Arxiu d'etiquetes: arquebisbat Barcelona

Oliver, Bernat

(València, finals segle XIII – Tortosa, Baix Ebre, 14 juliol 1348)

Teòleg i eclesiàstic. Pertanyia a l’orde dels agustins. Es graduà en teologia a la Sorbona, i hi ensenyà. El 1320 obtingué la càtedra del Mestre de les Sentències a València.

Cap al 1330 començà les seves relacions amb la cort catalano-aragonesa i amb la papal d’Avinyó. El 1333 Alfons el Benigne l’envià prop del papa Joan XXII.

El 1337 fou nomenat bisbe d’Osca, on promulgà diversos estatuts i convocà un sínode diocesà. En aquest temps dugué a terme diverses missions diplomàtiques: el 1341 Pere el Cerimoniós l’envià com a mitjancer entre Felip IV de França i Jaume III de Mallorca, enfrontats per feu de Montpeller, i se’n sortí amb èxit.

En canvi, quan Climent VI el féu anar a cercar un arranjament pacífic entre Pere el Cerimoniós, que havia envaït el Rosselló, i Jaume III de Mallorca, que n’havia restat desposseït, només obtingué una treva que en retardà l’ocupació.

L’any 1345 fou nomenat bisbe de Barcelona, i el 1346 es traslladà a la seu de Tortosa. Allí féu començar les obres de la catedral i publicà diverses consuetes per al clergat. El 1348 participà en una ambaixada del Principat a València, per cercar una avinença entre la Unió Valenciana i el rei.

Se’n coneixen diverses obres: In magistrum Sententiorum libri IV, Contiones ad populum Valentinum, Expositio Canonis Missae i Tractatus contra coecitatem iudaeorum; la més coneguda, però, és el seu Excitatiorum mentis ad Deum, del qual un traductor anònim féu una excel·lent versió catalana durant el mateix segle XIV, amb el títol Excitatori de la pena a Déu, publicada per Pere Bohigas a Barcelona el 1929.

Olimpi -eclesiàstic, s. III/IV-

(Hispània, segle III – segle IV)

Bisbe i escriptor eclesiàstic. D’origen hispànic, segons Gennadi de Marsella, que podia haver estat bisbe de Barcelona.

Intervingué en la sentència dictada pel sínode romà del 313 contra Donat de Cartago.

Sant Agustí n’apreciava la doctrina i els escrits, que, però, s’han perdut.

sant Oleguer

Oleguer -eclesiàstic i sant, 1060/1137-

(Barcelona, vers 1060 – 6 març 1137)

Eclesiàstic i sant. Beatificat en temps i a petició de Pere II el Gran.

De molt petit rebé la canongia de la catedral de Barcelona, però no fou ordenat sacerdot fins al 1098. Prior de Sant Adrià de Besòs (vers 1099), passà (vers 1113) al monestir de Sant Ruf d’Avinyó, del qual també fou prior.

El 1115 fou elegit bisbe de Barcelona, dignitat que llavors anava unida a la d’arquebisbe de Tarragona i de la qual fou investit a Roma (1118) pel papa Gelasi.

Ramon Berenguer III li féu donació de Tarragona i la seva rodalia, però calia ocupar la ciutat i defensar-la amb les armes contra les escomeses dels sarraïns de Tortosa i de les muntanyes de Prades i Siurana.

Fou elegit per a aquesta empresa militar el normand Robert Bordet, al qual Oleguer donà (1129) Tarragona en condició de vassallatge respecte als arquebisbes. Pocs anys després morí Oleguer, acomplerta una important tasca de restauració eclesiàstica i de repoblació.

Montserrat i Navarro, Pantaleó

(Maella, Matarranya, 28 juliol 1807 – Frascati, Itàlia, 21 juliol 1870)

Eclesiàstic i escriptor. Estudià dret i cànons a Saragossa, on fou ordenat de prevere el 1830.

Canonge arxipreste de Tarassona (1834) i penitencier de Saragossa (1850). El 1852 fou proposat per a degà de Tarassona i per a bisbe de Vic, càrrecs que refusà. El 1858 governà com a vicari capitular l’arxidiòcesi de Saragossa, vacant.

El 1861 fou nomenat bisbe de Badajoz, i el 1864 de Barcelona, on fou remarcable la seva activitat pastoral i cultural. La seva actitud respecte al còlera de Barcelona del 1865 fou premiada per l’ajuntament i per l’estat.

El 1870 anà al concili I del Vaticà, on treballà activament en la congregació de disciplina eclesiàstica, fins que caigué malalt de febres palúdiques i es retirà a Frascati.

Dels seus béns manà fundar el seminari asil de les Corts, encara subsistent.

És autor d’un catecisme, d’obretes pietoses i en especial d’articles jurídics i polèmics sobre la unitat catòlica, la tolerància i la llibertat de cultes i de conferències publicades al “Diari de Barcelona” (1865-70), tot en castellà.

Montcada i de Pinós, Gastó de

(Catalunya, segle XIII – Girona, 1334)

Eclesiàstic. Fill de Pere de Montcada, el novè senescal, i d’Elisenda de Pinós. A la mort del seu pare (1303), era encara molt jove.

Fou ardiaca de la seu de Barcelona. En 1320 fou novament familiar del papa Joan XXII. Visqué llavors a Avinyó, a la cort papal.

Quatre anys més tard era consagrat bisbe d’Osca. En aquest càrrec feu alguns serveis especials al seu cunyat Jaume II el Just, del qual seria també canceller. Li serví d’ambaixador davant la cort papal d’Avinyó i també a Sicília i Nàpols (1326).

Assistí a la inauguració del monestir de Pedralbes (1327). També era present, a Barcelona, a la cerimònia de reconeixement de vassallatge per part de Jaume III de Mallorca.

En 1329 fou nomenat bisbe de Girona. Dos anys després era proposat per a la mitra siciliana de Monreale, però preferí restar a Catalunya i conservar el bisbat gironí.

Morí en un estat de veritable pobresa originat pel seu esperit molt caritatiu.

Montcada i de Gralla, Gastó de

(Barcelona, 21 març 1554 – Saragossa, 24 gener 1626)

Segon marquès d’Aitona (1594), comte d’Osona, vescomte de Cabrera i de Bas, baró de Llagostera, etc. Cavaller de Calatrava. Fill i hereu de Francesc (I) de Montcada i de Cardona.

Virrei de Sardenya (1590-95), on succeí el seu sogre, Miquel de Montcada i Bou, i continuà l’obra de defensa de l’illa (durant el seu virregnat foren construïdes 66 torres de defensa) i de foment de l’agricultura.

Lluità després contra els anglesos (1596-98), fou virrei d’Aragó (1604-10) i passà posteriorment a residir a la cort, al servei de Felip III de Catalunya.

Fou mestre racional de Catalunya des del 1597, càrrec vinculat als marquesos d’Aitona per llur entroncament amb els Gralla.

Es casà amb Caterina de Montcada i Bou, que li aportà les baronies de Callosa i Tàrbena.

Foren germans seus:

Hug de Montcada i de Gralla  (Catalunya, segle XVI – Calais, França, 8 agost 1588)  Fou lloctinent del seu germà Gastó a Sardenya. Fou un dels pocs catalans que embarcaren a l’anomenada Armada Invencible, tramesa per Felip II de Catalunya contra Anglaterra, que havia de tenir una fi desastrosa i en la qual morí.

Joan de Montcada i de Gralla  (Catalunya, segle XVI – Tarragona, 1622)  Eclesiàstic. Bisbe de Barcelona (1610-12), féu de moderador en les disputes entre els consellers barcelonins i la inquisició. Després fou nomenat arquebisbe de Tarragona (1612-22).

Lluís de Montcada i de Gralla  (Catalunya, segle XVI – després 1632)  Fou comanador d’Osca, Ulldecona i Vilalba i després gran conservador i castellà d’Amposta de l’orde de l’Hospital de Sant Joan. Destacat partidari dels nyerros, promogué (1615) incidents a Amposta. El 1632 fou elegit diputat eclesiàstic de la generalitat. Fou pare de Joan Lluís de Montcada.

Modrego y Casaus, Gregorio

(El Buste, Aragó, 17 novembre 1890 – Barcelona, 16 gener 1972)

Eclesiàstic. Bisbe auxiliar de Toledo i bisbe de Barcelona.

Sota el seu pontificat se celebrà el Congrés Eucarístic (1952).

Afrontà amb habilitat els problemes que li oposà el catalanisme.

Miralles i Sbert, Josep

(Palma de Mallorca, 14 setembre 1860 – 22 desembre 1947)

Eclesiàstic i historiador. Doctorat en teologia (València) quan ja era llicenciat en lletres, residí a Palma de Mallorca com a fiscal eclesiàstic, professor del seminari i canonge arxiver.

El 1914 fou consagrat bisbe de Lleida i el 1925 passà d’auxiliar a Barcelona, on un any després succeí al titular. El 1930 anà a Mallorca amb títol d’arquebisbe.

De la seva obra escrita destaquen La filosofía cristiana y su restauración (1886), Sto. Tomás de Aquino y el moderno régimen constitucional (1890), La secta rosminiana (1891), La existencia de Dios y la crítica kantiana (1892) i Apuntes sobre la acción antimasónica en España (1927).

Irurita y Almándoz, Manuel

3 Respostes

(Larraínzar, Navarra, 19 agost 1876 – Montcada i Reixac, Vallès Occidental, 3 desembre 1936)

Eclesiàstic. Canonge de València, fou nomenat bisbe de Lleida (1926) i de Barcelona (1930).

Bisbe pietista i amic de la dreta, mantingué tibantors amb la Generalitat, el cardenal Vidal i Barraquer i la Federació de Joves Cristians, perquè ell preferia l’Acció Catòlica.

Iniciat l’alçament del 1936 no volgué dimitir del càrrec, la qual cosa sembla que dificultà la seva possible sortida a l’estranger.

Fou detingut i assassinat per part d’elements incontrolats.

Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona

12 Respostes

(Barcelona, 1951 – 2002)

(ICESB)  Institució de l’arquebisbat. Creada per tal de promocionar les ciències socials. Les seves activitats principals han estat la docència, la investigació i les publicacions.

El 1966 fundà l’Escola Superior de Ciències Socials per suplir la manca d’institucions universitàries en aquest camp, que fou la primera d’una sèrie de seccions: Departament de Llengua i Cultura Catalanes (1976), Escola de Treballadors Familiars (1980), Escola Universitària (1983), etc.

Publica les revistes “Delta”, “Perspectiva Social” i “Quaderns d’Orientació Familiar”.

El 1985 va rebre la Creu de Sant Jordi.

El 2002 fou absorbit per la Fundació Pere Tarrés i vinculat a la Universitat Ramon Llull.