vall Tova.
Neix a la serra de l’Esquella, a l’oest de la portella de Meranges i del massís de Campcardós.
Desguassa davant Baltarga.
Calm (2.802 m alt) modelada al muntanyam al límit entre les valls de la Llosa i del riu Duran, entre els termes de Bellver de Cerdanya, Meranges i Lles.
Domina, a l’oest, l’estany de calm Colomer, l’emissari del qual, la riera del clot d’en Colomer, desguassa al Segre a través del riu de la Llosa.
(Alta Cerdanya / Baixa Cerdanya)
Regió natural i històrica (1.084,6 km2), situada a la regió pirinenca. El territori que administrativament correspon a Catalunya (Baixa Cerdanya) té la capital a Puigcerdà, i la que està en territori francès (Alta Cerdanya) la capital és Sallagosa.
La Cerdanya està compresa entre les comarques del Conflent, l’Alt Urgell, el Berguedà, el Ripollès i Andorra. Constitueix una unitat geogràfica ben definida que comprèn la fossa de la Cerdanya i el cinturó de muntanyes que l’envolta.
Fisiogràficament cal distingir dues regions ben diferenciades: la plana i la muntanya. La plana, suaument ondulada, que s’estén d’oest a est, entre 900 i 1.000 m alt, ocupa el fons de la fossa de la Cerdanya i és l’única plana important del Pirineu català; està formada per materials paleozoics, pissarres i granits, recoberts per una capa de conglomerats i d’argiles d’origen terciari i quaternari; l’estret d’Isòvol divideix la plana en dues conques: la de Puigcerdà o Gran Cerdanya, i la de Bellver o Petita Cerdanya.
La muntanya, gairebé en la seva totalitat, forma part de l’anomenada zona axial pirinenca, constituïda per roques paleozoiques entre les quals predominen els granits i les pissarres. En alguns llocs s’intercalen àmplies faixes de roques calcàries devonianes, com en el cas de la Tosa d’Alp.
Cal destacar l’existència de grans replans d’erosió a diverses altituds, damunt el sòcal paleozoic; el més important és el gran pla de Salines, entre 2.000 i 2.600 m, que davalla del Puigmal en direcció oest; entre els 1.500 i els 1.600 m hi ha el planell del coll de la Perxa, els replans de Lles, Estana, Ardòvol, etc.
Durant el quaternari, petites geleres modelaren aquestes muntanyes; nombrosos llacs d’origen glacial, com ara els de Malniu, Engorgs, Montmalús, la Muga, Colomer, etc, en són testimonis, així com els dipòsits morrènics de la vall de Querol.
El clima hi és fred i sec, però l’altitud i la inversió tèrmica introdueixen modificacions notables en la distribució de les temperatures. Les precipitacions són escasses a la plana, al voltant dels 600 mm, mentre que la muntanya en rep al voltant de 1.000 mm (majoritàriament en forma de neu). Els mesos més plujosos són des de la primavera fins al mes de juliol.
Hidrogràficament pertany a la conca alta del Segre, que discorre d’est a oest seguint l’eix de la plana.
La vegetació a la muntanya es disposa en forma escalonada en tres zones: fins a 1.500-1.700 m, el pi silvestre; més amunt, fins a 2.200-2.400 m, el pi negre, on cedeix l’espai als prats alpins.
El poblament de la Cerdanya és dispers i en general la població ocupa petits turons enlairats, i cedeix les terres més baixes als conreus de regadiu; en general la densitat de població és molt baixa, excepte a Puigcerdà i Bellver de Cerdanya.
Les principals fonts de riquesa són la ramaderia i l’agricultura. Els cultius més importants són el blat, el sègol, les patates i els formatges, que es combinen en rotacions anuals; hi destaca una notable extensió de prats dedicats a la ramaderia, sotmesa tradicionalment a una important transhumància. La industrialització de la llet (formatges, mantega, etc) és un dels sectors amb més pes econòmic; la resta d’activitats industrials es redueixen a empreses de construcció i de la fusta. A l’Alta Cerdanya, s’hi troben establiments sanitaris, lligats a la helioteràpia.
El turisme (estimulat per la seva situació excepcional, al cor dels Pirineus, a la cruïlla dels camins nord-sud, de Tolosa a Barcelona, i transversal, de Perpinyà a Lleida, i pels esports d’hivern a la Molina i a Font-romeu, sobretot), constitueix la principal font de riquesa de la comarca. L’obertura del túnel del Cadí (1984) ha millorat molt les comunicacions.
(Berguedà / Alt Urgell / Baixa Cerdanya)
Zona que comprèn part de les serres de Cadí, del Moixeró i de Mogrony, al Pre-pirineu oriental.
L’espai, protegit des del 1983, té una superfície de 41.342 ha, la qual cosa el converteix en el més extens de Catalunya.
La seva importància natural se centra principalment en la vegetació d’alta muntanya, on destaca la presència d’un conjunt de plantes calcícoles molt rares a la resta dels Pirineus. També són destacables les extensions forestals (restes de roureda de roure martinenc, secundàriament substituïda per pineda de pi roig i altres comunitats; boscos de pi negre; etc), i els diferents tipus de prat alpí.
Alhora, aquesta vegetació conforma l’hàbitat de nombroses espècies de fauna pirinenca, que han trobat en l’espai un bon refugi: l’isard (molt escàs abans de la creació del parc), el pardal d’ala blanca, el picot negre, el gall fer, nombroses aus passeriformes o diversos petits mamífers com el talpó, la marta i la musaranya.
Enllaç: Parc Natural del Cadí-Moixeró
Pas subterrani que comunica la conca alta del Llobregat amb la del Segre a través de la serra de Cadí (pròpiament, sota la serra del Moixeró).
Fou construït en el període 1978-84 i s’hi accedeix des de Bagà (pel vessant sud), on acaba l’eix del Llobregat (de carretera); la boca sud (terme de Guardiola de Berguedà) és a 1.175 m alt.
En 5 km salva un desnivell de 61 m, fins al terme d’Urús, amb sortides a Bellver de Cerdanya i Alp. És de peatge.
(Alta Cerdanya / Baixa Cerdanya)
Depressió (2.519 m alt), entre el pic Negre d’Envalira i la serra de l’Esquella, de la línia de crestes que separa la vall de Querol de la vall de la Llosa.
És un dels alts passos de muntanya d’accés a Andorra més freqüentats.
(o la Batllia de Bellver) Petita regió, dita igualment Petita Cerdanya i alguna vegada també Baixa Cerdanya, a la vall del Segre, centrada en el pla de Talló, comprèn els termes de Bellver de Cerdanya, Riu de Pendís, Prullans i Talltendre.
Les seves valls altes constitueixen la capçalera del riu de la Batllia.
Té l’origen en la fundació de la batllia de Bellver de Cerdanya (1225) pel comte Nunyó Sanç I de Rosselló i de Cerdanya.
Petita regió a la vall del Segre, entre la Batllia de Bellver i l’Urgellet. És situada entre la línia de crestes que forma la frontera d’Andorra i la gran cinglera calcària del Cadí, que correspon a un escarpament de falla que ha orientat el curs del Segre d’est a oest i ha format un llarg congost.
El nom prové del de l’antic pagus de Baridà, i actualment comprèn els termes de Montellà i Martinet, Lles, el Pont de Bar i part del de Cava (el Quer Foradat).
És situat al límit septentrional de l’alzina i de l’olivera, i hi penetra la roureda amb boix. Els nuclis de població són als costers assolellats, aprofitant replans enlairats.
Els principals recursos econòmics són l’explotació forestal i la ramaderia. Hi ha hagut un fort despoblament.
Antic lloc de pas de la Strata Ceretana romana, el Baridà és travessat per la carretera de Lleida a Puigcerdà (sots-vegueria de Baridà).
Dades dels Països Catalans 