(Barcelona, 31 gener 1918 – 12 gener 1996)
Poeta i narrador. Cofundador del grup Estudi i col·laborador a les revistes “Poesia” i “Ariel”.
Autor dels llibres de poesies: Poemes (1947), Testimoni del silenci (1952) i Seguit del temps (1956), i de les novel·les: La columna trencada (1958) i Diari del captaire (1955), d’ambient parisenc.
Posteriorment, es va especialitzar en llibres infantils: Aixó va passar a Gualba (1980) i Història de la terra de tots temps (1983).
(Durfort, Calonge de Segarra, Anoia, 20 desembre 1912 – Barcelona, 6 desembre 1996)
Pianista. Filla de Joan Balcells i Garcia i germana de Rosa. Estudià a l’Escola Municipal de Música.
Ha sovintejat les seves actuacions com a solista i també col·laborant amb artistes diversos. També a actuat a l’estranger.
Fou professora al Conservatori Superior Municipal de Música.
(Barcelona, 20 juny 1929 – 21 novembre 1996)
Pintor. Autodidacte, des del 1955 seguí un estil no figuratiu que orientà quatre anys més tard vers l’expressionisme abstracte, amb la utilització de guix, làtex i pigments.
Posteriorment realitzà collages (amb papers cremats, cordills, draps, purpurines) i s’acostà successivament a l’art pop i a un art realista de denúncia, fins que retornà a l’expressionisme abstracte.
(Barcelona, 1907 – 1996)
Industrial. Un dels primers del cinema català.
S’uní a Antoni Pujol per fundar els laboratoris Fotofilm de Barcelona i Madrid que el 1949 patentaren un procediment de cinema en color, el Cinefotocolor.
(Lleida, 10 febrer 1915 – 22 desembre 1996)
Veterinari. Fou fundador i president de la Central Lechera Leridana. Fundà el 1942 la revista “Lérida Ganadera”, que dirigí fins la 1958. Prengué part activa en la celebració d’una vintena de concursos de ramaderia.
El 1963 creà la Secció d’Estudis Veterinaris dins de l’Instituto de Estudios Ilerdenses, del qual fou vice-president.
Ha publicat nombrosos treballs científics i ha realitzat una gran tasca de divulgació ramadera.
(Barcelona, 1922 – Cadaqués, Alt Empordà, 3 setembre 1996)
“Cram“ Pintor. Format a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, el 1952 s’instal·là a París.
Entre les seves exposicions cal destacar la d’Oslo (1954). Formà part del grup Taüll (1955).
La seva pintura, de caire poètic al principi, ha anat evolucionant cap a un sensualisme violent, influït pel Picasso expressionista.
(Barcelona, 1911 – Cabrera de Mar, Maresme, 15 juliol 1996)
Pintor i escultor. Format inicialment sota la direcció dels pintors Joaquim Mir i Francesc Domingo, rebé, però, el veritable mestratge plàstic de l’escultor Manolo Hugué, amb qui va conviure durant setze anys a Caldes de Montbui.
La seva obra presenta, ultra la lluminositat de Mir, la ferma estructura interna de Manolo Hugué.
Fou un dels fundadors del Cercle Maillol (1945).
(Catalunya, 29 abril 1996 – )
(AQU) Consorci. Té per objectiu l’avaluació del sistema universitari a Catalunya, l’anàlisi dels seus resultats i la proposta de mesures de millora de la qualitat dels serveis que presten les universitats públiques catalanes, especialment els de la docència i recerca.
Es tracta d’un consorci de dret públic, entre la Generalitat de Catalunya a través del Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació i les set universitats públiques catalanes: la de Barcelona, l’Autònoma de Barcelona, la Politècnica de Catalunya, la Pompeu Fabra, la de Girona, la de Lleida i la Rovira i Virgili.
Enllaç web: AQU Catalunya
(Barcelona, 30 juliol 1910 – 9 maig 1996)
Periodista i escriptor. Fins al 1939 fou col·laborador de “La Publicitat”, “L’Opinió” i “La Humanitat”, i director d’“Última Hora”. Secretari de l’Associació de Periodistes de Barcelona. Durant la guerra civil fou oficial de la columna Macià-Companys.
Exiliat el 1939, publicà Per Catalunya (1945) a Niça. Retornà a Catalunya (1950) i ha col·laborat en un gran nombre de publicacions (“Tele/eXprés”, “Tele-estel”, “El Correo Catalán”, etc).
Entre altres obres ha escrit 14 d’abril (1938), El 19 de juliol a Barcelona (1938), Raquel Meller (1963), la biografia Ferran Valls i Taverner (1970), en col·laboració amb J.A. Parpal, i Lluís Companys, una vida heròica (1991).
(Santa Coloma de Farners, Selva, 12 agost 1913 – Barcelona, 26 desembre 1996)
Cardenal (1973). Estudià al Seminari de Barcelona, on fou ordenat sacerdot (1939). Llicenciat en teologia i doctor en dret canònic, professà aquesta matèria al seminari de Barcelona i és autor de diverses obres sobre aquests temes.
Canonge (1954) i consiliari de diverses obres apostòliques, entre les quals l’Associació Catòlica de Dirigents, i primer delegat episcopal als Habitatges del Congrés.
Bisbe auxiliar de Barcelona (1955), residencial de Girona (1964) i arquebisbe de Barcelona (1971). Com a cardenal, prengué part a les sessions del concili Vaticà II i en el Sínode (1974). Presidí diverses Comissions Episcopals en el si de la Conferència Episcopal Espanyola i formà part de la Comissió Pontifícia per a la Reforma del Dret Canònic.
Cardenal prevere del títol de sant Llorenç in Damaso (1973), fou també Gran Conseller de la Facultat de Teologia de Barcelona.
El 1999 les seves despulles van ésser dipositades a la catedral de Barcelona.
Dades dels Països Catalans 