(Sarrià, Barcelona, 9 maig 1890 – Barcelona, 1988)
Arquitecte. Titulat a Barcelona el 1915.
Signà els plans de la Clínica Barraquer (1934-39), un dels més notables edificis racionalistes de Barcelona, ampliat posteriorment.
Durant la postguerra construí gran blocs sumptuosos, com l’anomenat El Rancho Grande, i diverses torres a Sarrià.
(Sant Martí de Provençals, Barcelona, 7 novembre 1888 – Barcelona, 1970)
Arquitecte. Fou catedràtic a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona.
El 1929, amb motiu de l’Exposició Internacional, s’encarregà de la construcció del Palau de la Metal·lúrgia de Montjuïc, una de les primeres obres de la nova arquitectura a Catalunya, propera a l’estructuralisme.
(Terrassa, Vallès Occidental, 22 octubre 1906 – Barcelona, 2 octubre 1994)
Arquitecte. Fill de Joan Llongueras i Badia i germà de Joan i de Josep Jordi.
Titulat el 1940, realitzà diverses obres a Barcelona, entre les quals cal esmentar la casa de Repòs de Sant Camil i el xalet del xamfrà Madolell-Ravella.
A més, és autor de la capella de Nostra Dona de la Pietat d’Arbúcies (1953) i de la residència Sol Ponent, a Sant Andreu de la Barca (1974).
(Barcelona ?, segle XIV)
Mestre d’obres. Dirigí la construcció (vers 1352) de la primera Llotja de Barcelona.
El 1357 era mestre d’obres de la ciutat, on projectà el portal de Santa Eulàlia (o de la Boqueria), a la muralla, i, a partir del 1369, de la Sala del Consell de Cent de la casa de la ciutat (inaugurada el 1373), de proporcions més reduïdes que l’actual, de la qual és la part més antiga.
(Lleida, segle XIII – segle XIV)
Nom d’un estil de monuments arquitectònics de la fi del romànic, caracteritzat per l’abundosa decoració geomètrica de les portalades. En són mostres importants Agramunt, Santa Coloma de Queralt i Vilagrassa.
Pel que fa a l’escultura, els exemples més importants són del segle XIV; en sobresurten el retaule d’Anglesola i els sepulcres dels comtes d’Urgell, traslladats als EUA. A la segona meitat del segle la rica personalitat de l’escultor reial Jaume Cascalls n’orientà l’estil; el seguiren Bartomeu Robio i Pere Aguilar.
Posteriorment s’adverteix en aquesta escola l’influx borgonyó, que palesen les escultures de la seu lleidatana.
(Lleida, Segrià, 26 maig 1821 – Barcelona, 31 gener 1897)
Arquitecte. El 1863 començà la part nova de la Paeria de Lleida, recaient a la part del Segre.
L’obra no tingué, en acabat, alguns detalls sumptuaris previstos al projecte.
(Valls, Alt Camp, 1626 – Nules, Plana Baixa, 12 febrer 1690)
Arquitecte i religiós, de nom real Josep Ferrer, i conegut amb el sobrenom d’El Tracista. Ordenat carmelità, a Mataró, a 25 anys.
Convertí l’Hala dels Draps de Barcelona en Palau del Virrei (1663), edifici ja desaparegut que donà nom al pla de Palau.
Traçà el campanar de Vilanova i la Geltrú (1670), que tingué una notable influència, el temple parroquial de Tàrrega (1672), les capelles de la Concepció de la seu de Tarragona (1673) i del Santíssim a Sant Pere de Reus (1694-96), la capella de Sant Oleguer a la seu de Barcelona (1676). Una de les seves obres principals fou l’església dels Josepets de Gràcia.
Féu diversos projectes a Vic, entre els quals els de la catedral nova (1679) -que no es dugueren a terme-, el convent de Sant Jeroni, la casa de la ciutat, el palau episcopal (1675) i el convent de carmelitans. Treballà també a Torelló, la Selva del Camp, Balaguer i Tortosa.
Cridat a Madrid a 63 anys, molt probablement hi traçà el temple de San José, que no fou començat -amb modificacions- fins anys més tard.
Malgrat pertànyer al moment barroc, la seva obra segueix els cànons vitruvians i s’apropa a solucions barroques només en certs elements no estructurals. Cal remarcat, tret insòlit en l’època, la seva escrupolositat a restaurar obres gòtiques.
(Londres, Regne Unit, 9 abril 1913 – Cadaqués, Alt Empordà, 15 octubre 1971)
Arquitecte i dissenyador. Associat amb l’arquitecte Lanfranco Bombelli, fundà la firma Harnden and Bombelli, amb estudi a París fins el 1961 i després a Barcelona.
Deixà nombroses realitzacions a Cadaqués, a d’altres punts de l’Empordà i a Màlaga, a Madrid, etc.
(Barcelona, 25 maig 1853 – 27 agost 1932)
Mestre d’obres i arquitecte. Fou cap de secció de l’Oficina Facultativa d’Urbanització i Obres de l’Ajuntament de Barcelona.
A ell es deuen, entre altres obres, algunes cases de Barcelona, de línia neogoticitzant, i alguns pavellons per a l’Exposició Universal del 1888 (després destruïts).
Féu una monografia del monestir de Sant Benet de Bages.
Dades dels Països Catalans 