Arxiu d'etiquetes: Alta Ribagorça (geo)

Barravés, vall de

(Alta Ribagorça)

Alta conca de la Noguera Ribagorçana, arriba fins al Pont de Suert, on s’ajunta amb les valls de Castanesa i de Boí. És d’origen glacial, excavada per les glaceres quaternàries en plena zona axial pirinenca, amb unes condicions que han facilitat l’establiment humà i els conreus. Hi ha també restes d’antics llacs.

Els vessants escarpats de la vall són coberts de bosc (pins negres, avets i roures a la part baixa) que forneixen fusta a les explotacions mineres de la comarca. Les bones planes al·luvials del fons de la vall han estat aprofitades per als conreus (cereals, moresc, patates) i sobretot pels prats de regadiu que nodreixen el bestiar oví i boví.

Després del 1964, inici de l’aprofitament hidroelèctric de la vall, s’han revitalitzat totes les formes d’economia, amb gran impuls del turisme i de la indústria hotelera (Vilaller). La població ha disminuït per l’emigració cap al Pont de Suert o als centres industrials de la plana. Vilaller, centre econòmic de la vall, ha conservat la població gràcies a les centrals hidroelèctriques.

Històricament, estigué tant aviat lligada al comtat de Ribagorça com al de Pallars. El seu centre era el monestir de Sant Andreu de Barravés. La Noguera Ribagorçana fou fixat com a límit el 1322 per Jaume II el Just del nou comtat de Ribagorça, fet que motivà la lenta incorporació de la meitat occidental de la vall a l’administració aragonesa. Aquest límit, que fou respectat per la divisió provincial del 1833, és encara vigent actualment.

Alta Ribagorça, l’

Comarca de Catalunya: 426,86 km2, 3.867 hab (2016), densitat: 9,06 h/km2, capital: el Pont de Suert

0alta_ribagorcaFormat per 3 municipis:  el Pont de Suertla Vall de Boí – Vilaller

De creació recent (1988), correspon a la regió històrica del comtat de Ribagorça. Limita amb la Vall d’Aran al nord, al nord-est amb el Pallars Sobirà -comarca amb la qual comparteix el Parc Natural d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici-, a l’est i sud, amb el Pallars Jussà i a l’oest amb la Ribagorça i l’Aragó.

alta_ribagorca1GEOGRAFIA FÍSICA.- S’estèn des de la zona axial pirinenca, al sector dels massissos de Besiberri i Montardo d’Aran, fins a la serra de Sant Gervàs, a la barrera calcària de les serres interiors pre-pirinenques, i comprèn el vessant esquerre de la vall de Barravés, que constitueix l’alta conca de la Noguera Ribagorçana, i la vall de Boí, que s’obre al pas de la Noguera de Tor. Comarca de muntanya, presenta un relleu abrupte, amb cims que superen els 3.000 m, (pic de Comaloforno al Besiberri), circs glaciars, zones lacustres i valls estretes i encaixades.

Les precipitacions, tant d’aigua com de neu, hi són abundants (de 800 a 1.200 mm anuals), i el fred, rigorós a l’hivern.

La vegetació és variada i complexa, des de la mediterrània de les zones més baixes (carrasca), a la d’alta muntanya (avetosa, pi negre i prat alpí), passant per la submediterrània i l’atlàntica. De la fauna, especialment rica i interessant, destaca l’isard, el senglar i el gat mesquer, i dels ocells, l’àguila reial, el gall fer i el picot negre.

POBLACIÓ.- La població, concentrada al fons de les valls, presenta un baix índex de densitat, una mitjana d’edat molt elevada (45 anys), i una lleugera tendència a l’emigració.

ECONOMIA.- La base tradicional ha estat la ramaderia (ovelles, vaques i bestiar equí) i el bosc; l’agricultura, de caràcter subsidiari, es limita a farratge i patates a la zona alta, que donen pas als cereals i a alguns productes d’horta i fruiters a mesura que es davalla a les valls. En els últims temps, l’aprofitament dels recursos hidràulics per a la producció d’energia elèctrica ha afavorit la millora de les vies de comunicació i ha potenciat el turisme. Actualment, la comarca posseeix una infraestructura adequada, especialment lligada als esports d’hivern, que fa que a la temporada alta s’arribi a doblar el nombre d’habitants de la comarca. El municipi del Pont de Suert, concentra la major part de la població, repartint-se la resta per la Vall de Boí i Vilaller, municipis molt extensos que inclouen nombrosos agregats.

alta_ribagorca2HISTÒRIA.- La comarca forma part de la regió històrica de la Ribagorça, formada a l’Edat Mitjana amb la creació del comtat de Ribagorça. Aquest territori, que comprenia les conques de l’Éssera i l’Isàvena i part de la del Noguera Ribagorçana, era regit per un comte, que depenia inicialment dels comtes tolosans i posteriorment dels sobirans de la Corona Catalano-Aragonesa. Les disputes, però, entre catalans i aragonesos per la possessió d’aquestes terres, atesa la seva condició fronterera, foren una de les característiques que marcà la vida de la regió. La divisió provincial de 1833, que fixà el curs de la Noguera Ribagorçana com a línia divisòria entre les províncies de Lleida i Osca, partí definitivament la regió, malgrat la persistència de la llengua catalana en gran part del territori que passà a formar part d’Aragó.

Des del punt de vista artístic destaca el conjunt d’esglésies romàniques de la vall de Boí, manades bastir entre els segles XI i XIII pels Erill, poderós llinatge que dominava la vall. Les més notables, tant per l’arquitectura com per les pintures que s’hi han conservat, són les de Taüll (Sant Climent i Santa Maria), tot i que també posseeixen gran interès les de Boí, de Barruera, de Durro i Erill la Vall.

Enllaços web:  Consell ComarcalEstadístiquesTurisme

Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, parc natural

(Alta Ribagorça / Pallars Sobirà)

Zona situada en plena zona axial dels Pirineus centrals. Inclou 10.230 hectàrees de terreny, a les quals cal afegir una extensa Zona Perifèrica de Protecció de 30.530 hectàrees.

El límit nord és format per la línia de crestes que separa el vessant mediterrani de l’atlàntic, que culmina al pic de Peguera (2.982 m). Dins del parc, els Encantats s’eleven a 2.737 m i dominen l’estany de Sant Maurici, que és el més espectacular.

El parc està cobert per boscs de pi negre, d’avets i de bedolls, alternant amb pastures, aiguamolls, molleres i prats higròfils. L’elevada altitud fa que els ambients afavoreixin la presència de fauna d’alta muntanya. Diverses espècies d’ungulats hi són presents, dels quals el més característic és l’isard.

Aquest parc nacional va ser creat el 1955 i inscrit al catàleg internacional de parcs (UICN) el 1957. Posteriorment en fou suprimit i, amb l’assoliment de l’autonomia política de Catalunya, la seva gestió fou encarregada al govern català. El 1988 el Parlament de Catalunya va establir l’actual Zona Perifèrica de Protecció, i el 1992 va ser presentat el Pla Rector d’Ús i Gestió del Parc.

Enllaç web:  Parc nacional d’Aigüestortes