Arxiu d'etiquetes: 2020

Andreu i Busto, Paulina

2 Respostes
(Barcelona, 17 febrer 1921 – Sant Pere de Ribes, Garraf, 9 octubre 2020) Artista de circ. Filla de Charlie Rivel. Debutà al circ a sis anys. Treballà amb la família fins el 1945, en què es casà amb el director danès Albert Schumann i adoptà el nom de casada de Paulina Schumann, i s’integrà al circ del mateix nom com a funàmbula i acròbata eqüestre. Tancat el circ (1969), actuà per Europa com a parella del seu pare (1972-82). L’any 2007 rebé la Medalla d’Or de les Belles Arts del Ministeri de Cultura i el 2008 rebé el Premi Nacional de Circ de la Generalitat de Catalunya.

Marsé i Carbó, Joan

1 Resposta

(Barcelona, 8 gener 1933 – 18 juliol 2020)

Escriptor en castellà. De formació autodidàctica, començà a escriure l’any 1958 a les revistes “Ínsula” i “El Ciervo”. Guanyà el premi Sésamo (1958) amb la narració Nada para morir. Els seus llibres, a través d’una prosa realista i evocadora, recreen els ambients de la Barcelona de l’època franquista.

Després de la seva primera novel·la Encerrados con un solo juguete (1959), es traslladà a París (1960-62). En tornar (1965) va guanyar el premi Biblioteca Breve amb la novel·la Últimas tardes con Teresa (1965).

Posteriorment ha publicat La oscura historia de la prima Montse (1970), Si te dicen que caí (1973-76; una de les grans novel·les de la postguerra i premi internacional de Novel·la), La muchacha de las bragas de oro (1978, Premi Planeta), Un día volveré (1982), Ronda del Guinardó (1984), el recull de narracions Teniente Bravo (1987), El amante bilingüe (1990), El embrujo de Shangai (1993, premi de la Crítica i premi Europa 1994), algunes de les quals portades al cinema.

El 1997 va ser guardonat amb el premi Juan Rulfo de Literatura Llatinoamericana i del Carib, l’equivalent americà del premi Cervantes espanyol.

Farreres i Bochaca, Ignasi

Deixa un comentari

(la Pobla de Segur, Pallars Jussà, 1 agost 1939 – Barcelona, 11 octubre 2020)

Economista i polític. Es llicencià en ciències econòmiques i obtingué el màster en direcció i administració d’empreses d’ESADE.

Combinà la seva feina com a economista, amb diferents càrrecs a la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona (de la qual esdevingué assessor del director general el 1999), amb l’activitat política al si d’Unió Democràtica de Catalunya, partit al qual s’afilià el 1976.

També exercí de vicepresident (1992) i secretari general (1996) del partit, i es convertí en un dels homes de confiança de Josep A. Duran i Lleida.

Fou conseller de Treball de la Generalitat de Catalunya entre el 1988 i el 1999, i durant aquest període fou reconegut per les seves polítiques innovadores i pel traspàs de les competències en la formació dels aturats a la Generalitat i la creació del Servei Català de Col·locació, així com per l’impuls a la petita empresa.

L’any 1999 fou nomenat president d’Unió Democràtica de Catalunya, però dimití al novembre del 2000.

Gil-Vernet i Vila, Josep Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 9 desembre 1922 – 5 març 2020)

Metge. Fill de Salvador Gil i Vernet. Es llicencià en medicina a la Universitat de Barcelona el 1946.

Seguidor de la línia d’investigació del seu pare en l’especialitat urològica, ha fet nombrosos viatges a l’estranger i n’ha portat les tècniques d’urologia més modernes. Hom li deu la utilització de còlon sigmoide en les enterocistoplàsties.

Efectuà el primer trasplantament renal a Catalunya i el primer transplantament mundial de testicle humà, ajudat per un equip de vint-i-cinc especialistes de l’hospital Clínic de Barcelona (desembre 1978), i en col·laboració amb Laureà Fernández i Cruz, el primer transplantament estatal de pàncrees i ronyó (febrer 1983).

Fou nomenat per decret catedràtic d’urologia el 1971.

Casaldàliga i Pla, Pere

Deixa un comentari

(Balsareny, Bages, 16 febrer 1928 – Batatais, Säo Paulo, Brasil, 8 agost 2020)

Eclesiàstic. Després d’estudiar a la Gleva i a Vic, fou ordenat sacerdot el 1952 dintre l’ordre dels claretians. El 1968 va anar al Brasil, amb la missió de fundar-hi casals claretians.

La seva tasca pastoral, sempre al costat dels febles i contra la injustícia, el portà a ser ordenat bisbe l’any 1971, s’encarregà de la prelatura de Säo Félix do Araguaia. Seguidor aferrissat de la teologia de l’alliberament, s’ha encarat sovint a les autoritats civils i eclesiàstiques.

Té una extensa producció literària en català, castellà i portuguès, entre la qual sobresurten les obres: Yo creo en la justicia y en la esperanza (1975), Pere Llibertat (1978), Airada esperança (1978), Encara avui respiro en català (1987), A l’aguait del Regne (1989), Carta des del Brasil (1989) i Carta a mis amigos (1992).

Carulla i Ventura, Montserrat

2 Respostes

(Barcelona, 19 setembre 1930 – 24 novembre 2020)

Actriu. Iniciada en el teatre d’aficionats, féu estudis a l’Institut del Teatre de Barcelona al final de la dècada de 1940. El 1960 es professionalitzà amb l’obra Soparem a casa, de J.M. de Sagarra, de qui també representà El fiscal Recasens i la seva adaptació de Romeo i Julieta.

Després de dues temporades a Madrid, tornà a Barcelona i actuà de manera habitual en el teatre català.

Entre les moltes representacions que ha dut a terme cal ressaltar Mort de dama, La filla del mar, d’Àngel Guimerà, Pigmalió, de B. Shaw, i Revolta de bruixes, de J.M. Benet i Jornet.

També ha participat en serials televisius, com ara Secrets de família.

Benet i Jornet, Josep Maria

9 Respostes

(Barcelona, 20 juny 1940 – 6 abril 2020)

Comediògraf. Amb l’obra Una vella coneguda olor (1964), que obtingué el premi Josep M. de Sagarra, inicià un teatre realista i d’ambient barceloní.

Després seguiren: Fantasia per a un auxiliar administratiu (1970), Cançons perdudes (1970), Berenàveu a les fosques (1972), La desaparició de Wendy (1974), Revolta de bruixes (1976), Quan la ràdio parlava de Franco (1980), El manuscrit d’Ali-Bey (1985), Desig (1991), Ai, Carai (1990), Fugaç (1994), E. R. (1995, premi Nacional de Teatre) i Testament (1996).

També ha publicat teatre infantil: Taller de fantasia (1970), Supertot (1975), El somni de Bagdad (1977), Dins la catedral (Josafat) (1985), Carlota i la dona de neu (1992), etc.

Fundador i redactor de la revista “Els Marges”, hi ha destacat com a crític literari.

El 1991 va rebre el premi Nacional de les Arts Escèniques de la Generalitat de Catalunya.

Ha estat guionista de diverses sèries de televisió.