(Barcelona, 1675 – 1729)
Jurisconsult. Participà en la guerra de Successió a favor del rei-arxiduc Carles III.
Hagué d’exiliar-se el 1714, i probablement tornà arran de la pau de Viena del 1725.
Publicà Chria verbalis historico comprobata exemplo Caroli III praecipue hispaniarum regis et indiarum… (1707).
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 14 agost 1714)
Cap de voluntaris a la guerra de Successió. Durant el setge de Barcelona (1713-14), fou sergent major del regiment de fusellers d’Antoni Muñoz.
Destacà en nombroses ocasions, una de les més perilloses de les quals fou el contraatac contra les bateries borbòniques emplaçades al convent de Jesús, el 5 d’agost de 1714.
Morí en el curs del segon contraatac català dins el baluard de Santa Clara, que fou aleshores l’escenari d’una cruenta batalla.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 14 agost 1714)
Militar. Era un dels millors capitans de l’artilleria de Barcelona al setge de 1713-14 per les forces castellanes i franceses.
Pel maig de 1714 fou un dels destacats a la bateria avançada del convent de Caputxins.
Morí durant la batalla del baluard de Santa Clara.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Polític i militar. Fou partidari de Carles d’Àustria.
El 1705 actuà de principal promotor de l’adhesió al nou rei a les zones de Vilafranca del Penedès i de Santa Coloma de Queralt. Carles III li atorgà el títol de cavaller.
El 1706 fou posat al front d’un grup de síndics de diverses ciutats que participaren a la defensa de Barcelona contra els frustrat setge que establí Felip V de Borbó.
Combaté durant la guerra de Successió i el 1713, com a cavaller, assistí a la junta de braços en que fou decidida la resistència de Barcelona.
Com a tinent coronel de l’exèrcit prengué part a la darrera defensa de la capital. Fou comandant fix de la línia de comunicació que enllaçava el castell de Montjuïc amb les muralles de la ciutat.
Després de la capitulació, els seus béns foren confiscats pels borbònics.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Polític. El 1705 fou un dels qui s’alçaren a la plana de Vic contra Felip V de Borbó, el mateix any li fou atorgat per Carles d’Àustria el grau de coronel, perquè manés un regiment de fusellers.
Combaté a Aragó el 1706. Pel gener de 1707 guarní la vila de Monteagudo, ja dins de Castella, amb quatre de les seves companyies.
Defensà els accessos d’Osona el 1709, durant l’ofensiva francesa. El 1712 fou nomenat sots-veguer i sots-batlle de Vic.
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Polític i advocat. Pertanyia al Consell de Cent i a la categoria de ciutadans honrats de la capital. Per aquesta darrera condició assistí a les sessions del Braç Reial o popular durant la Junta de Braços reunida a Barcelona (1713). En aquesta avinentesa fou un dels més eloqüents a proclamar la necessitat de continuar resistint contra Felip V de Borbó.
Resultà elegit per a les Juntes del govern provisional. Presidí la de Mitjans. Actuà amb gran zel. Li foren concedits en 1714, amb caràcter més aviat honorífic, els graus militars de sergent major (20 juliol) i de coronel (30 juliol). Assistí a les reunions principals del govern, fins a la fi del setge.
Amb Jacint Oliver, i en companyia del coronel Joan Francesc Ferrer, fou l’encarregat de negociar la laboriosa capitulació de Barcelona amb el duc de Berwick.
Els borbònics li confiscaren els béns, que produïen la renda anual ínfima de 4 lliures.
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Mercader i polític. Juntament amb els seus germans tenia un important negoci d’adroguer a Barcelona i fou l’arrendatari dels tabacs (1702-05) i proveïdor del pastum municipal, com també de bescuit per a l’exèrcit (des de la darreria del segle XVII).
Durant la guerra de Successió fou partidari del rei-arxiduc Carles III; fou un dels delegats del Consell de Cent per a establir el port franc de Barcelona.
Intervingué com a banquer en diverses operacions de la Companyia Nova de Gibraltar (1709-10). Contribuí a la defensa de la ciutat durant el setge filipista (1713-14).
El 1717 tornava a ésser proveïdor de queviures per a l’exèrcit.
(Peralada, Alt Empordà, segle XVII – Portugal, 1704)
Jurista. El 1702 fou enviat a Itàlia pel Consell de Cent per tal de presentar a Felip V de Borbó les queixes catalanes pels abusos comesos pels funcionaris reials.
Suspecte d’austriacisme, fou perseguit pel lloctinent filipista Francisco Fernández de Velasco i es refugià a Lisboa, on es posà a les ordres del rei-arxiduc Carles III, i morí lluitant a la frontera portuguesa.
(Mataró, Maresme, 19 març 1641 – Poblet, Conca de Barberà, 3 desembre 1716)
LXXV Abat (XXI dels quadriennals) de Poblet (1704-08) i bisbe de Solsona (1710-15).
Amic del rei-arxiduc Carles III, fou el seu almoiner, superintendent de les despeses de la cort, vice-tresorer general i, finalment, president del Consell d’Hisenda. Proposat com a bisbe de Potenza (Itàlia) per Carles III (1707), no n’ocupà la seu.
El 1715 fou expulsat de la seva diòcesi de Solsona per Felip V de Borbó. Es retirà al monestir de Poblet, on ha estat conservada la documentació de les seves importants actuacions financeres.
(el Poal, Pla d’Urgell, 1674 – Viena, Àustria, 1774)
Militar i polític austriacista. Germà d’Antoni, amb el qual col·laborà en la guerra de Successió.
Fou un dels responsables del front de Lleida i fou governador de la plaça el 1707. Cap al 1710 fou nomenat governador de Cardona, on resistí el setge del general Vendôme i un altre atac el 1713.
Els darrers mesos de la resistència col·laborà activament des de Cardona a les campanyes de sosteniment de la resistència que duia el seu germà per les comarques.
Capitulà el 17 de setembre i fugí a Mallorca. Posat a les ordres del virrei, marquès de Rubí, aquest el nomenà governador d’Eivissa, càrrec que exercí fins a la capitulació de Mallorca (1715).
S’exilià a Viena i es posà al servei de l’emperador Carles VI.
Dades dels Països Catalans 