(Algemesí, Ribera Alta, 5 juliol 1912 – València, 10 juliol 1994)
Pianista i compositor. Deixeble de Leopold Querol al Conservatori de València. A 17 anys féu el primer concert.
Fundador (1942) i director de la Coral Polifònica Valenciana i director de l’Escola de Cants Folklòrics.
Una de les seves composicions és el Virolai a la Mare de Déu de la Salut.
(Borriana, Plana Baixa, 14 maig 1907 – València, 28 novembre 1994)
Cardenal. Féu els estudis eclesiàstics a Tortosa i es doctorà en teologia a València. El 1929 fou ordenat sacerdot i fins al 1938, que fou nomenat rector de Vinaròs, treballà per a l’Acció Catòlica.
Bisbe de Solsona (1945-64), arquebisbe d’Oviedo (1964-69), de Toledo (1969-71), moment en què fou nomenat cardenal, i de Madrid (1972-82). Des del 1971 al 1981 fou president de la Conferència Episcopal Espanyola.
Tingué un paper destacat en la transició del règim franquista a la monarquia parlamentària i fonamentà les bases d’unes relacions de separació i cooperació entre Espanya i l’Estat no confessional postfranquista.
Fou membre de la Real Academia Española (1970) i deixà una abundant producció literària.
(Barcelona, desembre 1994 – 2010)
Revista publicada per l’Associació d’Investigació i Experimentació Teatral (AIET), amb la direcció de Ricard Salvat.
La publicació és un recull d’estudis teatrals de caràcter històric, crític i teòric.
Publicà 75 números (fins al 2010).
(Vic, Osona, 1961 – 1994)
Grup teatral. El seu primer espectacle fou Poemes (1973), de Miquel Bauçà. Des d’aleshores, sota la direcció de Lluís Solà, Joan Anguera i Jordi Mesalles, entre altres, ha estrenat més d’una quarantena d’obres de diversos autors.
Ha realitzat també dues coproduccions: El bagul (1994), amb Sitges Teatre Internacional, i L’art de la comèdia (1992), amb P i Q Teatre.
(Catalunya, 1994)
Antologia d’autors espirituals grecs feta pel monjo d’Athos Nicodem l’Hagiorita.
El 1994 fou traduïda per primer cop al català i publicada en el número 50 (volum doble) de la col·lecció Clàssics del Cristianisme, amb introduccions de Placide Deseille.
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 25 gener 1906 – 16 setembre 1994)
Mestre. S’ha destacat pels seus estudis de prehistòria del Baix Empordà i el litoral de la Selva, amb una especial dedicació als monuments megalítics.
Ha publicat, entre altres obres, Prehistoria de la comarca guixolense (1957-58) i Sepulcros megalíticos de las Gabarras (1964-70).
El 1986 l’ajuntament de Sant Feliu de Guíxols li féu un homenatge, del qual és fruit la publicació d’Homenatge a Lluís Esteve i Cruañas, mestre investigador, en el seu 80 aniversari (1986).
(Barcelona, 22 octubre 1908 – 31 març 1994)
Dibuixant i escriptor. Dedicat a la premsa infantil. Les seves primeres col·laboracions foren a les revistes “En Patufet” i “Virolet”, i, més tard, a “TBO” i “Pulgarcito”, al darrer dels quals van aparèixer les seves creacions més entranyables: el famós Carpanta i la minyona Petra, ambdós personatges característics dels sectors humils de la societat espanyola de la postguerra; Zipi i Zape, etc.
Treballà per a revistes humorístiques i esportives i realitzà moltes pel·lícules de dibuixos animats.
Com a escriptor és autor de les comèdies Assaig general (1957) i A dos quarts de set, rapte (1963).
(Barcelona, 31 juliol 1946 – 25 desembre 1994)
Escriptor. Llicenciat en periodisme, el 1972-76 participà en la publicació clandestina “Avui”, òrgan del Servei d’Informació Català, i el 1984 fou director d’“El Llamp”.
Ha publicat les recopilacions Premsa catalana clandestina (1970-1977) i Poesia patriòtica catalana sota la dictadura de Primo de Rivera (1977), Textos militars catalans (1924-1926) (1978), La fi del cagaelàstics (1980) i Si és boig, que el tanquin! (1984); els assaigs Els fets del Palau i el consell de guerra a Jordi Pujol (1982), Origen de la bandera independentista (1984) i El monument a Rafael Casanova (1985), i el recull de contes Nit de Sant Joan (1981).
(Barcelona, 30 octubre 1921 – Madrid, 19 setembre 1994)
Actor. Fill del conseller de la Generalitat Rafael Closas i Cendra.
Exiliat a l’Argentina (1937), estudià amb Margarida Xirgu i hi treballà prop de deu anys fent teatre, cinema i participant en nombrosos recitals de poesia catalana.
Tornat a Espanya cap als anys 1950 es dedicà al teatre en castellà (en català ha interpretat Visquem un somni, de Sacha Guitry, traduïda per Joan Oliver, 1970), al cinema (Muerte de un ciclista, 1955; Últimas tardes con Teresa, 1984; Esquilache, 1988) i, darrerament, a la televisió.
(Barcelona, 1986 – 1994)
Organisme. Creat per l’ajuntament barceloní amb l’objectiu de recollir, catalogar i posar a disposició del poble tot tipus de documentació (partitures, llibres, enregistraments) de música catalana, espanyola i estrangera escrita a partir de l’any 1950.
El compositor Joan Guinjoan en fou el director des de la fundació fins al 1994 que s’integrà al Centre de Documentació Musical de Catalunya.
Dades dels Països Catalans 